El racó de pensar

PalmaHi ha una mala pràctica escolar encara no extingida del tot que consisteix a castigar els infants que fan alguna dolentia a enviar-los al racó de pensar. La intenció del càstig és bona, té la finalitat de fer reflexionar sobre la conducta inapropiada, però la vivència dels castigats és molt negativa, perquè vincula l’acte de pensar amb un càstig. Aquesta experiència transcendeix l’àmbit escolar i s’ha instal·lat en el sentit comú. De manera que la gran aspiració col·lectiva és arribar a no pensar gens amb el convenciment que la felicitat rau en la ignorància. Però es pot ser feliç sense saber què és la felicitat? Pensar o no pensar, aquesta és la qüestió.

A la meva joventut, els pares compraven llibres i enciclopèdies per catàleg als venedors a domicili del Círculo de Lectores, que anaven porta a porta amb un discurs ben après a favor de la importància de tenir el coneixement a l’abast. Així era habitual trobar les estanteries dels menjadors plenes de llibres que permetien a les famílies guardar les aparences davant la mirada inquisidora d’amics i coneguts, atès que era una època distinta en què estava mal vist no tenir llibres a casa. Ara és ben diferent, ja no està de moda tenir-ne, perquè és vist com un hàbit classista, propi de saberuts que es mouen dins una bombolla intel·lectual. Els habitants d’una llar amb llibres són una amenaça social, perquè poden pensar per si mateixos. D’un temps ençà, s’ha guanyat en sinceritat, però s’ha perdut la vergonya al fet que se sàpiga que no hi ha hàbit de lectura. Tanmateix, una casa sense llibres sempre serà un desert de l’esperit, un cementeri de morts vivents, i una evidència de ments en blanc, una distopia anticipada per Ray Bradbury, a principis dels anys 50, a Farenheit451, i que s’ajusta perfectament a la societat actual d’individus atomitzats refugiats en la privadesa, consumint telerealitat, enlluernats per les pantalles i vivint dins una bombolla tecnològica, protegits dels efectes perniciosos dels llibres, la cultura i el coneixement.

Cada vegada hi ha més por de conèixer, més resistència a pensar i menys capacitat per assumir i suportar el pes del pensament i les veritats que se’n desprenen, despullades d’excuses, com ara la manca de temps, la pèrdua de concentració i l’excés d’estímuls. S’ha popularitzat la idea que pensar massa no és bo ni saludable, que preocupar-se excessivament per saber requereix un esforç mental poc recomanable, que el més adient és satisfer els desitjos del cos i les ànsies animals de menjar, tenir sexe, descansar i dormir. Hem reduït la vida a pura biologia.

Escassetat de vocabulari

La pobresa en l’ús del llenguatge està simplificant la realitat, empetitint-la en excés i, per tant, tornant-la més incomprensible i allunyada de si mateixa. L’escassetat de vocabulari fa trontollar els límits del que és real, i ens endinsa dins una vida ficcional. A més, l’estupidesa camuflada de democratització del pensament, triomfa onsevulla i dona per bona qualsevol opinió, i estimula la deixadesa en les argumentacions i en l’aplicació de les regles discursives.

És important recuperar el gust de pensar amb filosofia. Principalment, per evitar caure en l’existència rutinària, la desmotivació del quotidià, la immediatesa dels desitjos i la monotonia engolidora del no-res. Atrevir-se a pensar és sinònim de recuperar la humanitat i l’esperit de curiositat que fa anar més enllà de les aparences i abandonar la indolència i la comoditat de deixar que una minoria pensi per tots, i sobretot, és un acte de voluntat que fa front a una existència inautèntica, insignificant i superficial, inhumana i vegetal. Però pensar només té sentit si es pensa per un mateix, si sorgeix de la voluntat de comprendre que aspira a ser lliure de les cadenes dels prejudicis, i no té por d’equivocar-se, perquè sap que s’aprèn dels errors. Pensar és també pensar-se un mateix, és fer silenci i estar en disposició d’escoltar la veu interior en clau d’autoconeixement. Pensar és el sender que travessa el bosc sensible i obre clarianes que deixen passar una llum tènue, que no enlluerna, un entremig que cruia el llenguatge i permet intercalar i encadenar idees. Pensar és anar fent camí cap a la veritat i fitar-la després per facilitar-ne l’accés. Pensar, en el seu vessant pràctic, parlar èticament, ens diu el que hem de fer i ens recrimina les males accions. Però pensar és també pensar en els altres, és posar-se en el seu lloc, reivindicar la simpatia natural i la preocupació d’estar bé amb el món.

Es pot pensar en paraules i també en imatges. Les imatges han acompanyat el pensament des de Plató, però en l’actualitat, les paraules viatgen soles, buides de significat, ja no abriguen ni protegeixen del renou ambiental, ni contribueixen al diàleg i la comprensió, perquè són ombres i ecos articulats per imitació, còpies de còpies. I les escasses veus rebels que s’alcen o bé són callades ràpidament amb insults i menyspreus, o bé passen desapercebudes sota l’interès que desperten els nous ídols de l’entreteniment que fan passar el temps, sense aportar res perdurable al pensament.

Pensar està limitat tecnològicament. La tecnologia imposa brevetat en els textos escrits, l’obligació d’usar un nombre reduïdíssim de caràcters. A més, la mediació exitosa de les xarxes socials ha duit a valorar negativament l’escriptura reflexiva, com una activitat improductiva i inconsistent, i una pèrdua de temps. La censura consisteix a escriure sense pensar, a simplificar la realitat en aforismes, apresos de memòria. Qui comparteix els pensaments s’arrisca a ser sovint mal interpretat a causa de la manera de llegir ràpida i fragmentada.

La tecnologia tendeix a ocultar la veritat sota els efectes de l’entreteniment i l’acceleració. Som víctimes d’una falsa llibertat d’expressió i d’una gran acumulació d’informació que som incapaços de transformar en coneixement. La intel·ligència artificial ha substituït la intel·ligència natural, sota la creença que és millor adoptar allò que ja ha estat pensat que pensar-ho per un mateix, donant per bona la rutina de copiar i aferrar i manllevar pensaments creats artificialment, sovint afectats de biaixos cognitius, o pitjor encara, de tendències racistes i sexistes. La mida i l’abundància de les pantalles és inversament proporcional a la intel·ligència col·lectiva, és un senyal inequívoc de desconnexió mental, lloa la postveritat i renuncia voluntariament a descobrir la veritat i distingir-la d’una falsedat inevitable, validada a través de la repetició.

Pensar tornarà a ser important

M’agradaria creure que la filosofia ens salvarà del naufragi, que pensar tornarà a ser important, que ens adonarem que sense pensament ni llenguatge no existiríem. Humanament, pens que l’esperança rau a recuperar el gust i la necessitat de pensar, que tard o d’hora ens adonarem del fet que pensar ens fa més lliures i ens empeny a construir un món més just i digne, on cap vida sigui supèrflua. M’agradaria creure també que la filosofia i el seu fruit madur, el pensament, seran més necessaris que mai, perquè ens sentirem atrets per la veritat, la bondat i l’amistat. Vull pensar que la lectura activarà la ment i que l’aliança amb la filosofia evitarà que caiguem en els dominis del mal banal i ens transformem en xotets de corda, manipulables, obedients i sense remordiments. Tinguem present Arendt i procurem exercitar la facultat de jutjar perquè és la protecció moral més segura contra els tentacles del poder, la ideologia i la propaganda.