L’exili interior dels vençuts

PalmaLes represàlies del franquisme també arribaren en forma d’exili interior. És el que patí, per exemple, el llubiner Francesc Alomar Poquet, membre d’Esquerra Republicana de Muro. Era el germà petit de Jeroni Alomar Poquet , el conegut capellà ‘roig’ que fou afusellat el 7 de juny del 1937 al cementeri de Palma, acusat d’un “delicte consumat de rebel·lió militar”. Francesc, en canvi, se salvà de la mort, però fins al 1942 va passar per diferents camps de concentració de Mallorca. El seu fill, Miquel Poquet, de 72 anys, relata el drama familiar: “La meva padrina morí de pena dos anys abans. A més de matar-li un fill i d’empresonar-li l’altre, els franquistes li confiscaren la seva casa de sa Pobla, que es convertí en quarter de la Falange. Quan mon pare quedà en llibertat, es proposà recuperar-la, ja que no volia tornar a viure a Llubí per mals records que li duia. Ho aconseguí al cap d’un temps”.

Poquet recorda el tràngol que passava son pare les poques vegades que visitava Llubí: “Se li regirava el ventre. Mai no volgué posar un peu a la casa paterna. Encara està igual que quan la deixaren el 1936. Hi anava a veure dos parents, l’apotecari Antoni Alomar Serra, pare del polític Celestí Alomar, i l’arquitecte Gabriel Alomar Esteve, que havia assumit la defensa en el judici del seu germà. Eren dels pocs familiars que no li donaren l’esquena. N’hi hagué que anaren a declarar en contra del meu conco perquè, sent de la classe benestant, es consideraren traïts de tenir un membre republicà”.

La descoberta de la veritat

Alomar s’hagué d’adaptar al nou clima dels vencedors. “Sa Pobla era un dels pobles més conservadors de Mallorca. A final dels quaranta mon pare assumí la presidència del club de futbol Poblera. Encara que li costà doblers, fou una manera de ser acceptat per la societat i de poder maquillar així la significació política de la família”. A l’institut, Poquet tingué com a professor d’Història d’Espanya el capellà Melcior Tugores. “El 2018 vaig descobrir que havia estat un dels autors intel·lectuals de la detenció del conco Jeroni. Va ser gràcies al documental d’Antoni Capellà Les campanes no tocaren a mort, inspirat en la biografia que el 1995 escrigué el jesuïta Nicolau Pons Llinàs titulat Alomar Poquet. El capellà mallorquí afusellat pels feixistes el 1937. Si de jove hagués sabut el vertader passat d’aquell home que m’explicava la Guerra Civil, no sé jo com hauria reaccionat. El capellà Tugores actuava com a cacic a sa Pobla, va provocar l’enfrontament de mig poble”.

La casa de sa Pobla era presidida per un retrat de Jeroni. A l’adolescència Poquet descobrí el gran secret familiar: “Un dia el meu germà va demanar al pare de què havia mort. De sobte el seu rostre es va trasmudar i es va posar a plorar. A mi em va costar molt pair aquells fets. En un primer moment pensava que alguna cosa dolenta havia fet el meu conco per haver estat assassinat i mon pare, per haver estat anys empresonat”. Alomar es dedicà a administrar el patrimoni familiar. Va morir el 1967, a 67 anys. “Malgrat la brutalitat dels fets, mai no va voler transmetre als fills cap sentiment d’odi. Volia que estiguéssim plenament integrats al poble. Com més amics teníem, més content estava”.

Sineu

A Sineu l’investigador Joan Vanrell ha documentat una sèrie de represaliats que, com el llubiner, també optaren per canviar de poble. Va ser el cas de Catalina Gelabert Socias. L’agost del 1936 fou condemnada a dotze anys de presó per “seducció a la rebel·lió”. “El seu delicte –assegura Vanrell– havia estat manifestar a l’estació del tren el seu rebuig a la lleva de soldats que havien d’anar a aturar el desembarcament de les tropes republicanes del capità Bayo”. Finalment, el febrer del 1941, cinc anys i mig després, Gelabert va obtenir la llibertat provisional. “Aleshores ja no va voler tornar a Sineu. S’establí a Palma, on durant molts d’anys va regentar una botiga de queviures al carrer de Sant Miquel”.

Un altre cas significatiu de Sineu és el dels germans Bauçà Mas, Miquel i Maria. Ell era un pagès que havia fundat Esquerra Republicana Balear del poble. “El juliol del 36 fou delatat pel metge Bernadí Font Quetglas, cap de la CEDA local, i s’ocultà en una caseta de Ruberts amb uns companys. Al setembre va ser empresonat a Can Mir, a Palma, a l’actual Sala Augusta. Llavors la seva germana no dubtà a disfressar-se de soldat per passar-li cartes i queviures. El febrer del 1937, però, acabà sent descoberta”. Un consell de guerra condemnà els dos sineuers a penes de presó. “El retorn al poble va ser dur. El 1950 decidiren amb la família emigrar a l’Argentina. S’instal·laren a La Pampa, on es feren càrrec d’una botiga amb un cosí seu que ja vivia allà. Tres anys més tard tornaren a Sineu. Amb tot, al cap de poc temps es traslladaren a viure a Palma, on Miquel feu de porter en un bloc d’habitatges a prop de la plaça de l’Olivar”.

Qui tampoc va poder suportar el nou statu quo del seu poble va ser l’escriptor algaidí Pere Capellà Roca (1907-1954). Membre destacat d’Esquerra Republicana Balear, des del 1935 vivia a Barcelona, on exercia de mestre. La insurrecció militar el sorprengué de vacances a Algaida. De seguida s’escapà en barca cap a Menorca, d’on partí a la ciutat comtal per allistar-se a les files de l’exèrcit català. La seva destinació fou el front de Madrid. En acabar la guerra, va ser condemnat a 20 anys de presó a Alcalá de Henares. Al cap de quatre anys, però, ja quedà en llibertat condicional. Llavors fou incapaç de tornar al seu poble natal, on els feixistes havien assassinat part dels seus amics, entre ells el batle Pere Llull i el pare i el germà d’aquest. S’instal·là a Montuïri, d’on era la seva al·lota. El 1952 tota la família ja es traslladà a viure al barri del Terreno, a Palma. La mudança permeté a Capellà centrar-se més en la seva carrera literària amb el pseudònim de Mingo Revulgo.

Desterrament

També hi hagué desterraments forçats. És el que patí Magdalena Roig Gelabert, vídua d’Antoni Amer Garanya, el darrer batle republicà de Manacor. “Els feixistes –assegura l’investigador manacorí Antoni Tugores– la utilitzaren d’ostatge. Mentre el seu home anava canviat d’amagatall perquè no el trobassin, a ella se l’endugueren a la presó. L’acusaren de tenir roba estesa al corral de casa per fer senyals als avions republicans, cosa que era una absurditat. Al seu fill Jaume, de 26 anys, membre de les Joventuts Republicanes, també el detingueren i el pressionaren perquè digués on s’amagava el seu pare. Ell, però, no ho sabia. Fou afusellat el 25 d’agost del 1936”.

El batle Amer seria executat a Son Coletes el 29 de desembre. Al cap d’una setmana la seva dona fou posada en llibertat. Desconeixia la mort del seu home i del seu fill Jaume. “Llavors –apunta Tugores– les autoritats locals l’advertiren que havia de partir del poble. No volien màrtirs ni emblemes de cap tipus”. A fora, esperant-la hi havia els seus fills Maria, Antoni i Dora, de 24, 17 i 15 anys respectivament. Decidí traslladar-se amb ells a Palma, on s’havia casat una de les seves filles grans, Magdalena. L’altra, Margalida, ho havia fet a Manacor amb un falangista. “Abans de partir anà al seu domicili del carrer de l’Amistat per recollir els béns més elementals. L’havia confiscat la Falange i ho trobà tot girat”.

Símbol de les víctimes silencioses

Al cap d’un any de ser a Palma, Roig s’assabentà de la mort del seu home i del seu fill Jaume. La tragèdia familiar, però, continuaria. L’abril del 1938 l’altre fill, Antoni, fou cridat a files a la Península. “El feren participar en un escamot per afusellar republicans. Morí dos anys després d’acabar la guerra a causa d’un problema de cor. El dia del funeral una munió de gent, la majoria perleres, es concentrà a l’entrada de Manacor per veure passar el cotxe funerari, tirat per cavalls. Allò va ser un homenatge encobert al difunt batle Amer”.

Les autoritats franquistes no s’esperaven aquella mostra de suport i decidiren sancionar alguns assistents amb multes exemplaritzants, de fins a 3.000 pessetes. En aquells temps un jornaler manacorí podia guanyar unes 2.400 pessetes en tot un any. Roig tampoc se salvà de les represàlies. El fiscal li demanà nou anys de presó per haver proferit suposadament paraules de caràcter subversiu en l’enterrament del seu fill. Finalment, però, va ser absolta. “A pesar del seu desterrament –afirma Tugores–, cada any acudia a Manacor amb motiu de les festes de Nadal. Per Tots Sants també visitava el cementeri municipal per resar al panteó familiar”. La vídua del batle Amer morí a Palma el 1958, a 77 anys. “Ho feu amb dignitat. Ella simbolitzava els patiments de totes les víctimes silencioses de la guerra i de la follia col·lectiva”.