El mallorquí que no va acotar el cap davant d’un cop d’estat

PalmaQuan un grup de guàrdies civils armats varen assaltar el Congrés dels diputats el 23 de febrer del 1981, molt pocs varen quedar als seus escons en sentir la descàrrega de trets a l’aire que ha quedat fixada per sempre al sostre de la sala de plens: Suárez, Carrillo, Gutiérrez Mellado i poca gent més. Un segle abans es va produir un fet molt similar: l’entrada del general Pavia –també amb guàrdies civils– per dissoldre les Corts de la Primera República. Llavors, un mallorquí es va mantenir amb el cap alt i es va resistir a abandonar l’escó: Antoni Villalonga Pérez. Recordam aquest personatge singular quan es compleixen 150 anys del seu empresonament (1875) per fidelitat a les seves idees.

No tan sols Antoni Villalonga sinó també la seva família, els coneguts com a ‘Villalonga d’Escalada’, varen ser personatges ben singulars. Aquesta branca de tan il·lustre llinatge arrenca de Francesc Villalonga Brondo, qui va ser batle de Ciutat cap al 1675. En aquella època, no es tractava de la primera autoritat municipal sinó d’una mena d’oficial de la corona. La mansió familiar va ser l’actual Can Bordils, al carrer de l’Almudaina de Palma, que ara és la seu del departament de Cultura municipal.

El seu descendent Francesc Villalonga Bordils (va néixer el 1762) es va casar amb Joana d’Escalada, i d’aquí ve l’afegit amb el qual se’ls coneixeria en endavant. Francesc i Joana s’havien promès, però a ell el volien casar amb una cosina. El frustrat sogre, Tomàs d’Escalada, va moure cel i terra per aturar la dispensa canònica que se’ls havia de concedir pel parentiu pròxim. Aquest Escalada devia ser un personatge temible –va arribar a ser processat per un desafiament. La qüestió és que es va sortir amb la seva i Francesc va dur a l’altar la seva filla.

El fill de tots dos va ser Francesc Villalonga Escalada, i amb ell va començar una successió de personatges prou heterodoxos. Va ser el primer volterià de Mallorca –el primer lector entusiasta del filòsof francès, conegut per les seves crítiques ferotges a la doctrina catòlica. Va reunir una bona biblioteca, amb llibres que li enviaven des de París, i va trescar per tot Europa, fins al punt que el seu cercle el coneixia com ‘el viatger’. Es distingia per la pulcritud del seu aspecte, fins i tot quan ja havia arribat a 86 anys, una xifra rècord per a l’època. Fou capità de la milícia urbana i jutge. La seva col·laboració amb l’homenatge de l’Ajuntament de Palma als Agermanats rebels contra Carles I (1870) és un bon indici de les seves idees polítiques.

Un marquès i una biblioteca

El tarannà obert i liberal d’aquest Francesc Villalonga va quedar ben patent en tractar-se d’un dels pocs mallorquins que varen acceptar acollir a ca seva la parella integrada per Frederic Chopin i George Sand el famós hivern del 1838 al 1839: ell tuberculós, ella fumant i, per acabar-lo d’adobar, viatjant plegats sense ser matrimoni i sense anar a missa els diumenges. Sembla que s’havien conegut abans, en un dels viatges del noble mallorquí a París.

Ni Francesc Villalonga ni el seu fill Antoni es varen distingir pel seu esment en l’administració de les possessions familiars, tot i que aquestes eren abundants: tenien finques i terres a Manacor, Capdepera –torre de Canyamel–, Alaró, Escorca i Sóller. Espais que Francesc mai no visitava, fins que es va decidir a anar a Canyamel. En arribar-hi, després d’un viatge esgotador –amb els mitjans de transport de l’època–, l’amo li va agrair l’esforç: “El vostre pare mai no va passar per aquí”. “Idò jo no he de ser més que mon pare”, va respondre el senyor, i immediatament va emprendre la tornada cap a Palma.

De Francesc Villalonga narra Alfonso Enseñat que sempre disposava d’una taula parada, per atendre els convidats que poguessin presentar-s’hi, i de llits coberts amb mantons de Manila. També el caracteritzava la generositat amb els més desfavorits: quan hi havia epidèmies –llavors, encara succeïa amb freqüència–, els seus servidors llançaven monedes d’or per sota de les portes de les cases dels afectats, i a tothom que anàs a ca seva se li servia brou de gallina de franc.

Joan Villalonga Escalada va ser germà seu. Un altre que també es va ficar en política, per la qual cosa va haver d’emigrar a França el 1825. Set anys més tard, conta José Luis Isabel, va haver de fugir una altra vegada al país veí, acusat d’“exaltadíssim i francmaçó”. Ara bé, gràcies a la seva actuació a les guerres civils carlines, la reina Elisabet II li va concedir el títol de marquès del Maestrat i es va convertir en un home respectable i senador vitalici.

Fill del ‘viatger’ Francesc Villalonga i de la seva cosina germana Maria Carme Pérez va ser el personatge més rellevant d’aquesta saga: Antoni, nascut el 1821 i que superaria amb escreix les heterodòxies del pare. Maçó, demòcrata, republicà, autonomista, pioner del moviment obrer i propietari d’una biblioteca de 4.000 títols, farcida d’exemplars ‘perillosos’, com ara literatura eròtica i autors com Zola, Proudhon i —per descomptat— Voltaire. Tot i que no va estudiar cap carrera universitària, era un home de sòlida cultura, que parlava i llegia en diversos idiomes i que, com el seu progenitor, va viatjar per mig Europa.

El diputat insubmís

Antoni Villalonga Pérez va ser un d’aquests mallorquins excepcionals que va fer més coses de les que bastarien per omplir una vida. Va ser membre de les lògies maçòniques Primera Llum i Reforma, bibliotecari de l’Ateneu Balear, administrador de Ferrocarrils de Mallorca, vicepresident de la Societat Agrícola i Industrial i president del Cercle Mallorquí, del Casino Artístic, de la societat La Protectora i de la Societat d’Enllumenat per Gas. En aquells temps en què la gent emigrava de Mallorca, va voler crear com a alternativa una colònia agrícola a la seva finca de la Carroja (Manacor), si bé aquest projecte no va arribar a bon port.

Al llarg de la seva vida, va ser el referent del republicanisme mallorquí. En produir-se la revolta Gloriosa (1868), que va enderrocar Elisabet II, va formar part de la junta revolucionària. L’any següent va ser elegit diputat del Congrés a Madrid, on el seu vot va resultar decisiu per abolir l’esclavitud a Puerto Rico, aleshores colònia espanyola. El 1872 es va convertir en batle de Palma, càrrec des del qual va impulsar –per a horror dels ben pensants– la construcció d’un cementeri laic.

Quan els guàrdies civils del general Pavía –es coneix com ‘el cavall de Pavía’, tot i que el militar anava a peu– varen entrar en el Congrés el 3 de gener del 1874 per dissoldre les Corts i, amb elles, posar fi a la breu vida de la I República, Antoni Villalonga hi era. Malgrat la desbandada general, el mallorquí es va negar a abandonar el seu escó. “Som diputat de la Nació”, va afirmar, “i no em moc d’aquí fins que la Nació m’ho mani”.

Uns mesos més tard es va restaurar la monarquia –se suposava que pacificadora i reconciliadora– d’Alfons XII, i un dels primers caps a caure –metafòricament– va ser el d’Antoni Villalonga. Va ser empresonat a València el 1875 –i a Albacete posteriorment. Fou un dels pocs mallorquins represaliats per la seva fidelitat republicana.

La presó no va doblegar els seus ideals. Va mantenir encesa la flama del republicanisme sota la restauració monàrquica malgrat la dificultat d’enfrontar-se al sistema caciquista, a pesar del qual tornà a ser regidor a l’Ajuntament de Palma. Va donar suport a la creació de la Unió Obrera Balear (UOB) per reivindicar els drets dels treballadors i va ser-ne responsable de l’escola. Va morir el 1910 i el seu enterrament va ser multitudinari.

Ara bé, les dificultats econòmiques varen passar factura a la família. La seva esposa, Teodora Fàbregues, va oferir en una carta a l’arxiduc Lluís Salvador la venda de la biblioteca i de part de les finques. Miquel dels Sants Oliver va proposar que els llibres els compràs l’Ajuntament per formar l’actual biblioteca de Cort. Però, quan aquesta adquisició es va dur a terme, només en quedava la meitat, la resta s’havia dispersat.

Francesc Villalonga Fàbregues, fill d’Antoni i Teodora, encara va continuar la línia progressista i avançada de la família: com a regidor a Palma, va posar el crit al cel per la prohibició pel governador de fer servir el català el 1902. Va arribar a ser batle de Palma durant la II República i va acompanyar el president republicà Alcalá Zamora durant la seva visita a Mallorca el 1932. Només quatre anys després, arribaria el desastre. Els Escalada havien somniat amb alguna cosa millor.

Informació elaborada a partir de textos d’Alfonso Enseñat de Villalonga, Catalina Martorell, Pere Gabriel, Antònia Morey Tous, Jaume Pomar, Antoni Tugores, Pedro de Montaner, Gabriel Bibiloni, Eduardo Montagut, Antoni Marimon i José Luis Isabel Sánchez.