De ‘postureig’ a ‘cringe’: com neixen i sobreviuen les paraules noves

PalmaHas dit mai ‘cringe’? I ‘boomer’, ‘random’ o ‘postureig’? Si la resposta és que sí, potser sense adonar-te’n has participat en el procés de renovació lèxica del català. Si la resposta és que no, segurament les has sentides igualment –a les xarxes, a la tele o en una conversa– i potser t’han fet dubtar de si són paraules ‘bones’ o ‘incorrectes’. Aquesta vacil·lació, aparentment anecdòtica, mostra que la llengua s’adapta constantment a la realitat i a les necessitats expressives dels parlants. Els neologismes, de fet, són un dels símptomes més clars de la vitalitat d’una llengua.

Des del punt de vista lingüístic, un neologisme és una unitat lèxica de creació o incorporació recent, ja sigui perquè designa una realitat nova o perquè adopta una forma nova per expressar una idea ja existent. El criteri de novetat, però, és relatiu: una paraula pot semblar nova per a un grup de parlants i, alhora, estar plenament consolidada per a un altre. Pensa, per exemple, en ‘empoderar’ i ‘sostenibilitat’. Són termes amb dècades de recorregut en textos especialitzats, però per a molta gent continuen sonant com a novetats. Aquesta percepció depèn de la freqüència d’ús, del canal de difusió i, sobretot, de factors com l’edat, l’entorn social o el contacte amb altres llengües.

Generar neologismes

Les llengües generen neologismes per diverses vies. La més transparent és la creació interna, és a dir, formar paraules noves amb els recursos propis. És el cas de ‘postureig’, derivat de ‘postura’, o de ‘botellada’, a partir de ‘botella’. També hi ha la neologia semàntica, que consisteix a donar un significat nou a una paraula ja existent. Un exemple prou clar és el de navegar: abans només volia dir “desplaçar-se per l’aigua”, però amb internet va adquirir un nou sentit, digital i metafòric. Altres mecanismes de formació de paraules noves són la siglació i l’acronímia, que trobem en paraules com ‘dana’ (‘depressió aïllada en nivells alts’) o ‘covid-19’ (‘coronavirus disease 2019’). Finalment, hi ha la neologia per manlleu, que potser és el mecanisme més habitual avui. En un món globalitzat i hiperconnectat, les llengües incorporen constantment formes d’altres idiomes. En català, bona part dels manlleus recents provenen de l’anglès, però també n’hi ha del castellà, de l’italià, del francès, de l’àrab, del japonès i de moltes altres llengües.

Ara bé, el fet que una paraula aparegui no vol dir que s’hi quedi. Els estudis de neologia com els que fa l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra mostren que moltes creacions són efímeres i desapareixen tan ràpid com han sorgit. Perquè un neologisme arreli, ha de respondre a una necessitat real i encaixar dins el sistema lingüístic. Molts mots nous sorgeixen en contextos restringits (àmbits tècnics, mediàtics o juvenils) i només més endavant, si travessen aquestes fronteres, arriben a consolidar-se. Quan una paraula s’estén entre grups diferents de parlants, deixa de sonar ‘nova’ i guanya estabilitat. És llavors quan pot fer el salt al diccionari normatiu, com el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Però l’ordre és clar: primer s’usa, després s’accepta i, finalment, s’incorpora. No és el diccionari qui crea les paraules, sinó la comunitat de parlants.

Aquí és on entra el debat sobre la relació entre ús i norma. Fins a quin punt cal adaptar o traduir els neologismes? Els criteris actuals de l’IEC i del Termcat tendeixen a recomanar l’adaptació quan és viable (‘esquat’, ‘estríming’), a preferir formes pròpies quan existeixen alternatives naturals (‘patrocinador’ per ‘sponsor’, ‘autofoto’ per ‘selfie’), i a mantenir el manlleu original quan la traducció sonaria artificial (‘hooligan’, ‘web’, ‘amateur’). L’objectiu és trobar un equilibri entre la fidelitat al sistema lingüístic i la naturalitat d’ús.

En qualsevol cas, hem de defugir la idea que una paraula no ‘existeix’ perquè no és al diccionari (quants de pics ho heu sentit, això?). En realitat, és just al revés: una paraula entra al diccionari perquè ja existeix. El diccionari no crea l’ús, el reconeix. Quan mots com ‘xat’, ‘blog’ o ‘gentrificació’ van ser incorporats, ja feia temps que circulaven entre els parlants i als mitjans. L’IEC, per tant, no fa una aposta de futur, sinó una constatació del present. Les paraules no esperen un permís de les autoritats normatives per néixer: simplement, comencen a circular.

Si hi ha un espai on els neologismes proliferen sense fre és el de les xarxes socials. La comunicació digital ha accelerat com mai la creació lèxica i ha reduït els temps d’assentament. Una paraula pot començar a circular avui a TikTok o Instagram i demà ser d’ús comú entre adolescents de tot el domini lingüístic. Aquesta immediatesa fa visibles els processos de canvi lèxic en temps real i accentua la variació geogràfica i generacional. Els joves poden arribar a ser autèntics laboratoris d’innovació lingüística: només cal sentir-los parlar (‘cringe’, ‘semat’, ‘random’, ‘crush’, ‘cancel·lar algú’) per veure com fan circular paraules noves i com aquestes paraules, amb el temps, poden passar al registre col·loquial general.

Canvi cultural

Cada neologisme diu alguna cosa sobre el moment històric en què apareix, perquè es vincula amb un canvi cultural o algun tipus d’innovació. ‘Empoderar’ reflecteix noves lluites socials; ‘sostenibilitat’, una nova consciència ecològica; ‘streamer’ o ‘pòdcast’, una transformació en la manera de comunicar. Els neologismes són, per tant, indicadors del canvi social i, alhora, garanties de vitalitat lingüística. Una llengua sense paraules noves és una llengua que no es renova, que no sap dir el present. I sí, algunes paraules desapareixen tan de pressa com arriben (ningú ja no va al cibercafè o parla dels internautes), però d’altres arrelen i acaben semblant ‘de tota la vida’. Al cap i a la fi, quan una llengua té la capacitat d’absorbir i adaptar el canvi, demostra que és viva.