Miquel Llabrés i Maria Llabrés: "Les nostres filles s’han estimat més estudiar, dur el Café Ca'n Paris és un sacrifici molt gros"

SencellesArribar a un poble i veure a la plaça un bar és sinònim de gent, de poble, però si a més hi afegim que l'establiment du el nom de Cafè, ja entenem tot d'una que a darrere hi ha una pàtina d'història que molt probablement ens parla de l'avior, d'històries i generacions. A Sencelles el trull i el tragí de la vila, la història en definitiva de la vila s'ha d'escriure amb el Cafè Can París com a puntal. Festes, trobades, funerals o converses han tengut aquest indret de referent. Darrere el tasser, Miquel Llabrés Amengual (Sencelles, 1961) i Maria Llabrés Munar (Sencelles, 1964) n'han duit les regnes des del 1981 fins aquest estiu. Però com deim Can París té una llarga història, i per això, asseguts a una taula de marbre i amb el Cafè buit n'hem volgut parlar amb ells.

El Cafè Can París és una referència dins Sencelles i a més té una llarga tradició familiar...

— Miquel (Mi): Sí, jo vaig néixer aquí dedins, com aquell qui diu. El meu padrí va deixar el Cafè a mon pare i ma mare —bé, a ma mare, ja que era ella la filla del padrí—. La història comença el 1933 quan el padrí va agafar aquest establiment i de llavors ençà sempre ho hem duit la mateixa família. El 1967 ho varen agafar mon pare i ma mare i després, el setembre de l'any 1981 m'ho van donar a jo i uns anys més tard s'hi va incorporar na Maria, la meva esposa.

— Maria (MA): Sí, el bar el va agafar ell, i un parell d'anys més tard m'hi vaig incorporar jo.

El local ja era bar quan el va agafar el padrí o el va iniciar ell? I ja duia aquest nom?

— Mi: Ja era bar. Al padrí va agafar el traspàs. O almanco jo sempre he entès que això ja era un bar i que el padrí el va agafar quan ja ho era. I sobre el nom també tenc per cert que era un altre nom, qui el va traspassar al padrí era un tal Rafel Roig o de Can Roig.

Ara vosaltres ho deixau, però Can París continuarà obert. Ho dic per tranquil·litzar els clients, no?

— Mi: El desembre, el dia 5 de desembre, en Miquel farà els 65 anys i ja ho deixarà totalment. Ara ja ho ha deixat, i ja serà qüestió de traspàs. Ho hem traspassat. Els que ho agafen ens han dit que la intenció és poder-ho obrir devers l'octubre; ara, el dia exacte no ho sé.

Vull pensar que hi ha un poc de pena que no s'hagi continuat la tradició familiar de regentar l'establiment...

— Mi: Això sí, pensa que són tres generacions. I encara més perquè jo, des de l'edat de sis anys, som aquí dins i em sap greu, la veritat és que sí.

— Ma: Nosaltres hem tengut dues filles i ens hauria agradat, principalment a ell, que les filles ho haguessin duit i hagués estat ja la quarta generació. Però ens van dir: «Ens estimam més estudiar». Com que han vist com està el tema... Les nines, de petites, noltros no les hem pogut disfrutar. Elles, com que ja ho han viscut des de dins saben els sacrificis que comporta dur un establiment d'aquest tipus. Ens van dir que volien estudiar i nosaltres no hi vam posar cap pega. Ara, hem tengut la sort de poder-ho traspassar.

— Mi: Can París l'hem duit tres generacions seguides, però les nostres filles s'han estimat més estudiar i ho entenem, dur el Cafè és un sacrifici molt gros. Perquè has de saber «aguantar» la gent; t'ha d'agradar estar amb la gent. És un espai on et diran o sentiràs una cosa o altra i has de callar, no pots dir res, perquè si no, se'n van.

— Ma: En Miquel sempre ha tengut més paciència que jo, se li nota que ho duia a la sang. Jo em revolucionava un poquet, però t'havies d'aguantar el que et deien. Hi havia clients amb els quals passaves gust d'anar a la taula i fer la xerradeta. Val la pena perquè jo he gaudit fent aquesta feina, però no en tots era així. I després ho mires amb distància i veus com són moltes hores d'esclavitud i no és una feina agraïda.

— Mi: Obríem a les set del dematí i qualque vegada eren la una o les dues de la nit en tancar; no teníem horaris. Si hi havia gent, aguantaves. També és ver que qualque vegada cansats hem dit: «al·lots, au que hem de tancar», això sí que ho hem fet.

Ara que heu tancat, heu rebut aquest suport i estima de la gent de Sencelles?

— Ma: Sí, n'hi ha que diuen: «Quan torna a obrir?». Dir-los que no passa res, obriran. Però també diuen a en Miquel: «Però no pot tornar a obrir si no hi ets tu». Perquè la veritat és que ell atreia la gent. A molta gent li sap molt de greu que ho deixem, però dir-los que això continuarà. Ens diuen «no serà el mateix, vosaltres sou els amos». També rebem moltes referències en el sentit que en Miquel és molt bromista i feia bromes a la gent. Hi ha persones que ens diuen: «Això ja no ho veurem, aquells sustos que ens donaves a darrere...». Hi ha gent que sí, que ens enyorarà i ens ho diu... però respecte als qui entraran, els coneixem i també hi haurà un tracte agradable amb els clients.

Maria, vós que vau entrar més tard al bar vau entendre que en Miquel ho havia viscut tota la vida? I que n'esperàveu d'aquest nou ofici?

— Ma: Exacte. Jo ja feia feina en un lloc i vaig demanar una excedència perquè em feia ganes d'estar amb ell. Vaig dir que ho provaria, volia tenir l'oportunitat de provar-ho, i la veritat és que em va agradar. M'agradava el tracte amb la gent, vaig veure que hi havia un tracte agradable i em va fer ganes, li vaig trobar el gust. I vaig dir «venga», i no me'n penedesc.

Digau-nos si per continuar menjant un bon variat de Can París podrem seguir venint aquí?

— Ma: Sí, jo diria que tornin a venir a Can París, a la plaça de la Vila de Sencelles, perquè segons ens diuen aquests joves volen seguir la mateixa línia del Cafè: els pepitos especials que feim a Can París —que són bastant especials— i els variats típics, que ja feia la padrina, la mare d'en Miquel, crec que continuaran. La padrina, la meva sogra no feia tantes tapes variades, però els variats ja els feia. I clar, nosaltres hem seguit la mateixa tradició, hem afegit coses, i la veritat és que esperem que pugui seguir tot ben igual, és el que més ens agradaria.

Com heu viscut aquests primers dies, com per exemple ara, aquí dins amb el bar buit, sense ningú?

— Mi: No sé com explicar-ho és una cosa que dius... Quan tanques per vacances, per exemple al mes d'agost quan tancàvem per quinze dies, estaves igual sense gent aquí dins i t'hi habituaves. El que passa és que feies feina sabent que tornaries a obrir. Sabies que obriries al cap de vint dies. Ara és diferent. Però bé, han passat moltes coses aquestes setmanes que hem tengut tancat. Tot el temps hem estat fent feines per deixar les coses bé.

Abans ens heu parlat de les bromes d'en Miquel, a Sencelles és com una tradició Can París i les bromes de l'amo. Qui farà les bromes ara?

— Mi: No ho sé. Ara bé, en sé d'un que les farà, que som jo quan torni aquí com a client.

— Ma: Això sí! També respecte a les bromes, hem de dir que hi ha hagut gent que s'ha enfadat. Jo li ho he dit més de dos pics a en Miquel. Per exemple a vegades feia una broma al client dient-li «alerta que t'ha caigut una cosa a darrere» o tirava la palangana i la persona s'enduia un susto. Per ventura no la coneixia de res a aquella persona i jo li deia: «Miquel, alerta, i si s'enfada?». I ell deia: «Idò que s'enfadi, jo no ho he fet amb maldat». Ho feia a qualsevol persona, ja la conegués o no. Ell feia la broma.

Heu notat diferències entre els primers anys de dur el bar i ara?

— Ma: Hi ha diferències. Jo he notat des de fa un parell d'anys i supòs que ell també ho ha notat. A veure, diria que no ho hem dit mai, però es feia feixuc.

Vull pensar que el dia que torni a obrir Can París, sereu els primers clients?

— Mi: Els que ho han agafat ja em van dir que en obrir confien que hi vagi els primers dies. I ajudaré en tot allò que hagin de menester. Ara feina no en farem, eh? No fos cosa vengui un inspector!

— Ma: No passis pena, no és per fer feina! El que si podrem fer serà estar amb la clientela, presentar-los i fer un poc de xerredeta, un poc més llarga de la que fèiem sempre. També fer qualque broma als clients i també als joves que ho duran. Cosetes així. Però sí, crec que els clients, tant per berenar com per prendre qualque cosa, vendran.

— Mi: Vendrà la mateixa clientela, perquè n'hi ha molts que ens topen pel carrer i ens demanen quan obrirà. Veurem que funciona. Crec que ho faran igual de bé.

Cafè Can París seguirà sent Can París, mantendran el nom?

— Mi: Tot seguirà igual. Quan van venir els primers dies a xerrar van dir: «No passeu pena, ho volem fer tot igual que vosaltres. El nom, tot. Fer variats, pepitos...». Si per exemple nosaltres no feiem un menú i ells en volen fer un, que el facin.