Publicitat
Publicitat

MEMÒRIA HISTÒRICA

Josep Cruanyes dóna al Museu d'Història les fotos de Txiqui que l'advocat Marc Palmés va fer d'amagat

Les fotos de l'últim afusellat pel franquisme

Dues fotos testimonien la mort de Txiqui, l'últim afusellat pel franquisme a Catalunya, poc abans de la caiguda del règim. L'historiador Josep Cruanyes les ha donades al Museu d'Història de Catalunya.

L'escamot de voluntaris de la Guàrdia Civil no va disparar dues ràfegues de trets, ràpids i efectius, com dirien l'endemà els diaris del règim. Els espetecs de les armes van sonar un darrere l'altre mentre el cos de Juan Paredes, àlies Txiqui , lligat de mans i peus, s'anava encongint. I encara va caldre un tret de gràcia. Tenia 21 anys. Els únics testimonis van ser un germà de la víctima i els advocats que van participar al consell de guerra sumaríssim, Marc Palmés i Magda Oranich.

Txiqui va ser un dels últims afusellats per ordre de Franco, el 27 de setembre del 1975, acusat de ser membre d'ETA i de l'assassinat d'un policia en un atracament a Barcelona que mai es va provar. El mateix dia van afusellar a Burgos un altre membre d'ETA, Ángel Otaegi, i tres militars del FRAP (Frente Revolucionario Antifranquista) a Madrid. Van ser les cinc últimes víctimes del règim, que va caure dos mesos després, i les últimes abans de l'abolició de la pena de mort del Codi Penal.

Aquell matí, Palmés i Oranich, van recopilar proves contra el règim: van recollir els casquets de bala de l'execució -tres dels quals van ser donats per Oranich al Museu d'Història de Catalunya fa tres mesos- i van exercir de fotoperiodistes. Van aconseguir amagar una càmera Instamatic i van retratar el trasllat del fèretre en un camió fins al cementiri -on un petit grup de persones es va manifestar llançant-li flors, tot i la vigilància policial- i el moment just abans d'introduir-lo al nínxol.

Palmés va demanar poder veure el cos de Txiqui, com tenia dret a sol·licitar la família. Va aprofitar els crits d'"assassins" per disparar la càmera que duia amagada als pantalons, passar-la a Oranich, que va treure el rodet i se'l va amagar a la pitrera, i després el va poder donar al periodista Andreu Claret.

Segons el règim, 'Hubo clemencia'

Aquella foto va sortir l'endemà a la revista clandestina Solidaritat i en diverses octavilles. La van distribuir perquè ho publiquessin els mitjans internacionals. "La policia procurava que no es fes un acte públic dels enterraments", explica Cruanyes. Era insòlit tenir una evidència tan clara. De fet, als altres afusellaments del dia no hi va poder assistir ningú. La premsa del règim l'endemà titulava Hubo clemencia , perquè hi va haver sis persones que van passar pel veredicte del consell de ministres d'aquell divendres i es van lliurar de la pena de mort.

El rodet de la Instamatic es va extraviar, però els implicats no es van desprendre de tots els originals, tot i que el revelat era molt casolà perquè les còpies van sortir del laboratori domèstic de l'advocat Jordi Oliveres. L'historiador i advocat Josep Cruanyes acaba de fer donació al Museu d'Història de les dues fotografies originals que Marc Palmés li va donar el 1993: la del difunt -la més impactant- i la de l'arribada del fèretre al cementiri. "No m'agrada l'actitud del col·leccionista. Són documents històrics. Dono això pensant en dues coses: en el Marc Palmés i en el fet en si, un crim del franquisme que convé que recordem. Amb una imatge, les coses es fan més evidents i públiques".

Un consell de guerra sumaríssim

Txiqui va ser detingut el 30 de juliol i, tot i que per llei no el podien retenir més de 72 hores, no va sortir de la Model. El 26 d'agost van fer un decret llei de prevenció del terrorisme, pel qual els judicis podien ser militars i, per tant, sumaríssims. Per la via ràpida. "Això establia que hi havia un advocat, un substitut i un substitut militar, perquè no es pogués endarrerir el procés. Va ser qüestió d'hores i no hi va haver cap garantia, ni cap prova. Quedava clar que els volien pelar a tots", explica el company de Palmés, Cruanyes. El règim seguia funcionant amb el ban del 28 de juliol del 1936, que declarava l'estat de guerra i que permetia la persecució política i donava peu als processos sumaríssims. "Va ser un acte venjatiu. Hi havia una por molt gran. Hi va haver una manifestació a la rambla de Catalunya, en què la gent corria més que no pas caminava. I hi havia una gran incomoditat dels partits de l'oposició. La poca contestació va ser molt durament reprimida", recorda el director del Museu, Agustí Alcoberro. Després de la mort de Carrero Blanco, el règim es va endurir amb els últims espeternecs del dictador. I la Transició no va ser innòcua en nombre de caiguts.

La importància del cas Garzón

Totes les revisions dels consells de guerra que s'han plantejat s'han refusat, ni s'han admès a tràmit -és el cas de Puig Antich, per exemple-. "La transcendència de la sentència del cas Garzón és que pràcticament limita que hi hagi qualsevol revisió de qualsevol procés. La sentència, de 40 pàgines, en dedica tres a Garzón, i la resta, a justificar que no es reobrin els casos -explica Cruanyes-. Des d'un punt de vista jurídic clama al cel. La llei de la memòria històrica explicita que deixa oberta la via judicial i, en canvi, el Tribunal Suprem la interpreta com que tanca qualsevol procés. És un menyspreu per a les víctimes del franquisme. Al final, la llei de la memòria històrica ha protegit més els franquistes que els seus opositors".