'Género grande' al Liceu o una 'Francisquita' sense paraules

'Doña Francisquita'

Gran Teatre del Liceu. 10 novembre del 2019

Doña Francisquita no és tan sols una de les millors sarsueles del género grande, sinó una de les millors obres d'Amadeu Vives. I, tot i les motes de caspa del llibret, no crec que molestin les parts dialogades si es mantenen en un muntatge intel·ligent i que busqui renovar el gènere amb llibertat i honestedat. El que ha fet Lluís Pasqual amb l'obra de Vives ha estat revisar-la a fons, eliminant els diàlegs originals. I no tan sols això, sinó que ha traslladat l'època de la trama a tres moments cronològics diferents (cosa que ja va fer amb Tristany i Isolda): el primer acte ens situa durant una sessió d'enregistrament d'un disc a la Segona República; el segon en el tardofranquisme televisiu, amb especial èmfasi als coros y danzas dels estudis de Prado del Rey, i el tercer a inicis del segle XXI, en un suposat assaig del muntatge. És en aquest tercer acte quan l'acció original es dilueix sense remei. L'aparició de la mítica Lucero Tena en el fandango, complementat per la magnífica irrupció del cos de ball amb coreografia de Nuria Castejón, és l'únic al·licient d'un acte massa desdibuixat.

Val a dir que el primer i el segon tenen idees interessants, i que les intervencions de l'actor Gonzalo de Castro tenen la seva gràcia. Però Pasqual no se n'acaba de sortir en aquella voluntat de renovar el gènere. De tota manera, i contràriament al que va passar al Teatro de la Zarzuela, no hi va haver polèmica, potser perquè l'equip repositor de l'espectacle no va sortir a saludar al final. En la funció d'estrena va ser protestat el director musical, Óliver Díaz. No n'hi havia per a tant, però el cert és que tant la direcció del mestre asturià com el rendiment de l'orquestra titular sonen plans i sense brillantor. Hi ha més entusiasme en el cor, molt millor que a la Turandot inaugural, i amb alguns dels seus membres en els rols partiquins.

On sí que hi ha unitat és a l'escenari, amb un equip vocal en general d'alt rendiment. María José Moreno, pletòrica de facultats, va exhibir l'adequada pirotècnia vocal en pàgines tan cèlebres com la Canción del ruiseñor, si bé els aguts han perdut fermesa en l'atac. Debutava en el paper de Fernando el tenor canari Celso Albelo, que tendeix a krausejar en l'ús dels ressonadors cranials. Imitar els grans mestres pot donar bons rèdits a un magnífic professional com Albelo, tot i que és un intèrpret amb prou personalitat com per fer la seva. L'Aurora d'Ana Ibarra té personalitat, però l'entestament de la soprano valenciana en fer papers de mezzosoprano l'aboquen perillosament a una línia canora tendent a la vulgaritat. I si la cosa pot ser moderadament escaient per a la Beltrana, es podria descontrolar en altres prestacions del repertori líric. Excel·lents el Cardona d'Alejandro del Cerro i l'amant d'Isaac Galán i molt professionals María José Suárez (Francisca) i Miguel Sola (pare de Fernando), tot i que un cop més la manca dels diàlegs va empetitir els seus rols, a excepció de les intervencions de Suárez al primer acte.