Música
Cultura 01/05/2023

Diumenge de glòria amb Bruce Springsteen a l’Estadi Olímpic

El músic de Nova Jersey ofereix un altre concert apoteòsic

4 min
Bruce Springsteen a l'Estadi Olímpic Lluís Companys.

BarcelonaL’inici de la gira europea de Bruce Springsteen va quedar consignat en la magnífica crònica de Xavi Serra publicada a l’ARA sobre el primer dels dos concerts a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Tot el que va escriure divendres descriu també les sensacions viscudes en l’actuació de diumenge novament amb totes les entrades venudes per omplir un aforament de 57.805, el màxim autoritzat per l’Ajuntament, novament amb Michelle Obama integrada com a corista de la banda i novament amb els subtítols en català i la salutació “Barcelona, Catalunya, us estimem”. A més d’algun canvi en el repertori, com ara l’arrencada de concert amb My love will not let you down en comptes de No surrender (aquesta va ser la segona) i també la inclusió de Trapped, Johnny 99 i Ramrod, la gran diferència respecte a divendres va ser la pluja prèvia, que va afegir encara més èpica i humitat a un altre concert memorable de gairebé tres hores. Les cançons que no va repetir diumenge van ser Candy’s room, Human touch i Pay me my money down.

Cartell que informa sobre l'aforament de l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona.

Com passava en el tram nord-americà de la gira, el repertori manté una estructura sòlida, de roca mil·lenària, d’acord amb un relat explicat per un home de 73 anys que t’etziba un revitalitzador No surrender i que després passeja pel crepuscle i la festa amb l’autoritat i la credibilitat que només pot transmetre algú que ja ha vist morir companys de vida i professió. No té l’elasticitat d’aquella veu jove que es menjava el món, i a vegades accepta que no sempre pot negociar amb l’afinació, però a canvi hi ha una veu que expressa millor les vulnerabilitats i les tristeses, especialment en les cançons de Letter to you (2020), però també en clàssics com The promised land i Backstreets.

Quina barbaritat!

“Quina barbaritat!”, em va dir un espectador que no coneixia de res mentre m’abraçava. Va ser divendres, a peu de pista, just després de la festa de folk’n’roll que Springsteen i la E Street Band van muntar amb Pay me my money down (que diumenge no va tocar). Ahir, des de la tribuna de premsa, i amb una perspectiva més àmplia de l’estadi, es veien abraçades semblants i una alegria desbordant. Per exemple quan van tocar Mary’s place (que bé que saben acabar els temes ben amunt) i The E Street shuffle, la cançó on podrien viure eternament La Ludwig Band. O quan les guitarres de Nils Lofgren i el mateix Springsteen van cavalcar entre la tornada de Because the night (quina ovació). O abans, quan el soul va dominar la interpretació de Kitty’s back (quina barbaritat!) i Nightshift, la versió del tema amb què el 1985 els Commodores van homenatjar la memòria de dos gegants, Marvin Gaye i Jackie Wilson, tots dos morts el 1984.

De fet, tot l’estadi semblava unit en una abraçada gegant mentre el públic cantava els primers versos de Thunder road, corejava el final d’Out in the street i cridava d’aprovació en reconèixer Born to run. Aquesta connexió col·lectiva amb el que es transmet des de l’escenari és un dels punts a favor dels concerts d’estadi de Springsteen, sobretot perquè no té un propòsit messiànic ni excloent: no et demana una adhesió incondicional, ni t’exigeix un acte de fe rockera, simplement et convida a participar-hi. L’any passat va passar amb Iron Maiden, quan al mateix recinte van interpretar Run to the hills. També aleshores va venir a abraçar-me un vell amic que feia temps que no veia, la qual cosa va convertir la cançó en molt més que una cançó.

Com divendres, el concert de diumenge va estar ben ple de petits detalls instrumentals que demostren la indestructible confiança mútua entre Springsteen i la banda: el guitarrista Nils Lofgren com a pal de paller en les cançons en què entren en joc tres i fins i tot quatre guitarres, com en l’espectacular final de Prove it all night, amb solo vertiginós del mateix Boss; la pandereta del percussionista Anthony Almonte i el violí de Soozie Tyrell marcant el fet diferencial a Wrecking ball, un dels grans himnes del Boss de l’última dècada; l’espai per al joc de piano i metalls a Kitty’s back; el cor compartit amb Jake Clemons al final de Ghosts; el solo de trompeta de Barry Danielian, que atorga a Last man standing el to d’elegia que es dedica als caiguts; gairebé tots els músics al davant quan el Boss els cridava, amb la qual cosa estava comunicant precisament que això és una feina col·lectiva, i que quan funciona és imbatible...

"A vegades el millor camí cap a la felicitat és fingir-la", diu un personatge a la sèrie Love & death (HBO Max) abans de convèncer una amiga d’anar a ballar. Potser no tens un bon dia, però entres al concert fingint la felicitat que veus en els altres, i quan Springsteen acaba No surrender (divendres) o My love will not let you down (diumenge) ja no cal fingir res perquè estàs sent increïblement feliç. La música en directe, quan és convincent, té aquest efecte, i per això ens agrada tant. Pròxima estació, Dublín, on Bruce Springsteen farà tres concerts els dies 5, 7 i 9 de maig.

L'última gran gira?

Serà l’última gira d’estadis de Bruce Springsteen? Qui ho sap. Tanmateix, hi ha alguns senyals que es poden interpretar com un comiat. Per exemple, que canti la versió dels Commodores, i no cap altra del disc Only the strong survive. O el sentiment amb què dedica Last man standing a George Theiss, l’amic, mort el 2018, amb qui va formar el seu primer grup, The Castiles. O el final, tot sol, amb l'emotiva I’ll see you in my dreams. D’algú com Springsteen també es pot esperar que digui adeu celebrant cinc dècades de rock’n’roll, com està fent en aquesta gira. En qualsevol cas, tant de bo tots els comiats siguin tan pletòrics com aquests dos concerts del Boss a Barcelona.

stats