Escriptors i lectors, una relació intensa més enllà de Sant Jordi

PalmaÉs dia 23 d’abril de l’any 1974 i a la plaça de Cort, a la fundacional paradeta de l’Editorial Moll, s’hi troba Francesc de Borja Moll enrevoltat d’un parell d’infants i d’adults. Darrere d’ell hi penja una pissarra en la qual es pot llegir, escrit en majúscules: “Autors que dediquen els seus llibres aquí”. Al llistat s’hi distingeixen el mateix Francesc de Borja Moll, Josep Maria Palau, Guillem Frontera i Gabriel Janer Manila. “L’any anterior havia publicat L’agonia dels salzes”, explica Janer Manila, “però llavors anàvem a signar tot i que no tinguéssim novetat; no era com ara, que hi ha un desbordament i només signen els qui tenen novetats. Llavors els llibres quedaven”. Els primers contactes de Janer Manila amb els seus lectors s’havien produït uns anys abans, per Sant Jordi de l’any 1969, quan acabava de publicar, també amb l’Editorial Moll, la seva primera novel·la, L’abisme. “El senyor Francesc de Borja Moll em va convidar a participar en les signatures i hi vaig anar espantat, per això d’enfrontar-me amb un món i una realitat que no coneixia en absolut. De fet, record que va venir un home que em va dir que li agradava llegir novel·les als vespres perquè l’ajudava a dormir. I jo li vaig respondre que havia escrit la novel·la just amb l’objectiu contrari, per llevar la son al lector!”, relata.

Les signatures de Sant Jordi són, encara ara, un dia assenyalat en el calendari dels escriptors, amb més d’un centenar de cites cada any només a Palma. Ara bé, les trobades entre lectors i autors han experimentat un gran canvi amb el pas dels anys. “Ara hi ha clubs de lectura, hi ha xerrades, trobades en biblioteques. I també en instituts, on per mi ha estat fantàstic pensar que podia engrescar els joves a llegir i a entendre el llibre com una eina de vida. És el gran descobriment humà, tot i que sigui un objecte tan jove dins la història de la humanitat”, explica Janer Manila.

L’escriptora Laura Gost, autora, entre d’altres, d’El món es torna senzill, també viu amb especial il·lusió aquestes trobades amb els estudiants. “D’ençà que va sortir la meva primera novel·la, La cosina gran, dec haver passat per una vintena d’instituts. És molt enriquidor veure com en qüestió d’anys canvia tant la perspectiva o les opinions que tenen els lectors de la teva obra, com hi ha emocions o sensacions que es mantenen i d’altres que canvien quan som adults”. Això sí, aquest tipus de trobades han fet que rebés, també, algunes peticions curioses. “Em va passar fa poc, de fet, i no és la primera vegada”, explica amb un somriure, “que m’escriuen per fer-me preguntes que podrien respondre si llegissin el llibre o si fessin una mica de recerca. ‘Quins diries que són els temes principals de les teves novel·les?’, per exemple. I normalment preferesc no contestar”, confessa l’escriptora poblera.

El món digital

Aquest tipus d’interaccions estan directament relacionades amb el canvi que ha experimentat, també, la relació entre escriptors i lectors d’ençà que s’ha traslladat a l’entorn digital. Si bé les xarxes socials ja ho permetien uns anys ençà, va ser a partir del confinament que la presència de molts autors s’hi va accentuar. “Aquells mesos vaig fer directes amb bookstagrammers, persones que tenen una comunitat pròpia a Instagram i que et permeten arribar a gent nova, a un altre tipus de lectors”, explica Gost. Tanmateix, però, reconeix que a les xarxes s’hi pot trobar de tot: “De vegades hi ha gent que t’escriu per privat i veus que cerquen encetar una conversa. Et diuen: ‘m’ha agradat molt el teu llibre, quedam per fer un cafè?’. No hem d’oblidar que les xarxes ofereixen una familiaritat i una proximitat que de vegades són una mica impostades. Al cap i a la fi, han provocat la ruptura d’aquesta paret que hi havia entre autors i lectors, per bé o per mal”.

De fet, són molts els autors que prefereixen no tenir xarxes socials per evitar aquesta mena d’interaccions i d’altres que les tenen restringides o limitades, com és el cas de l’escriptora manacorina Aina Fullana. “Molta gent evita ser-hi per no haver d’estar exposat a una crítica constant o perquè, fins i tot quan te’n diuen coses bones, també ho has de saber gestionar”, diu. Fullana, que va rebre els premis València Alfons el Magnànim de Narrativa i el premi de la crítica dels Escriptors Valencians per la seva primera novel·la, Els dies bons, reconeix que més d’una vegada s’ha demanat si són necessaris tots els actes que s’organitzen al voltant d’una publicació. “No deixa de ser una cosa que fas en la intimitat, això d’escriure, i de sobte hi ha gent que et fa comentaris o reflexions que tu ni t’havies plantejat. I hi ha moments en què arriba a ser molt intens: hi va haver uns mesos, just després del segon premi que vaig rebre, en què vaig agafar un bon grapat d’avions per anar a Barcelona, a València… I, a més d’això, cada setmana tenia qualque acte a Mallorca. Ara ja he après a dir que no a algunes coses”, confessa.

El primer Sant Jordi

Tanmateix, Aina Fullana recorda amb especial il·lusió el seu primer Sant Jordi com a escriptora a Barcelona. Va ser l’any passat, un any “catastròfic a causa del temps”, afirma. “Tot i així, em va sorprendre molt veure que hi havia gent que venia a veure’m a mi, que acab de començar, que només havia tret un llibre i que, a més, hi anava des de Mallorca”. És un record similar al que atresora Biel Mesquida, que el 1975 debutà també en el Sant Jordi de Barcelona amb L’adolescent de sal. “Hi vaig coincidir amb Carme Riera, que acabava de publicar Te deix, amor, la mar com a penyora, i jo record que tenia la sensació d’anar volant. Era el meu primer llibre, durant dos anys l’havien censurat i, quan va arribar a sortir, viure aquell Sant Jordi, celebrar-lo i compartir-lo, va ser una explosió d’entusiasme”, rememora. Mesquida parla amb il·lusió i agraïment de les seves trobades amb els lectors, i n’hi ha més d’una que recorda amb tots els detalls. “L’any passat era a la plaça Reial, a Barcelona, per Sant Jordi. I a primera hora va venir una senyora d’uns setanta anys a dir-me que no solia demanar signatures, que no li agradava gaire, però que s’havia aixecat prest i era el primer lloc on anava perquè tota la vida m’havia llegit i volia que jo li signàs el seu llibre”, conta. Tot i així, però, admet que no sempre ha estat tan afortunat en les trobades amb els lectors i, entre rialles, reprodueix un altre record vívid de Sant Jordi. “Érem en uns grans magatzems i, a un costat, tenia una al·lota escriptora de contes pornogràfics; era molt divertida només de veure-la com anava vestida, mostrava els pits i anava ben maquillada. A l’altra banda hi tenia Risto Mejide. Tots dos tenien una cua infinita de gent que anava a demanar-los la signatura. I enmig hi era jo, sense ningú”, diu just abans d’esclatar a riure. “Sigui de la manera que sigui”, resumeix, “per telèfon, amb un correu, amb un missatge a les xarxes socials o de viva veu, sempre és emocionant el contacte amb el lector. No t’hi arribes a acostumar mai”.