Còmic

Miguel Gallardo, un proscrit de Barcelona assalta els cels

2 min
Il·lustració de Mari Fouz en homenatge a Miguel Gallardo

Havia arribat la postmodernitat i ens volien fer creure que allò seria divertit. Aleshores El Víbora va resistir com una aldea gal·la en un carreró de Barcelona. Però ja havia començat la gran evasió cap al futur de disseny i, com que tocava desbandada, l'àlbum més emblemàtic d'aquells dies es va dir Fuga en la Modelo. Miguel Gallardo –mort aquest dilluns als 66 anys– era el dibuixant de la Barcelona canalla (i Mediavilla, el seu guionista, l'escriptor que la va saber fer parlar amb un llenguatge literari nou que semblava del carrer però encara era millor). Molts dels seus lectors estaven tancats a les galeries de les presons i als blocs de pisos. Del llapis de Gallardo sortien Makoki (també va sortir d'una màquina d'escriure de Felipe Borrallo), i el Niñato, i el Buitre Buitaker, i el comissari Loperena..., és a dir, la Barcelona xunga, que era una barreja de feixisme persistent (com hi ha covid persistent) i de drogoaddicció sense fi. Aquella Barcelona existia de veritat. Gallardo veia el que es volia amagar i ho transformava en ninots.

A la seva carrera s'hi troba el pas del ninotaire al dibuixant. La dignificació de l'ofici. De digne sempre ho ha sigut, però. Vull dir que Gallardo significa el reconeixement social i cultural del dibuixant d'historietes. Encara que per assolir-ho hagués de renunciar a dibuixar historietes durant anys i anys. És la seva generació, però, la que ho aconsegueix. Tot el que va de Makoki a María i jo aplega la història del còmic contemporània. És el camí que porta dels quioscos de les Rambles a les llibreries serioses, una processió plena de sacrificis, i de morts. Tots els cabells blancs de Gallardo reflectien la seva expertesa i també l'esforç, les decepcions, els fracassos i el fet de continuar endavant sempre. Gallardo parlava de veritat. Si el voltor de l'estàtua de Colom mostrava un fatxa sinistre, era perquè la ferida d'aquesta gent Gallardo la portava clavada a la biografia del seu pare, un combatent republicà represaliat. Aquesta història l'explicaria més tard a la novel·la gràfica Un largo silencio.

Com Nazario (el més salvatgement sexual dels dibuixants d'El Víbora), Gallardo també acabaria sent l'autor d'un cartell per a les Festes de la Mercè. Barcelona és una ciutat on els carrers acaben fent la seva pròpia justícia els dies de festa. Tot i ser underground, Gallardo va ser el més sentimental dels dibuixants, i així el seu traç sortia de Popeye i d'Escobar, allò que li agradava llegir de petit. Més tard, quan es va llançar a parlar de si mateix, captivaria tothom. Al proscrit que havia sigut, però, mai no el trairia.

stats