El Vinyet, el refugi oblidat d’estiueig de Palma

PalmaHi hagué un temps en què estiuejar a vorera de mar era una excentricitat. A ningú se li ocorria arrambar-se a unes costes que des de temps antics havien estat la porta d’accés d’epidèmies i d’atacs corsaris. A Palma, a mitjan segle XIX, en arribar la calor, les classes benestants començaren a cercar ombra sota els pinars que hi havia a l’exterior de les murades, en una zona coneguda com el Vinyet.

Els propers 17 i 18 d’octubre tindran lloc a l’edifici del CESAG unes jornades per donar a conèixer la infinitud d’històries oblidades d’aquesta part de Ciutat. Avui, ja delimitada per la via de cintura, està integrada dins el districte de Ponent i, com a principals baluards, té l’estadi de Son Moix i l’exclusiva urbanització de Son Vida. El coordinador de les jornades, que ja tenen un centenar d’inscrits, és l’investigador Josep Pomar. “El topònim del Vinyet –assegura– respon a quan s’hi cultivava sobretot vinya. Al segle XVIII, però, per causes desconegudes, s’arrabassà tot per sembrar-hi ametlers, garrovers i algun oliver. Era un cultiu que es repartia entre petites possessions d’època de la conquesta catalana. A prop hi discorria el camí dels Reis, que unia Santa Ponça i la Real. Era el tram que el 1229 seguí el rei Jaume I en desembarcar amb les seves tropes a les costes de Calvià”.

Al segle XIX el Vinyet inicià la seva primera transformació. “Va ser –apunta Pomar– quan naixeren els ‘establiments’ amb treballadors arribats dels voltants com Puigpunyent, Andratx i Estellencs. Alguns d’aquests nous nuclis foren la Vileta, Son Serra i Son Rapinya. Aquest darrer inicialment es deia Son Llull. Segons la llegenda urbana, el canvi de nom es deu al fet que era una finca on molts residents anaven a robar, a ‘rapinyar’, fruita dels arbres”. Entre els terrenys d’aquella classe obrera i les possessions de tota la vida, la burgesia s’hi construí les primeres segones residències. “En aquells temps, Palma era una ciutat insalubre i plena de gent amuntegada entre les muralles medievals i renaixentistes. Les cases tenien animals al terrat, la qual cosa fomentava la proliferació de tota mena de malalties. A això, s’hi havia d’afegir la contaminació de les fàbriques, que eren nombroses”.

Davant d’aquell panorama tan asfixiant, el Vinyet es presentava com una bona alternativa. “A cinc quilòmetres del centre –afirma l’investigador–, era el millor refugi per gaudir d’un aire més pur durant els tres mesos d’estiu, seguint les tesis higienistes que imperaven a Europa”. En general, les cases que s’hi feu la burgesia eren d’una arquitectura molt senzilla, amples, amb corral i jardí. No tenien, per tant, res a veure amb la majestuositat de les possessions. “Els senyors les solien visitar de tant en tant. Rarament hi residien. Les deixaven en mans d’amos i missatges, amb qui es repartien els guanys de les explotacions agrícoles i ramaderes”.

Especuladors amics del rei

El 1902 Palma deixà de ser una ciutat enclaustrada gràcies a l’enderrocament de les muralles. La iniciativa responia a tres raons que ja se seguien en altres ciutats europees: desenvolupament industrial, urgència higiènica i augment desproporcionat de la població. Les classes benestants, tanmateix, continuaren freqüentant a l’estiu el Vinyet, que a partir de 1921 millorà la connectivitat amb la incorporació d’una línia de tramvia –desapareixeria el 1958. En aquells temps, amb tot, n’hi hagué que començaren a canviar l’interior de l’illa per la mar gràcies a la influència dels primers turistes arribats arran de la inauguració del Gran Hotel (1903). Així, a Ciutat, els nous llocs elegits d’estiueig foren els barris del litoral com el Molinar, el Terreno i Portopí.

El Vinyet es començà a popularitzar durant el boom turístic. El 1956 una de les seves conegudes possessions, Son Vida, acollí la primera urbanització de luxe de les Balears, amb seguretat privada. El 1961 el complex ja tindria un hotel cridat a ser la nova meca del glamur de la Mediterrània –el 1963 el príncep Raniero de Mònaco hi inaugurà un dels primers camps de golf de l’Arxipèlag. El seu promotor fou Fernando Truyols, que adquirí els terrenys a la família Vida. El 1970, no gaire enfora, l’especulació també arribà a Son Quint, la finca més extensa de la zona, amb 600 quarterades, aferrada a Son Rapinya. La mà dreta del rei emèrit a l’illa, el noble georgià Zourab Tchokotua, i l’empresari Juan Oliver Mateu, la compraren a la família Quint Saforteza. Hi projectaren la urbanització Los Almendros, amb cases que havien de ser assequibles per a la legió de peninsulars que continuaven desembarcant a Palma per treballar en la construcció i el sector hoteler. També es farien altres promocions similars a Son Roca, Son Ximelis, Son Pacs, Son Peretó, Son Flor i Son Cigala.

Los Almendros nasqué amb polèmica. Els 39 blocs amb 686 habitatges de protecció oficial que s’hi construïren presentaren de seguida moltes de deficiències. S’inicià aleshores un litigi als tribunals que resolgué al cap de 30 anys amb importants indemnitzacions per als afectats. El 1974 Tchokotua i Oliver afegiren més llenya al foc. En contra del que s’havia acordat amb l’Ajuntament, feren tomar les històriques cases de Son Quint. A les acaballes del franquisme, aquella acció provocà una sonada protesta ciutadana, que, liderada pel periodista Lluís Ripoll, tingué la participació d’artistes, intel·lectuals i veïns a través d’escrits al diari i d’exposicions.

Veïns subornats

El 1982 els ànims s’escalfaren més quan es descobriren els plans reals dels nous propietaris de Son Quint, el grup àrab Arabella. Ho explica l’antic dirigent veïnal Xisco Mengod, un dels artífexs de la campanya ‘Son Quint, espai protegit’: “Des de l’Ajuntament de Palma del socialista Ramon Aguiló, un regidor ens filtrà que s’hi volia fer una rèplica de Son Vida, amb un hospital privat inclòs. Darrere del projecte hi havia el canceller socialdemòcrata d’Àustria Bruno Kreisky, que estiuejava a Mallorca. Amb aquella informació el regidor confiava que ens mobilitzaríem, tal com ja ho estàvem fent amb Los Almendros”. L’operació tingué tints mafiosos. “A mi em volgueren fer callar amb el suborn de 100.000 pessetes mensuals de per vida. Si les hagués acceptat, ara estaria mort de vergonya. I a l’Associació de Veïns de Son Rapinya ens oferiren el que volguéssim: locals, pistes esportives... També ens digueren que estaven disposats a cedir a la ciutat un tros de Son Quint que no seria urbanitzat i que seria de la mida del bosc de Bellver”.

Aquell va ser un xantatge sense escrúpols. “Ens recordaven –assegura l’activista– que si la urbanització no tirava endavant es perdrien molts de llocs de feina. Nosaltres, però, ens mantinguérem ferms fins que un dia ja no sabérem res més d’ells. En tot moment tinguérem el suport del GOB”. Llavors tocà lluitar per la protecció de la finca amb l’Ajuntament de Palma. El full de ruta el marcaria l’Associació Son Quint-Parc Natural de Ponent, que finalment el juliol del 2024 veuria ateses les seves reivindicacions: l’Ajuntament del PP de Jaime Martínez comprà al grup Arabella tres milions de metres quadrats de Son Quint, que inclouen una part de les muntanyes de la serra de na Burguesa. L’import abonat fou d’1,5 milions d’euros. “A la vida –assegura Mengod– poques coses surten tan bé. La nostra lluita ha valgut la pena”.

La que ja és la finca pública més gran de Palma no només té un gran valor mediambiental, sinó també patrimonial, amb mines, pedreres, barraques, forns de calç i coves que s’intentaren explotar turísticament a principi del segle XX. El paratge té la condició d’ANEI (Àrea Natural d’Especial Interès) i d’AANP (Àrea Natural d’Especial Interès i d’Alt Nivell de Protecció). Ara l’objectiu és rehabilitar-lo com a bosc metropolità, amb corredors verds connectats amb la Ciutat i el castell de Bellver.

Sobrevivint a la gentrificació

El 1973, enmig d’aquella febre constructora, el Vinyet ja començà a quedar delimitat per la via de cintura –el traçat complet no estigué enllestit fins al 1990. Des dels anys 60 i fins avui dia la zona no ha aturat de sumar centres educatius: Monti-sion, Cide, Madre Alberta, La Salle i la universitat privada de CESAG. I des del 1999 un dels seus edificis emblemàtics és l’estadi del Mallorca de Son Moix, que feu oblidar el del Lluís Sitjar. El nom prové també del seu antic propietari.

Avui, en plena gentrificació i turistificació de l’illa, costa imaginar l’Arcàdia feliç que a partir del segle XIX fou aquest districte del Ponent de Palma per a les classes benestants. “Malgrat l’especulació urbanística d’aquests darrers anys –conclou l’investigador Pep Pomar–, encara es conserven prop d’una cinquantena de cases d’estiueig de l’època. Pel que fa a les possessions, a part de la de Son Quint, en foren enderrocades d’altres com la de Son Moix, Son Pacs, Son Serra, Son Llull, el Rafal de Sant Santiscle i Son Roca. En canvi, resten en peu Son Puigdorfila, Son Muntaner, Son Flor, Son Peretó, Son Cigala, Son Rossinyol i Son Vida”.