Els peninsulars vençuts que es refugiaren a Mallorca

La pollencina Francesca Palou Fernández, de 63 anys, recorda perfectament les eleccions generals del 3 de març del 1996 que donaren la victòria a José María Aznar, del Partit Popular, després de 14 anys de govern socialista de Felipe González. “Era amb la meva abuela materna mirant la tele. En sortir Aznar, em va dir en castellà: ‘Que tornen, Francisqueta, que tornen’, referint-se a la dreta. Era la primera vegada que sentia de la seva boca un comentari polític. En aquella època encara hi havia molta de gent viva que havia patit el franquisme i que continuava tenint por. Dia 5 de maig Aznar va ser investit president i curiosament ella va morir l’endemà d’una aturada cardíaca, a 84 anys. Per ventura no va suportar un ensurt que li va fer reviure tots els seus fantasmes del passat”.

La padrina de Palou nomia María Capilla del Pino. Va néixer el 1915 a Calzada de Oropesa, un petit municipi de Toledo que limita amb Extremadura. Pertanyia a una família de pagesos benestants. Es casà de ben joveneta embarassada d’Emilio Fernández Nieto, un jove també del camp, que li donaria sis fills. El 1939, en acabar la Guerra Civil, el marit s’integrà a la resistència dels guerrillers de ‘la Sierra’, els coneguts maquis. “S’amagà –assegura la neta– en una muntanya propera i, segons alguns testimonis, estigué implicat en robatoris, segrests i assassinats. Algun vespre s’acostava a casa per veure els seus fills mentre dormien. Els feixistes ho sospitaven i sovint visitaven la meva abuela perquè revelàs el seu amagatall. No aconseguiren, però, arrabassar-li el secret. El 1945, després de patir tortures, l’empresonaren. Va estar catorze mesos tancada a Getafe (Madrid), on va néixer la seva darrera filla, Emília. Ella deia que la criatura havia mort a la presó, però nosaltres pensam que la hi robaren per donar-la a algun matrimoni xorc. És una història que té certs paral·lelismes amb la novel·la La voz dormida (2002), de Dulce Chacón, que el 2011 el director Benito Zambrano convertí en pel·lícula”.

‘La vídua alegre’ de Pollença

Aquella pèrdua s’afegí a la del primer fill, que havia mort atropellat per un carro a cinc anys. Per poder surar els altres quatre (tres nines i un nin) en els coneguts anys de la fam, Capilla es dedicà al negoci del contraban i l’estraperlo, pel qual seria detinguda en altres ocasions. “Era molt bona brodadora. No sabia, però, ni llegir ni escriure, sempre va signar amb l’empremta dactilar. En canvi, a l’hora de fer números amb els doblers, mai no s’equivocava”. El 1946 arribà la notícia de l’assassinat del marit, a 32 anys, després d’haver estat capturat en una batuda policial. “Llavors, l’abuela se sentí més tota sola que mai. Al poble la miraven malament per ser vídua d’un ‘roig’. Per sortir d’aquell clima tan asfixiant, des d’Amèrica un oncle l’animà a anar-hi. Ella, però, no s’atreví a fer un viatge en vaixell tan llarg amb infants tan petits. Finalment, el 1953, a 38 anys, es decantà per endur-se’ls a Mallorca, on vivia una amiga seva casada amb un guàrdia civil, pollencí, que havia estat depurat”.

A Pollença, Capilla es posà a fer feina de criada a cal notari. També col·locà de criades les seves tres filles menors d’edat, mentre que, a instància de l’ecònom, internà el fill petit a la Misericòrdia de Palma durant tres anys –seria l’únic de la família que anà a l’escola. “Ella –apunta Palou– era molt alta i atractiva. Malgrat el patiment que arrossegava, sempre estava de bon humor. Era molt simpàtica. Per això els pollencins la batiaren com ‘la vídua alegre’. Tanmateix, en senyal de dol, mai duia colors alegres. Vestia de manera senzilla i humil”.

Així com Capilla posà aigua pel mig per fugir de l’estigma social, a Mallorca també hi hagué familiars de víctimes de la repressió que cercaren la tranquil·litat en un altre indret de l’illa. Molts optaren per instal·lar-se a viure a Palma, que oferia més anonimat. Va ser el cas de Magdalena Roig Gelabert, vídua d’Antoni Amer Garanya, el darrer batle republicà de Manacor. A l’inici de l’anomenada Transició els fills de la manxega mogueren fils perquè cobràs una pensió de viudetat. Fou debades perquè no pogueren demostrar que estigués casada, ja que durant la guerra es va incendiar l’església on hi havia el registre matrimonial. “Ella mai no va voler parlar del seu home ni de la seva filla desapareguda ni de la seva estada a la presó. Tampoc no parlava mai de política”. De gran, Palou va prendre consciència d’aquell gran tabú familiar mentre estudiava la carrera d’Història de l’Art. “L’abuela sempre s’enfadava amb mi quan li demanava detalls de la seva vida a la Península. Era evident que arrossegava un bon trauma. Només vaig aconseguir que em digués que quan estava al seu poble veia veïns que duien la roba que li havien pres els feixistes”.

A la recerca de la veritat

“L’abuela –continua la neta– no aprengué a parlar català. Com que era analfabeta, no es veia capacitada per fer-ho i, si l’hi parlaves, es feia la sorda”. Diferent actitud tingueren els seus fills. “La meva mare, Maria del Pilar Fernández Capilla, na Mari, que era la quarta filla, va arribar a Mallorca a 12 anys i entrà a servir en una família benestant que tenia una adrogueria. L’acolliren molt bé. Sempre els ha considerat la seva segona família. Amb ells aviat va aprendre la llengua, la cuina i els costums mallorquins. Avui ningú diria que és ‘forastera’”.

El 1960, a 19 anys, la mare de Palou es casà amb un picapedrer pollencí. De seguida emigraren a Lió (França), on feia dos anys que ell s’havia instal·lat per treballar. Llavors el camp de Mallorca no donava per a tant. Jo vaig néixer allà el 1962, però al cap d’un any ja tornàrem a Pollença, on nasqueren els meus altres dos germans”. El 1995 el fill petit de Capilla, Leandro, de 50 anys, va sentir la necessitat de viatjar fins al seu poble natal de Toledo per investigar el passat del seu pare maqui assassinat. “Volia –diu la neboda– saber més coses d’ell i de la seva germana Emília, morta a la presó, ja que la seva mare mai no volia respondre les seves preguntes. Fins i tot li ocultà que duia el nom d’un germà del seu pare. La seva recerca, que va ser en va, ocasionà un gran disgust a l’abuela”.

“Tu no entens res”

Del bàndol dels vençuts també hi hagué gent de la Península que desembarcà a Mallorca fugint de la pobresa. És el cas de Francisco Lorente Pérez. El seu net, el solleric Pep Lorente Jorquera, de 71 anys, també descobrí la seva història de gran. “La seva vida –diu– fou un misteri. Va morir el 1972 quan jo tenia 17 anys. Era un home d’idees republicanes, molt reservat però amb un gran sentit de l’humor. A casa mai vàrem saber si fou un dels represaliats de la Guerra Civil. L’única informació que tenim és que no feu el servei militar perquè tenia la vista molt fotuda. Record que de petit jo li deia que Franco era una bona persona perquè veia que per la tele tothom l’aplaudia. I ell em contestava en castellà: ‘Calla, calla, que tu no entens res’. Després jo ja vaig descobrir qui havia estat Franco”.

Lorente arribà a Mallorca el 1936, el mateix any de la insurrecció militar. L’illa caigué tot d’una a mans dels colpistes. “No sembla que això fos un impediment per a ell. Prioritzava anar a un lloc on hi hagués més possibilitats laborals que la seva Múrcia, on no tenia cap futur. Aquí pogué tenir una vida tranquil·la. Trobà feina a Sóller, en una fàbrica tèxtil. S’hi instal·là amb la seva dona i els seus dos fills, una nina de nou anys i un nin de set, que era mon pare. La dona va morir de càncer al cap de poc temps. En enviudar, ell es tornà a casar amb una valldemossina, amb qui no tingué més criatures. Es va haver de jubilar abans d’hora a causa d’un accident laboral que el deixà coix”. Aquell nouvingut tampoc no parlà mai català. “Només aprengué a dir me cagondena i amb accent murcià. El meu pare, en canvi, sí que ja el parlà. Curiosament, a Sóller, ell es casà amb una altra murciana, ma mare, que també s’havia instal·lat al poble fugint de la misèria de la Península amb els seus pares i els seus vuit germans”.

En la Mallorca de la postguerra, hi hagué altres vides de passats amagats com les de Francisco Lorente Pérez i María Capilla del Pino. La neta d’aquesta darrera, Francesca Palou Fernández, Payaya, avui és una reputada glosadora, un art que aprengué del seu pare pollencí, Antoni Palou Aloy, Gall. Com a cloenda ha escrit la següent glosa: “Als nostres cors ha varat, / la vostra por sens clemència. / He de demanar audiència / davant vostra autoritat, / per la culpabilitat / que em fa sentir la imprudència, / que als 30 anys de vostra absència / el silenci, l’hem trencat. / Sobrevisc amb el bagatge / que de vós he heretat; / per això aquest retrat, / per obrir el cortinatge. / Com semblant a un homenatge, / aquest retall esbiaixat, / testimoni enamorat / del que fou el vostre viatge”.