Algunes lliçons en clau balear un any després de la dana de València

Aquests dies s’ha complit un any de la mortífera dana de València. Molta gent de les Illes de tota condició es va sumar en els dies i setmanes posteriors a donar una mà a tanta gent que ho havia perdut tot, en un gest de solidaritat encomiable. Un any que hauria de servir per tal d’aprendre alguna lliçó o lliçons, atès que els fenòmens climàtics extrems vinculats al canvi climàtic són i seran cada cop més intensos i virulents, tal com vàrem comprovar a Sant Llorenç l’octubre del 2019 i a Eivissa fa unes setmanes. 

La primera és sobre el negacionisme. Tot i que dins la comunitat científica només existeix certesa amb aquesta qüestió (com assenyala el col·lega Miguel Pajares, si el 2011 el 97% dels estudis publicats sobre la matèria apuntaven a la realitat del canvi climàtic i el seu origen antròpic, el 2021 ja eren el 99,9% dels 88.125 estudis publicats), dins la societat és cada cop més freqüent trobar-se amb un negacionisme que ens hauria de semblar absurd en ple segle XXI, i que a vegades s’acompanya d’altres excentricitats anticientífiques com el terraplanisme. Des de la política s’haurien de combatre activament aquests discursos, i no deixar els científics tots sols. 

Amb relació al negacionisme, tant com el discurs ens hauria de preocupar la coartada que això representa perquè aquells que tenen la responsabilitat de l’acció, de fer coses, no facin. O deixin de fer-les, com està passant ara, des d’una UE que està deixant morir el Pacte Verd i afebleix les regulacions sobre emissions. Quins temps, quan es podia recórrer a la UE per aturar les malifetes ambientals dels cacics locals! 

La segona lliçó és sobre el model econòmic. També aquí la comunitat científica té clar que el problema és o bé el capitalisme, o la manera en què el capitalisme extreu beneficis en aquest moment concret, més enllà de les emissions acumulades des dels inicis de la industrialització. Si feim productes més ecològics i baixos en emissions, però tanmateix apostam per més consum, amb una població que creix i consumeix cada cop més, estam venuts. De la mateixa manera que no hi ha ‘turisme sostenible’ (cosa que és gairebé un oxímoron), llevat que hi hagi la possibilitat d’arribar-hi a peu i de no incrementar la petjada ecològica que ja deixam cada dia. En aquest capítol, seguir batent rècords de turistes que arriben majoritàriament amb avió, i en segon terme amb creuers altament contaminants, no ajuda. Com bé recordava l’Observatori de Sostenibilitat d’Ibiza Preservation aquesta setmana, només en el cas de la Pitiüsa major les emissions vinculades als combustibles fòssils varen créixer l’any passat un 24,8% en relació amb l’any anterior. El responsable és el Jet-A1, un carburant que ha duplicat el seu ús i ja suposa gairebé la meitat de les emissions procedents de combustibles fòssils. El tan necessari com cloquejat canvi de model econòmic, per a quan? De veres calen més diagnosis o senzillament, cal que ens posem a programar entre totes i tots la transició cap a un altre horitzó, amb objectius compartits que garanteixin tant la sostenibilitat com el benestar de la majoria?

En relació amb l’anterior, les normatives aprovades recentment pel Govern autonòmic no semblen avançar precisament cap a un altre model econòmic i contradiuen la retòrica del mateix executiu sobre sostenibilitat i circularitat: la Llei de projectes residencials estratègics o la Llei 7/2024 de simplificació administrativa, per exemple, representen una involució fins i tot per a la mateixa política del PP… Algú recorda aquells temps en què el Govern de Jaume Matas i el Consell en mans del centreesquerra competien per veure qui protegia més territori, amb anècdotes d’espionatge industrial incloses? Doncs ara sembla que construir en rústic i créixer al màxim als pobles mitjans sense cap mena de planificació és la nova modernitat. Un altre atemptat perpetrat en nom de la llibertat, o amb l’excusa de donar solucions al problema de l’habitatge, quan en realitat aquesta setmana es constatava que no s’ha construït ni un sol habitatge públic en més de mitja legislatura.

Finalment, la dana té a veure també amb la responsabilitat i la negligència dels polítics. Carlos Mazón, la seva indecència i les morts, i malgrat que els valencians l’hagin de seguir aguantant, sí que han servit perquè responsables polítics de tot color, cada vegada que hi ha un avís meteorològic, vagin ben alerta a no comunicar-ho quan toca i a actuar-hi en conseqüència. En qualsevol cas, allò coherent seria preveure i desplegar mesures perquè el planeta es deixi d’escalfar, començant per casa nostra. I això vol dir apostar per mesures de mitigació i adaptació al canvi climàtic, i no per fer passes enrere com les que acabam de comentar. Aquesta seria la darrera lliçó de la dana de València.