Com era Tomeu Penya, segons la seva filla, Alexandra Nicolau: “És la persona que em fa riure més del món”

PalmaÉs ben bé una llegenda viva, el rei de la cançó country en català. Fill de Toni Nicolau i Maria Morlà, “jornalers que sobrevivien amb pocs doblers i fent intercanvi amb els veïns”, i que no tenien cap vincle amb la música més enllà de saber ball de bot. I, així i tot, quan el nin va dir que volia ser cantant, Toni Nicolau va partir a Manacor a comprar-li una guitarra. Un gest que va canviar la vida del menut Tomeu Nicolau Morlà de Vilafranca de Bonany, nascut l’any 1949, a qui avui tothom coneix amb el nom artístic de Tomeu Penya.

La que ens ho explica és Alexandra Nicolau, la filla de Tomeu, que deixa clar des del principi que son pare és “el seu millor amic”: “Passar temps amb ell és una de les meves activitats preferides. És la persona que em fa riure més del món. No hi ha cap tema tabú entre nosaltres. Tenim una complicitat brutal. Ara que estam més junts, m’he adonat que ens pareixem molt. És una persona amb la ment molt oberta. Li puc confessar qualsevol cosa, també intimitats, i mai, mai, mai em jutja”, conta. Més enllà d’haver tingut una vida moguda, plena de gires i de viatges per aquí i per allà, i d’haver conegut molta gent diversa, Alexandra diu que això de ser “de ment oberta” li ve de família: “No vaig conèixer els meus padrins, però que l’any 1960, a Vilafranca de Bonany, no es riguessin de mon pare quan va dir que volia ser cantant [ans al contrari, li compraren la guitarra] diu molt de com eren son pare i sa mare”.

De fet, el germà de Tomeu, Jordi Nicolau, ja va ser ciclista professional; cosa rara, també, en aquell temps, a la vila. “Supòs que en Jordi va obrir camí”, reflexiona Àlex, que relata que la mort sobtada del seu conco va obrir una ferida a la pell de Tomeu que encara supura un poc cada dia: “Crec que mon pare ha escrit moltes cançons com a teràpia per la pèrdua del seu germà”, diu la filla.

Quan ella va néixer, l’any 1989, Tomeu Penya ja havia publicat set discs i un recopilatori. És a dir, el pare que Àlex recorda ja era “famós” i estava “aferrat a una guitarra”: “He vist un pare que cada dia anava a l’estudi, que cada dia tocava la guitarra dues o tres hores. I encara ho fa. És increïble. No és màgia: és feina”. A causa d’aquesta vida, també fou un pare que molts de dies no hi era. El temps no compartit no torna, però ella guarda ben endins tota l’alegria de quan son pare tornava d’una gira o d’un concert: “Sempre tornava amb un CD o una pel·lícula per mi. M’ho amagava, com si fos una gimcana. Ho va fer durant anys, en tenc una col·lecció brutal. Eren discs de Bee Gees, ABBA, Cher... Fins que es va veure obligat a comprar-me Britney Spears i Spice Girls!”.

Fins fa poc, Tomeu no ha estat conscient de com era d’important aquell gest per a la seva filla, que ens explica una anècdota: “Fa uns anys vàrem fer, tots dos, un road trip pels Estats Units. Més de 3.000 km amb cotxe. Vàrem estar nou dies cantant, i mon pare va flipar perquè va descobrir que jo era una friqui de la música i que cantava totes les cançons. Com no ho havia de ser? Ell, amb els discs que em duia, ho va provocar!”. D’aquest viatge va sortir la idea de gravar una cançó tots dos; el resultat és una versió bilingüe de Have you ever seen de rain?.

Alexandra relata amb emoció que son pare li cantava Yesterday, dels Beatles, abans d’anar a dormir; celebra que, amb més de 50 anys de trajectòria, son pare encara se sorprengui que el públic vagi als seus concerts; que baixi al bar de sempre de Vilafranca a fer el cafè i jugar a tuti; que gaudeixi com un infant amb les costelles de me i el pastís de whisky d’El Cruce, el seu lloc de confiança. “Mon pare no necessita fer res més. Ja ho ha fet tot. I potser sona naïf, però pens que alguna cosa he fet bé en una altra vida per ser la seva filla”. I afegeix: “I ja sé que quan llegeixi això dirà que l’he deixat massa bé”. No la renyeu massa, Tomeu.