Miquel Llabrés i Maria Llabrés: "Les nostres filles s'han estimat més estudiar, dur el Cafè Ca'n París és un sacrifici molt gros"
-
CAST -
ENG -
DE
SencellesArribar a un poble i veure a la plaça un bar és sinònim de gent, de poble, però si a més hi afegim que l'establiment du el nom de Cafè, ja entenem tot d'una que a darrere hi ha una pàtina d'història que molt probablement ens parla de l'avior, d'històries i generacions. A Sencelles el trull i el tragí, la història en definitiva de la vila s'ha d'escriure amb el Cafè Ca'n París com a puntal. Festes, trobades, funerals i converses han tingut aquest indret de referent. Darrere el tasser, Miquel Llabrés Amengual (Sencelles, 1961) i Maria Llabrés Munar (Sencelles, 1964) n'han duit les regnes des del 1981 fins aquest estiu. Però com deim Ca'n París té una llarga història, i per això, asseguts a una taula de marbre i amb el cafè buit n'hem volgut parlar amb ells.
El Cafè Ca'n París és una referència dins Sencelles i a més té una llarga tradició familiar...
— Miquel (Mi): Sí, jo vaig néixer aquí dedins, com aquell que diu. El meu padrí va deixar el Cafè a mon pare i ma mare –bé, a ma mare, ja que era ella la filla del padrí. La història comença el 1933 quan el padrí va agafar aquest establiment i de llavors ençà sempre ho hem duit la mateixa família. El 1967 ho varen agafar mon pare i ma mare i després, el setembre de l'any 1981 m'ho van donar a mi i uns anys més tard s'hi va incorporar na Maria, la meva dona.
El local ja era bar quan el va agafar el padrí o el va iniciar ell? I ja duia aquest nom?
— Mi: Ja era bar. El padrí en va agafar el traspàs. O almanco jo sempre he entès això. I sobre el nom també tenc per cert que era un altre nom, qui el va traspassar al padrí era un tal Rafel Roig o de Can Roig.
Ara vosaltres ho deixau, però Ca'n París continuarà obert. Ho dic per tranquil·litzar els clients, no?
— Mi: El desembre, dia 5 de desembre, en Miquel farà els 65 anys i ja ho deixarà totalment. Ara ja ho ha deixat, i ja serà qüestió de traspàs. Ho hem traspassat. Els que ho agafen ens han dit que la intenció és poder-ho obrir devers l'octubre.
Vull pensar que hi ha un poc de pena que no s'hagi continuat la tradició familiar de regentar l'establiment...
— Mi: Això sí, pensa que són tres generacions. I encara més perquè jo, des de l'edat de sis anys, som aquí dins i em sap greu, la veritat és que sí.
— Ma: Nosaltres hem tingut dues filles i ens hauria agradat, principalment a ell, que les filles ho haguessin duit i ja hauria estat la quarta generació. Però ens varen dir: "Ens estimam més estudiar". Com que han vist com està el tema... Les nines, de petites, nosaltres no les hem pogut gaudir. Elles, com que ja ho han viscut des de dins, saben els sacrificis que comporta dur un establiment d'aquest tipus. Ens varen dir que volien estudiar i nosaltres no hi vam posar cap pega.
— Mi: Can París l'hem duit tres generacions seguides, però les nostres filles s'han estimat més estudiar i ho entenem, dur el cafè és un sacrifici molt gros. Perquè has de saber suportar la gent; t'ha d'agradar estar-hi. És un espai on et diran o sentiràs una cosa o altra i has de callar, no pots dir res, perquè si no, se'n van.
— Ma: En Miquel sempre ha tingut més paciència que jo, se li nota que ho duia a la sang. Jo em revolucionava un poquet, però t'havies d'aguantar el que et deien. Hi havia clients amb els quals passaves gust d'anar a la taula i fer la xerradeta. Val la pena perquè jo he gaudit fent aquesta feina, però no en tots era així. I després ho mires amb distància i veus com són moltes hores d'esclavitud i no és una feina agraïda.
— Mi: Obríem a les set del dematí i alguna vegada eren la una o les dues de la nit en tancar; no teníem horaris. Si hi havia gent, aguantaves.
Ara que heu tancat, heu rebut aquest suport i estima de la gent de Sencelles?
— Ma: Sí, n'hi ha que diuen: "Quan torna a obrir?". Però també diuen a en Miquel: "Però no pot tornar a obrir si no hi ets tu". Perquè la veritat és que ell atreia la gent. A molta gent li sap molt de greu que ho deixem. Ens diuen: "No serà el mateix, vosaltres sou els amos". També rebem moltes referències en el sentit que en Miquel és molt bromista i feia bromes a la gent. Hi ha persones que ens diuen: "Això ja no ho veurem, aquells ensurts que ens donaves a darrere...". Hi ha gent que sí, que ens enyorarà i ens ho diu... però pel que fa als que entraran, els coneixem i també hi haurà un tracte agradable amb els clients.
Maria, vós que vàreu entrar més tard al bar vàreu entendre que en Miquel ho havia viscut tota la vida? I que n'esperàveu d'aquest nou ofici?
— Ma: Exacte. Jo ja feia feina en un altre lloc i vaig demanar-hi una excedència perquè em feia ganes d'estar amb ell. Vaig dir que ho provaria, volia tenir l'oportunitat de provar-ho, i la veritat és que em va agradar. M'agradava el tracte amb la gent, vaig veure que hi havia un tracte agradable i em va fer ganes, li vaig trobar el gust. I no me'n penedesc.
Digau-nos si per continuar menjant un bon variat de Ca'n París podrem continuar venint aquí?
— Ma: Sí, jo diria que tornau a venir a Ca'n París, a la plaça de la Vila de Sencelles, perquè segons ens diuen aquests joves volen seguir la mateixa línia del cafè: els entrepans de carn especials que feim a Can París –que són bastant especials– i els variats típics, que ja feia la padrina, la mare d'en Miquel, crec que continuaran. La veritat és que esperem que pugui continuar tot ben igual, és el que més ens agradaria.
Com heu viscut aquests primers dies, com per exemple ara, aquí dins amb el bar buit, sense ningú?
— Mi: No sé com explicar-ho, és una cosa que dius... Quan tancaves per vacances, estaves igual sense gent aquí dins i t'hi habituaves. El que passa és que feies feina sabent que tornaries a obrir. Sabies que obriries al cap de vint dies. Ara és diferent. Però bé, han passat moltes coses aquestes setmanes que hem tingut tancat. Tot el temps hem estat fent feines per deixar les coses bé.
Abans ens heu parlat de les bromes d'en Miquel, a Sencelles és com una tradició Ca'n París i les bromes de l'amo. Qui farà les bromes ara?
— Mi: No ho sé. Ara bé, en sé d'un que les farà, que som jo quan torni aquí com a client.
— Ma: Això sí! També respecte de les bromes, hem de dir que hi ha hagut gent que s'ha enfadat. Jo li ho he dit més de dos pics a en Miquel. Per exemple a vegades feia una broma al client dient-li "alerta que t'ha caigut una cosa a darrere" o tirava la palangana i la persona s'espantava. Per ventura no la coneixia de res i jo li deia: "Miquel, alerta, i si s'enfada?". I ell deia: "Idò que s'enfadi, jo no ho he fet amb maldat".
Heu notat diferències entre els primers anys de dur el bar i ara?
— Ma: Hi ha diferències. Jo ho he notat des de fa un parell d'anys i supòs que ell també ho ha notat. A veure, diria que no ho hem dit mai, però es feia feixuc.
Vull pensar que el dia que torni a obrir Ca'n París, en sereu els primers clients?
— Mi: Els que ho han agafat ja em varen dir que en obrir confien que hi vagi els primers dies. I ajudaré en tot allò que hagin de menester. Ara, feina no en farem, eh? No fos cosa vingui un inspector!
— Ma: No passis pena, no és per fer feina! El que sí que podrem fer serà estar amb la clientela, presentar-los i fer un poc de xerradeta, un poc més llarga de la que fèiem sempre. També fer alguna broma als clients i també als joves que ho duran. Cosetes així. Però sí, crec que els clients, tant per berenar com per prendre alguna cosa, vindran.
— Mi: Vindrà la mateixa clientela. Crec que ho faran igual de bé.
Cafè Ca'n París continuarà sent Ca'n París, en mantindran el nom?
— Mi: Tot continuarà igual. Quan varen venir els primers dies a xerrar varen dir: "No passeu pena, ho volem fer tot igual que vosaltres. El nom, tot. Fer variats, entrepans de carn...".