Tomeu Coll: “S’ha acabat la vida interior de Mallorca”

PalmaHi ha una Mallorca que no surt a les postals, que queda lluny de la mar i sobretot de les imatges amb què l’illa s’ha projectat al món. És la Mallorca de l’interior, dels vells camins entre pobles, dels camps i les petites finques que durant generacions varen sostenir una manera de viure. El fotògraf Tomeu Coll (Sant Jordi, 1981) fa almenys 20 anys que fotografia aquest univers que pràcticament s’ha esvaït. El resultat és Fauç. Illa interior, 2004-2024, una exposició que es podrà visitar a l’Espai Passatemps de Santa Maria del 21 d’octubre al 30 de novembre.

El projecte parteix d’una experiència íntima. Les padrines de Coll, nascudes fa més d’un segle, mai no varen posar un peu a la mar. El seu món era aquella Mallorca de terra endins, una realitat que el fotògraf ha volgut documentar des de la proximitat familiar, però sense limitar-se a reconstruir la història pròpia. Amb el temps, però, les fotografies han acabat dibuixant una transformació que va més enllà dels seus avantpassats per contar la desaparició d’una generació i dels espais i les formes de vida que li eren propis.

El títol, de fet, remet a una eina agrícola emprada per segar herba o cereals. Tomeu Coll l’ha triada com a símbol d’una ruptura que, considera, s’ha produït abans del que semblava inevitable. “He utilitzat ‘fauç’ com a simbologia, perquè és una eina que serveix per tallar. Hem tallat més aviat del que pensàvem tota una història de l’interior de Mallorca, però no és el final”, diu a l’ARABalears. El fotògraf, tanmateix, defuig la idealització del passat. No pretén reivindicar una manera de viure com si fos necessàriament millor que l’actual, ni valorar el canvi com una pèrdua absoluta: “No vull jutjar el fet que s’acabi aquesta manera de viure. És cert que ho hem tallat de mala manera, però jo no vull dir que el passat fos millor, llavors hi havia coses millors i altres de pitjors. I la vida continua. Jo només don testimoni d’un temps a un lloc concret, la Mallorca de terra endins”.

Aquesta mirada s’adreça sobretot a un interior que ha canviat de funció i d’imaginari. “D’un temps ençà, tothom mira cap a la costa i l’interior també s’ha turistificat, perquè la gent vol imitar-hi la vida que és pròpia de la costa: xalets, piscines i jardins en comptes de camp”, observa.

De ‘Bad Lands’ a ‘Fauç’

Tomeu Coll va començar a fer feina en aquest projecte al mateix temps que preparava Bad Lands, el treball centrat en Sant Jordi, el seu poble, que va recollir en un llibre publicat el 2019 per l’editorial Kehrer Verlag. Algunes de les fotografies de Fauç provenen d’aquell projecte, però d’altres en varen quedar fora perquè tenien un caràcter massa personal. Durant anys, va guardar una part de les fotos fins que la distància temporal li ha permès reunir-les en un mateix relat. Ara bé, si Bad Lands se centrava en Sant Jordi, Fauç amplia la mirada i incorpora els camins que connecten aquest poble amb Pòrtol, on viu ara el fotògraf. Aquests nexes també tenen un significat biogràfic: “El padrí i la padrina es varen conèixer a un camí que hi ha entre Pòrtol i Sant Jordi”.

En aquest territori, la memòria familiar conviu amb històries més antigues, de vegades incòmodes. Coll recorda, per exemple, un relat escrit per l’historiador Bartomeu Carrió, parent seu llunyà, sobre un home de Sant Jordi, l’avi del qual hauria matat l’avi de la padrina del fotògraf. Coll ha retratat un descendent d’aquell home, amb armes. Són imatges que connecten el present amb un passat que encara deixa empremta, sense convertir-lo en una explicació tancada.

La mort és una presència recurrent a l’obra de Tomeu Coll. A Bad Lands havia fotografiat un cavall mort i hi va tornar al cap de sis anys. “La metàfora del cavall que vaig utilitzar a Bad Lands és molt explícita. El cavall, quan feia poc temps que l’havien mort, tot era vida al seu voltant, herbes, insectes, aus… Al cap de sis anys la foto mostra que ja només era un cadàver”. També a Fauç la mort travessa les imatges, però no com a conclusió. “Entenc que la mort és vida, és regeneració”, diu.

Fotografiar abans que sigui massa tard

Els 20 anys que separen la primera fotografia de Fauç de la darrera permeten observar com el pas del temps transforma tant els llocs com la manera de mirar-los. Algunes imatges semblen pertànyer a un passat molt remot, mentre que d’altres, tot i ser recents, ja contenen els senyals d’un món exhaurit. La fotografia, en tot cas, no pot conservar intacta aquella realitat, però sí deixar-ne constància. “Vull dur aquell passat a l’actualitat”, diu Coll. Ben lluny de voler oferir una imatge nostàlgica, posa en relació temps diferents i deixa que les fotografies interpel·lin qui les observa. En aquest sentit, Fauç també és una manera de mirar el present, allò que ha canviat. Del canvi diu: “Ho hem vist venir. Amb aquestes fotos intent que no puguem dir que no ho hem vist venir”. Així, Fauç es mou en aquest espai entre la pèrdua i la continuïtat; mostra el que ja no hi és, però que encara pot ser explicat.