Cyrano al cim

Si em donassin a triar una obra de teatre, només una, ben segur que seria Cyrano de Bergerac, d’Edmond Rostand, com també estic quasi segur que és l’obra de la qual més versions he vist en la meva vida. Veure-la anunciada al Teatre Principal de Ciutat, amb l’adaptació de Salvador Oliva i a càrrec de la companyia La impaciència —de Rodo Gener, de Salvador Oliva i de Xavi Núñez, dirigits per Luis Venegas—, desperta, almanco, dues sensacions antagòniques. Per una banda, el gaudi de poder veure i sentir les paraules, aventures i desventures d’algú a qui resulta impossible no admirar, envejar i mai no arribar-li a la sola de les sabates. Per una altra, ho confesso, el dubte de fins on pot arribar aquesta agosarada tribu amb només tres actors i quatre caixes de fusta com a escenografia en tan sols hora i mitja de representació.

El més important és configurar una base sòlida per a un clàssic d’un prestigi i qualitat inabastable, cosa que no és tasca senzilla. Per tant, resulta imprescindible desbrancar-lo amb perícia, subtilesa i criteri, fins a deixar el tronc de la narració de manera que no falti res que sigui crucial. Salvador Oliva no necessita presentació, però diria que juntament amb He vist balenes, aquest Cyrano és un dels seus grans reptes teatrals i el resultat tan sols es pot qualificar d'escapçada magistral. Tots i cadascun dels moments cabdals i imprescindibles de l’obra són presents i ben estructurats. El següent pas és dotar la representació de la fluïdesa necessària perquè no transcorri a sanglots, que cada canvi de situació esdevingui congruent, amb només aquestes caixes de fusta com a decorat. Objectiu complert per part de Luis Venegas, el director. I si aquests dos vessants són fonamentals, en queda un tercer no menys complicat, perquè ens trobam amb un problema que no varen tenir ni Scaparro-Flotats, ni Broggi-Arquillué, ni Hossein-Belmondo, per posar alguns exemples teatrals memorables: el fet de tenir només tres actors per a més de mitja dotzena de personatges. Problema resolt, Rodo Gener serà Cyrano, Salvador Oliva serà Montfleury, Christian de Neuvillette, Le Bret i el comte De Guiche, i Xavi Núñez interpretarà Ragueneau, Valvert, el del famós duel amb Cyrano, i Roxana. Roxana, amb tan sols una falda. Impecable, increïble. No és una boutade ni una llicència dramàtica, és tan sols la demostració del seu talent interpretatiu. No ho fa millor que els altres, tot té una coherència dramàtica exigent, precisa i rigorosa, però queda clar que interpretar Roxana té certa complicació afegida. Igualment, Rodo Gener broda el poeta i guerrer, valent i íntegre personatge, sense necessitat d’exhibir cap protuberància entre els dos ulls, mentre que Oliva canvia de rol amb destresa i tan sols un gairebé imperceptible canvi de jaqueta. 

El resultat és un cim teatral, un Cyrano sòlid, marmori, amb tots els elements i nombrosos racons que conformen aquesta subtil, engrescadora i romàntica història, des de l’adaptació i la dramatúrgia fins a la interpretació, i sense oblidar la il·luminació, que també representa un paper fonamental i no menys complicat per l'eficient minimalisme escenogràfic.

PS. Si veure, gaudir i escriure sobre Cyrano sempre resulta especial, en aquesta ocasió ho és més, molt més.