Antoni Mercader: “No pot haver-hi art sense un cert compromís social”

PalmaDimecres impartia en el Museu Es Baluard de Palma la conferència Grup de Treball (1973-1975). Una urgència col·lectiva?. Una reflexió sobre el paper que va jugar aquell moviment, del qual formaven part figures com Simón Marchán, Carlos Santos, Francisco Abad, Dorothée Selz, Pere Portabella i Jordi Benito. És una nòmina d’artistes i intel·lectuals que feren del debat, la provocació política i el conceptualisme les seves banderes; una aventura efímera però intensa, que marcà tendència en el tardofranquisme.

La intervenció de Mercader estava emmarcada en les activitats vinculades a l’exposició Reproductibilitat 2.0. Col·lecció MACBA, que pot visitar-se a Es Baluard fins dia 15 i que inclou una obra del Grup: un muntatge audiovisual amb intervencions d’alguns dels membres. Comissariada per la directora del museu, Nekane Aramburu, la mostra ens acosta obres audiovisuals que recorden la influència dels primers happenings, del moviment Fluxus, del conceptualisme i de l’apropiacionisme. Abans de començar la conferència, Mercader ens rep i ens ensenya.

Tot i ser un moviment efímer, considerau que el Grup de Treball complí la missió que es marcà?

Aquesta és la pregunta. En alguns aspectes crec que sí que es van assolir els objectius. Per exemple, es va clarificar el sector de les arts audiovisuals, que va prendre posicionament respecte del context polític en el qual ens movíem, el final de la dictadura. D’altra banda, i no crec que sigui pretensiós dir-ho, algunes de les tipologies que vàrem utilitzar s’estrenaren amb nosaltres.

Vàreu contribuir a posar cadascú al seu lloc, políticament parlant...

Potser sí. Les polèmiques que es varen generar amb artistes benestants varen fer trontollar la pretesa harmonia del moment.

Teniu la sensació que la petjada política del Grup és més profunda que l’artística?

La realitat és que va ser així. No crec que el Grup de Treball pugui donar lliçons de res, però sí que va ser un toc d’atenció: ep!, que hi ha urgència que hem d’abordar.

Un toc d’atenció i un intent de desaburgesar l’art?

Una mica sí. Volíem que l’art estigués arrelat a la situació, eliminar la superestructura.

Us va canviar el Grup? Especialment el fet d’aparcar el vostre vessant individual per diluir-vos en un de col·lectiu...

Els components ja venien amb una praxis i una trajectòria intel·lectual i artística pròpia i reconeguda. En integrar-nos, la varen deixar de banda. De fet, en els 13 o 14 treballs que vàrem fer com a col·lectiu, la rellevància individual es perdia. Però en finalitzar aquella etapa, cadascú va continuar amb la seva carrera.

Seria possible, i necessària, alguna experiència similar al Grup avui?

Hi ha hagut una cosa similar: l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, que ara està desballestada però que estic segur que es tornarà a armar. Les característiques i les circumstàncies són diferents, però l’essència és la mateixa, la consciència col·lectiva.

És possible un col·lectivisme mínimament durador en una època d’individualisme extrem, de culte a l’autoria?

En segons quins aspectes, l’autoria està qüestionada, en procés de revisió. Jo sí que pens que l’art, i el fet comunicatiu en general, darrerament s’ha fet més col·lectiu, especialment en el món de les noves tecnologies.

I l’art conceptual d’ara es pot comparar a allò que era als anys 70 o s’ha banalitzat tant el terme i el seu desenvolupament que ja en queda poca cosa?

Algunes coses s’han mantingut, per exemple la materialització de l’objecte o la concepció de l’art com a idea. Són paràmetres bàsics que es mantenen.

Però no teniu la impressió que ara entren massa coses dins l’art conceptual? És com si els missatges o els símbols s’haguessin difuminat tant que de vegades ni el trobes... Una vaca en una vitrina plena de formol és art conceptual, per exemple?

Jo diria que no. El primer problema el trobam quan convertim l’art conceptual en una etiqueta. Sempre he dit als meus alumnes el mateix: l’art conceptual no és una etiqueta, ni una tendència, ni una avantguarda; és una manera d’entendre la pràctica artística en què es dóna més valor al procés que al resultat. El procés, i moltes vegades la documentació per preparar el procés, ja s’ha de considerar fet artístic.

Quins artistes en actiu compleixen amb aquesta definició de l’art conceptual?

Em surt dir-te els meus col·legues [riu]. Antoni Muntades, per exemple. Però també Carles Santos i Pere Portabella, que no són estrictament artistes, però que tenen una trajectòria que els avala com a representants d’allò que et deia abans.

Qui s’acosti a Es Baluard per veure l’exposició Reproductibilitat 2.0 es trobarà obres del Grup, del moviment Fluxus, de l’apropiacionisme... Tot plegat ens fa pensar que en l’art tot està inventat.

Jo diria que no. Sense el desig d’un art nou, tindria sentit la vida? A ningú se li ocorre que el coneixement científic s’ha acabat i el mateix passa amb el coneixement artístic. No oblidem que l’art és una forma de coneixement, sense mètode, o amb el mètode de no tenir mètode.

L’art és compromès o no és art?

Jo diria que no pot haver-hi art sense un cert compromís social, o de sensibilització... un dir ‘això és el que penso’. Sense compromís, no es pot funcionar.

Quins llenguatges, canals, moviments us interessen actualment?

M’interessen els creuaments. M’interessa que Hitchcock el 1960 va fer Psicosi, que el 1993 Gordon Douglas va fer Psicosi 24 hores i que el 2000 Jim Campbell va fer Illuminated Average #1: Hitchcock’s Psycho. M’interessen els músics clàssics que treballen en clau de jazz i els jazzmen que ho fan en clau de clàssica.