El major cas de corrupció de la història de les Illes

PalmaCertament, la corrupció és inadmissible: els diners públics són sagrats i no val això de què aquesta mala pràctica és intrínseca a la naturalesa humana, també ho és el crim i no l’admetem. Ara bé, el que també és cert és que la corrupció no ve d’ara, ni de bon tros. Potser fins i tot va ser encara pitjor en el passat. La raó és que fa exactament sis segles, una auditoria –sí, es veu que llavors ja en feien– va descobrir que els responsables de l’administració pública de Mallorca havien malversat, en 20 anys, el pressupost de sis exercicis: l’equivalent a uns 3.800 milions d’euros dels nostres dies. Va ser, amb tota probabilitat, el cas més gran de corrupció de la història de l’Arxipèlag.

S’ha de dir que, així com actualment un cas de corrupció omple pàgines de diaris i du al corresponent procés judicial, les irregularitats de tota classe varen ser pràctica habitual al llarg de segles a les institucions pròpies de les Illes Balears. Aquestes –com per tot– eren en mans d’unes minories privilegiades que actuaven en funció dels mateixos interessos, més que no del bé comú.

A Mallorca, la Universitat de la Ciutat i el Regne, com el seu nom indica, governava al mateix temps Palma i el conjunt de l’illa. Alerta: res a veure amb el que ara entenem per ‘universitat’, que és un centre d’ensenyament superior. Aquesta venia a ser, tot en una, els actuals Ajuntament de Palma i Consell Insular. Els seus responsables eren els ‘jurats’ i actuaven assessorats pels membres del Gran i General Consell. Els ‘cavallers’ i els ‘ciutadans’, és a dir, els nobles, hi estaven sobrerepresentats en relació amb el seu percentatge sobre la població. El mateix passava amb Ciutat respecte de la Part Forana, quan d’aquesta ho era la majoria dels mallorquins.

Les necessitats constants d’importar gra, del qual Mallorca sempre era deficitària; la mala administració, ja que gairebé un terç dels ingressos teòrics es deixaven de percebre per desídia o per favoritisme; la dilapidació dels cabals públics –aquest racó perdut era “un dels llocs del món que millor pagava els seus funcionaris”, segons afirma Álvaro Santamaría– i les mangarrufes de tota casta, dugueren les finances mallorquines a una situació insostenible. No està de més recordar que, a banda dels desastres habituals de l’època: epidèmies, males collites i interminables reclamacions de doblers del monarca de torn per a les seves guerres, per aquells anys es registraren a Mallorca dues catàstrofes excepcionals: la gran fam del 1374, que possiblement es va cobrar 35.000 víctimes, i ‘el Diluvi’, que va desbordar la Riera el 1403 i que va causar prop de 5.000 morts a Ciutat. I això eren més despeses i manco contribuents.

El ‘Contracte Sant’

El punt sense retorn va arribar el 1405, quan la Universitat va fer fallida, això vol dir que va haver de reconèixer que no podia fer front a les seves despeses. La conseqüència va ser la signatura del Contracte Sant –això de santificar-ho tot era molt de la mentalitat de l’època. Tal vegada ara, si no quedassin doblers a la caixa, es pensaria sobretot en la despesa social. Però aleshores això de l’estat del benestar era somiar truites.

Ben al contrari, la prioritat varen ser els titulars de deute públic de Mallorca. I si fos possible, amortitzar el que quedava pendent. A aquesta finalitat es dedicaren tots els ingressos dels imposts. De fet, la Universitat, com diríem ara, va ser intervinguda: no per la Corona, sinó pels creditors. Aquests serien els que designarien un ‘clavari’, un administrador. Primer, havien de cobrar els titulars de deute públic de Catalunya –essencialment de Barcelona. Després, els mallorquins. Dit sigui de passada, el fet que se’ls atorgàs prioritat als deutors del Principat no va contribuir precisament al fet que els catalans fossin contemplats amb estimació de germans des d’aquesta banda de la Mediterrània: a saber si l’absurd anticatalanisme d’alguns mallorquins no fou alimentat per aquesta circumstància.

Amb el calaix buit, què podien fer els jurats i consellers per aconseguir doblers? Molt senzill: emetre més deute públic encara. Qualsevol conseller d’Economia d’avui dia, del color polític que sigui, s’enduria les mans al cap. Va arribar un punt en què tots els ingressos de la Universitat no bastaren per pagar les anualitats que corresponien als titulars del deute. Així que s’hi establiren nous impostos per poder fer caixa. Per descomptat, els que havien de pagar la festa eren els sectors menys privilegiats de la societat, justament els que tenien menys representació a les institucions.

De fet –oh, casualitat!–, un bon grapat d’aquells jurats i consellers que feien créixer les càrregues públiques eren, al mateix temps, posseïdors de títols de deute, que els suposaven sucosos ingressos. Això als nostres dies es diria conflicte d’interessos, però es veu que aquest concepte encara no s’havia inventat. Només uns exemples: entre els principals inversors hi eren Felip i Bartomeu Fuster, cosins, tots dos jurats i membres del Gran i General Consell; Arnau Sureda, que fou elegit jurat sis vegades entre el 1401 i el 1428; Bernat Febrer, dues vegades jurat, tres vegades conseller i lloctinent del governador. Santamaría cita fins a 39 famílies que eren, al mateix temps, les que controlaven l’administració pública mallorquina –nobles i mercaders– i les que eren creditores de la mateixa Universitat pels interessos de la qual, suposadament, havien de vetllar. També 39 institucions religioses invertien en el deute públic mallorquí: es veu que el seu regne una mica d’aquest món sí que ho era.

Frau electoral

Amb aquest panorama, no hi havia manera que quadrassin els comptes. Així que els pròcers mallorquins es varen treure de la màniga una nova font d’ingressos: la gabella de la sal, és a dir, el monopoli d’aquest producte amb quotes assignades d’adquisició obligatòria. Era un bé de primera necessitat: no tan sols per condimentar els aliments, sinó també per conservar-los, ja que els frigorífics encara no s’havien inventat. Allò va indignar sobretot els forans, que es consideraven perjudicats en l’assignació de quotes –i, probablement, ho eren. Poca broma amb els gravàmens sobre la sal: en èpoques i en llocs tan diversos com Biscaia el 1631 o l’Índia el 1930 es registraren revoltes populars per aquest motiu. Es creu que el fet que el pa tradicional de Mallorca no dugui sal podria ser, justament, per aquesta circumstància, per no haver d’abonar la taxa corresponent.

El 1425, segons Guillem Morro, una revisió dels comptes va revelar que els gestors de l’administració pública mallorquina havien malversat, des de la vigència del Contracte Sant –vint anys– 380.000 lliures. Més els interessos, 600.000. L’equivalent al pressupost de sis exercicis. Això serien ara, prenent com a referent el pressupost del Consell Insular, uns 3.800 milions d’euros. Per fer-nos una idea de la magnitud del forat, el 2011, Iniciativa Verds estimava en 92 milions el cost de la corrupció de la legislatura precedent: 23 milions anuals. Així que necessitaríem 165 anys per arribar a aquell nivell. Els corruptes de les darreres dècades semblen uns aprenents, en comparació amb aquells notables de la Mallorca del XV.

Per acabar-ho d’adobar hi havia també frau electoral. L’elecció dels càrrecs públics es feia amb uns redolins que es ficaven a l’Arca de les Insaculacions, actualment a l’Ajuntament de Palma. Com es feia la falsificació? Molt senzill. Llegint uns noms diferents dels que posaven les paperetes, aprofitant que la immensa majoria dels presents eren analfabets. Aquell mateix 1425, a Ciutadella, es registraren aldarulls per les suposades irregularitats en les eleccions de la Universitat. S’hi establiren límits sobre el suport a familiars pròxims per ser elegits, la qual cosa fa suposar que això passava sovint.

Podríem imaginar que, d’acord amb les pràctiques no gaire humanitàries de l’època, els responsables d’aquells desgavells serien posats al cep, assotats, arrossegats pels carrers per a escarni general i executats en públic. Res de tot això passava. Els malversadors aconseguiren del rei d’Aragó –Alfons el Magnànim– un canvi del regiment de govern, gràcies al qual en sortiren airosos. Aleshores, la corrupció sortia de franc. Potser alguna cosa hem avançat.

Informació elaborada a partir dels estudis de Guillem Morro, Pau Cateura, Ricard Urgell, Maria Barceló, Antonio Planas, Álvaro Santamaría, Josep Francesc López Bonet, Josep Juan Vidal i Miquel Àngel Casasnovas.