Un ‘thriller’ polític de la BBC bat rècords d’audiència

L`exit aclaparador de la sèrie ‘Bodyguard’ situa la cadena en dades del 2002, amb puntes d’un 50% de ‘share’

“Inesperat”, “sorprenent”, “registres d’una altra època”… Són alguns dels comentaris que els crítics de televisió britànics van escriure en conèixer les dades d’audiència del primer dels sis capítols del thriller polític Bodyguard (Guardaespatlles), que emet els diumenges al vespre al Regne Unit la cadena BBC One, des del 26 d’agost i fins al 23 de setembre.

La nit de l’estrena 6,8 milions d’espectadors es van plantar davant dels televisors per veure’l, unes xifres que acostaven el share al 40% de l’audiència. Però al llarg dels set següents dies, a través dels serveis en streaming de la cadena, el nombre d’espectadors va augmentar fins a superar els 10,4 milions. Els següents tres episodis han superat, en el moment de l’emissió en directe, la barrera dels set milions d’espectadors, i han sumat un 50% més en els serveis en diferit. Un comportament del tot inusual en l’època de la televisió a la carta, Netflix i tota mena de plataformes. En els moments de màxima audiència, el share s’ha arribat a situar per sobre del 50%. La cadena no obtenia aquesta mena de registres des de l’any 2002 amb una sèrie de ficció. En la franja dels diumenges a les 21.00 hores, la BBC ha escombrat el principal competidor, ITV.

El creador del thriller, Jed Mercurio, és un vell conegut de la televisió britànica, autor de la també exitosa sèrie Line of duty, emesa igualment per la corporació pública.

Els protagonistes, Keeley Hawes i Richard Madden, encarnen respectivament l’ambiciosa ministra de l’Interior britànica Julia Montague i el seu guardaespatlles, David Budd, un home que viu marcat per les ferides psicològiques i físiques que li va deixar el pas per la Guerra d’Iraq. Després d’una heroica acció en un tren, evitant un atemptat jihadista, Budd és assignat a l’equip de seguretat personal de la ministra Montague. Budd descobrirà posteriorment que la dona que ha de protegir ha sigut una de les més fermes defensores de la intervenció militar contra el règim de Sadam Hussein: en resum, la responsable política última del seu dolor, del trencament del seu matrimoni.

Intriga i conspiració política a l’interior de Westminster, amenaça terrorista, escenaris reals -la Casa dels Comuns, el ministeri de l’Interior o Scotland Yard-, cameosconstantsdels periodistes estrella de la ràdio i la televisió públiques i sexe -sí, entre la ministra i el guardaespatlles; res a veure, però, amb les ensucrades imatges que van rodar Kevin Costner i Witney Houston a El guardaespatlles (1992)- són alguns del seus ingredients bàsics.

L’exministra, entusiasta

Però, per sobre de tot, potser la raó que explica millor l’èxit és que apel·la constantment al subconscient de la societat britànica, amb una trama i uns personatges que, més enllà dels cameosesmentats, resulten molt fàcilment associables a persones reals ben conegudes pels espectadors.

La ministra Montague és, políticament, una còpia de l’autoritària Theresa May quan ocupava la cartera d’Interior (2010-2016) en els governs de David Cameron i, físicament, una transposició a l’atractiu imaginari de la dona de caràcter que oferia la seva substituta fins fa quatre mesos, Amber Rudd. De fet, la mateixa Rudd va escriure la setmana passada un article al Telegraph confessant-se totalment atreta per la sèrie: “Com li ha passat a tothom, m’he enganxat a Bodyguard. M’encanta! I és una representació bastant precisa de quina és la relació entre una ministra de l’Interior i el seu guardaespatlles, en el sentit que estan increïblement a prop moltes vegades, encara que, òbviament, no tan a prop”, aclariment necessari sobre la inadequada i poc professional relació sexual de Montague i Budd.

Que en un moment del segon capítol la ministra li digui al guardaespatlles “No soc la reina, em pots tocar” apel·la al que tothom s’imagina que Lady Di li va dir a Barry Mannakee, el seu guardaespatlles, en el moment en què van iniciar un ben documentat affaire.

La gran qualitat del guió a l’hora d’esbossar la pugna constant entre els serveis secrets i la policia -evoca la paranoica atmosfera dels espies del Circus del film El talp (2011)- i un imprevisible gir que va tenir lloc en el capítol quart, diumenge passat, que ha deixat l’audiència esmaperduda, són algunes altres de les raons de l’èxit, tan aclaparador com imprevist.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF