PalmaAls anys seixanta hi hagué illencs a qui els pares els amagaren la llengua. És el cas de l’inquer Jaume Payeras Alzina, de 60 anys. “A mi i als meus tres germans, de petits, ens parlaren en castellà. Tant mon pare com ma mare són ben mallorquins. L’opció de no transmetre’ns el català vingué determinada sobretot per ell. Procedia d’una família industrial sabatera i pensava que el castellà feia més senyor. La meva mare, que era filla d’un dentista important, no li posà cap emperò. Ara aquesta posició pot resultar molt estranya, però aleshores, no. Era un tema d’estatus social”.
Els quatre germans també acabaren parlant en castellà entre ells per la influència d’una assistenta de Múrcia. “Formava part de la fornada de peninsulars que als seixanta s’establiren a Inca a fer feina a les fàbriques del calçat. S’encarregava del nostre dia a dia, ja que la mare treballava d’administrativa a l’empresa familiar”. Ben aviat el petit Jaume s’adonà de l’anomalia: “Els meus pares, entre ells, parlaven en català. Quan, però, es dirigien a nosaltres, ho feien en castellà. Era un castellà del tot artificiós, poc genuí. Algunes famílies del nostre redol tenien un comportament lingüístic idèntic amb els seus fills. Això feia que jo també parlàs en castellà amb els amics que vaig fer al col·legi de Sant Francesc”.
Vergonya lingüística
A Jaume, la consciència lingüística se li despertà sobretot el 1979, a 14 anys. “Vaig demanar als pares poder començar 1r de BUP a l’institut Berenguer d’Anoia. Feia nou anys que havia obert com a primer centre de secundària del Raiguer. Tots els meus germans també hi anaren. Allò va ser una alenada d’aire fresc, un oasi de llibertat en plena Transició, amb professors compromesos amb la nostra cultura i que no pegaven”. Aquell curs era el primer en què totes les matèries s’impartien en català. “La majoria de docents eren del PSM, entre ells Joan Lacomba i els germans Rayó, Pere i Jerònia. De sobte, vaig sentir vergonya de parlar en castellà, sent mallorquí. No volia que els meus companys pensassin que era foraster”. L’aprenentatge va ser fàcil. “A Sant Francesc, jo ja havia après una mica de català en una assignatura que es deia ‘mallorquí’. I m’anava bé. Al Berenguer, però, vaig descobrir que hi havia bastantes paraules que desconeixia. Això em generava molta d’incomoditat a classe”.
La següent passa va ser parlar en català dins del nucli familiar. “Va ser un procés gradual i molt dur. Vaig demanar als pares per què ens havien negat la seva llengua. Ma mare fou la que ho lamentà més. Mon pare, en canvi, no li donà tanta d’importància perquè era el que s’estilava a l’època entre una part de la classe benestant de mentalitat conservadora. Llavors hi havia poca gent que fos catalanista i antifranquista. En la nostra educació, però, ambdós sempre han estat molt liberals”. Malgrat aquell entorn castellanoparlant, un dia Jaume s’endugué una bona sorpresa. “En un prestatge de casa vaig trobar Els mallorquins, l’assaig que el 1967 publicà Josep Melià per esperonar els illencs a recuperar la identitat que el franquisme ens havia robat. Va ser un llibre que em marcà molt. En el meu cas, el canvi de llengua també va significar un canvi de mentalitat”.
Una altra influència important en el despertar lingüístic de l’inquer va ser el seu germà gran, Toni. “S’havia afiliat a les joventuts socialistes, però aviat es passà al PSM, que tenia un component més nacionalista. Jo, a 16 anys, també vaig fer el mateix. I, en complir els 18, ja vaig normativitzar el meu DNI. Em sonava estrany que m’identificassin com a ‘Jaime Ignacio’”. Jaume estudiaria dret a la UIB, on es feu militant del sindicat Bloc Nacionalista d’Estudiants. “Llavors estiuejava al Malpàs, a Alcúdia. Era un ambient molt pijo, on em sentia una rara avis per parlar en català. Amb tot, la majoria dels meus amics de la infància també acabaren canviant de llengua. I avui ja és del tot normal l’ús del català entre nosaltres. Not, però, que parlam un català bastant estàndard, sense expressions genuïnes”. La conclusió d’aquesta experiència de vida és contundent: “La pressió de l’Estat ha estat tan forta en la nostra cultura que fins i tot catalanoparlants com els meus pares renunciaren a transmetre la seva llengua als fills. Ara amb ells la comunicació ja és en català”.
Cosa de pobres
Qui no aconseguí de cap de les maneres que la seva mare li parlàs en català és Cristina Avilés Marí, de 59 anys, filla d’eivissenca i de peninsular. “Ella va morir fa cinc mesos, a 88 anys. Em va saber molt de greu la seva deserció lingüística amb els meus dos germans i amb mi. Sempre em deia que, en ple boom turístic, com que venia d’una família pagesa, pensava que el català era cosa de pobres. En canvi, veia el castellà de mon pare com la llengua que ens podia obrir més portes. En aquells temps els eivissencs no tenien cap mena de consciència lingüística”.
El pare de Cristina és natural de Jaén. Va arribar a la Pitiüsa major a principi dels seixanta per treballar de picapedrer en la indústria hotelera. “Ma mare era la petita de quatre germans. Vivia a Sant Vicent de sa Cala, a Sant Joan de Labritja. Va ser aquí on conegué mon pare. Es casaren al cap de dos anys. Aleshores els forasters eren benvinguts. Es valorava molt que vinguessin a ajudar en un sector, el de la construcció, en el qual els mateixos eivissencs no volien treballar”.
De seguida el jove matrimoni s’instal·là en un pis d’Eivissa vila. “Va ser un gran canvi per a ma mare. De viure al camp i de treballar amb animals i de fer conserves, passà a estar tancada entre quatre parets. Amb mon pare sempre parlaria en castellà. Ell és espanyolista d’esquerres i no l’ha arribat a parlar mai, tot i que l’entén”. Aquella nova llengua també seria la que s’imposaria amb els fills. “Amb els veïns de la finca, ma mare sempre hi parlava en català; amb nosaltres, però, en castellà. Jo, sent petita, no em qüestionava res”. Aquella anormalitat també es produïa a casa dels guelos. “Hi anàvem tots els caps de setmana. Amb els seus pares, ella hi parlava en català, però quan es girava a nosaltres es passava al castellà. Entre els germans parlàvem en castellà. També ho fèiem amb els boixos del nostre barri. Molts també eren fills de matrimonis mixtos. En canvi, els alumnes de vuit llinatges eivissencs anaven a la concertada o a la privada. Llavors, tanmateix, a l’escola, tot encara era en castellà”.
Aniquilació de la identitat
A aquesta eivissenca, la consciència lingüística se li despertà el 1987, a 21 anys, quan se n’anà a estudiar Filosofia a Barcelona. “A través de companys de facultat vaig descobrir el menyspreu que ha tingut sempre l’Estat contra la cultura catalana. Va ser aleshores que em vaig atrevir a parlar en català. Va ser un procés natural. De sobte se’m despertà al cervell la llengua que havia sentit dels meus guelos, que moriren quan jo era petita. D’ells he heretat l’estima per les tradicions i pel camp pitiús”. Aquella nova militància no seria suficient per posar fi a determinades inèrcies familiars. “Avui parl en castellà amb els meus germans. La meva germana sap català, però gairebé no l’empra. El meu germà, en canvi, no en sap. Ambdós utilitzen el castellà amb els seus fills”.
Des de fa vint anys Cristina viu a Mallorca. “El meu cas familiar –lamenta– il·lustra molt bé el procés d’aniquilació de la identitat que ha provocat el turisme a Eivissa [els darrers setanta anys l’illa, amb gairebé 160.000 habitants, ha vist quintuplicar la població]. A Mallorca, sobretot a la Part Forana, es manté més viva la identitat amb festes espectaculars com les de sant Antoni”. Ara les visites a Eivissa estan presidides per la malenconia. “L’illa s’ha transformat en un no-lloc. A Vila, sent totes les llengües del món menys la nostra. La substitució demogràfica que ens ha duit la globalització al servei del capitalisme ha provocat una substitució lingüística. Em sent estranya a ca meva”. Amb els amics de la infància Cristina encara hi parla en castellà. “Només empr el català amb els nous que vaig fer en tornar de Barcelona”. Vivint ara a Mallorca hi ha una cosa que l’indigna: “Quan els mallorquins perceben el meu accent pitiús, es passen al castellà. El mateix solen fer amb els castellanoparlants que s’esforcen per aprendre l’idioma”.
“Subconscient torturat”
El 1967, en ple boom turístic, el polític artanenc Josep Melià (1939-2000) publicà Els mallorquins. L’obra, que durant tres anys havia patit la censura, estava en sintonia amb Notícia de Catalunya (1954), de Jaume Vicens, i de Nosaltres, els valencians (1962), de Joan Fuster. Era una reflexió sobre la realitat estatal insular per “posar remei a la desfeta en què avui vivim com a poble”. La frase al·ludia a l’acció castellanitzadora engegada el 1715 amb el Decret de Nova Planta, que tingué la connivència dels partidaris del borbó de Felip V, els coneguts ‘botiflers’ o ‘botifarres’. El franquisme acabaria de rematar la feina. Tot plegat dugué Melià a parlar del “subconscient torturat del nostre país”.
Bartomeu Bestard és el cronista oficial de Palma. Va néixer el 1970, tres anys després de la publicació d’Els mallorquins. “Els meus pares –afirma– són mallorquins, ell de Palma i ella de Sineu. De petit a mi i al meu germà ens parlaven en castellà. I els meus padrins materns també ho feien. Alguns dels meus companys del col·legi Sant Francesc de Palma vivien la mateixa situació lingüística a casa”. El 1983, a 13 anys, Bestard començà a integrar el català en el seu dia a dia. “Fou una cosa natural. En el meu cas, no hi hagué cap mena de despertar de la consciència lingüística. A poc a poc els meus pares també el feren servir amb nosaltres. Les vegades que els demanava sobre el perquè de la seva actitud lingüística no sabien ben bé què contestar-me. Record, però, que mon pare em parlava d’un oncle que havia suspès unes oposicions a Madrid perquè no parlava bé el castellà”.
L’abril de 1986, tres anys després de les primeres eleccions autonòmiques, s’aprovà per consens la Llei de normalització lingüística. El president popular Gabriel Cañellas la volgué exhibir com a trofeu durant el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana que s’havia de dur a terme el maig. Era una manera de fer callar els qui li retreien la seva manca de compromís lingüístic. I els seus detractors no s’equivocaren. El 1989, davant la desídia institucional per desplegar la norma, l’OCB, amb Antoni Mir a l’executiva, engegà la campanya ‘La llengua, feina de tots’. Ho feu sota el mestratge de la filòloga Aina Moll, antiga directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. “Jo –assegura Bestard– estava totalment d’acord amb aquella iniciativa. Mallorquins, però, com els meus cosins no arribaren a passar-se mai al català”.
La campanya ‘La llengua, feina de tots’ tingué el suport de les cinc principals institucions insulars: tres presidides pel PP (el Govern balear i el dels consells de Mallorca i d’Eivissa-Formentera) i dues pel PSOE (el Consell de Menorca i l’Ajuntament de Palma). Durà gairebé sis anys. El 1995, pressionat pel diari El Mundo, l’executiu de Cañellas decidí deixar-la de subvencionar.
![TUASDASDASDL 01. Josep Maria Llompart fou president de l’Obra Cultural Balear. 02. El febrer de 1975 l’OCB participà en la celebració del Congrés de Cultura Catalana (CCC). 03. Francesc de Borja Moll.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
