De la mateixa manera que les biografies de grans científics s’han fet un nom en els darrers anys de la història del cinema, el documental ha trobat el seu lloc de manera molt més contundent a les sales d’exhibició, quan el seu estatus natural, fins fa no gaire anys, era la televisió o el prestatge oblidat. De fet, el cinema va néixer amb vocació de document, com ho prova la famosa Sortida dels obrers de la fàbrica (1895), dels germans Lumière. Per una altra banda, Mèliés va descobrir les possibilitats de l’estri que tenia a les mans quan estava “impressionant” uns tramvies enmig del carrer. Se li va encallar la càmera i seguí rodant, amb el resultat que ara ens sembla més que evident. Però així va néixer la ciència-ficció. Pocs anys després el documental va apuntar a la possibilitat d’arribar a la gran pantalla quan l’any 1922 Robert Flaherty estrenà Nanook, el esquimal, una icona del gènere. Un gènere que el que pretenia d’alguna manera era posar a l’abast de l’espectador el que habitualment no podia veure. Així, el fons del mar va ser un objectiu immediat i va ser el francès Jean Painlevé amb L’Hippocampe (1934) el responsable de les primeres imatges submarines acompanyades de música, que hi aportava un punt afegit de màgia i espectacle. Tot i les dificultats dels rodatges o l’interès dels temes, res no va ser suficient per fer el salt cap al gran públic, fins que de cop i volta va aparèixer Michael Moore amb el subgènere del documental denúncia sota el braç, que li va permetre entrar dins la indústria com un tifó, amb la contundent història de Bowling for Columbine (2002), a més d’aconseguir un Oscar, i refermà el seu talent mediàtic, dos anys després, amb Farenheit 9/11. Val a dir que no ha mostrat tant talent amb la seva darrera criatura, actualment en cartellera, Què envaïm ara?, però en qualsevol cas, si es pot obviar el seu tarannà onanista, es tracta d’una proposta vidriòlica, cert que una mica passada de revolucions, però amb la sana intenció de provocar, com és costum del director que sens dubte ha revolucionat el món del documental. Un món que pareix no tenir fronteres a la vista, tant temàtiques com de gran èxit de públic. La prova, el boom mediàtic i imprevisible en què es va convertir la recent Searching for Sugar Man (2013). Pel que fa a convertir-se en un esdeveniment a tots els nivells, la següent ha estat Demain, que a França ja ha assolit, de moment, més d’un milió d’espectadors, un César i dos rècords. Un, el del documental que més doblers ha recaptat amb la fórmula del crowfunding, 444.390 euros. I l’altre, el que més cooperants ha obtingut. Fins a 10.266 persones han col·laborat per fer possible un projecte que va néixer quan els seus directors, Cyril Dion i Mélanie Laurent, varen llegir un estudi que pronosticava la fi de la humanitat per a l’any 2100.
Supòs que el més lògic hauria estat rodar un mostruari de les causes que ens abocaven a l’apocalipsi immediata, però la seva opció va ser fer tot el contrari. Varen buscar, per bona part del món, persones o petites comunitats que tinguessin la solució al problema, que mai no és complicada, amb un objectiu diàfan: “Volem que els espectadors desitgin viure a aquest món”. Tot el que proposen és tan senzill que et fa sentir vergonya de com vius o com a mínim t’obliga a fer una reflexió. Demain és un projecte molt ambiciós, no tant pel seu pressupost com per la gran quantitat de temes que abasta: agricultura ecològica, energies renovables, l’enginy de la “circularitat” o tot és reutilitzable, els problemes del creixement infinit, l’ecolonomia, o economia ecològica, la democràcia tal com s’ha d’entendre i practicar, “Nosaltres votam. Nosaltres governam”, monedes pròpies o, per descomptat, l’educació, i naturalment amb Finlàndia al capdavant de les solucions, que com a la resta de temes i situacions partien de la lògica. El gran mèrit de Demain és fer una passa més enllà dins el gènere. No és tan sols una denúncia, que també, ni un document farcit d’imatges que plantegen tot un seguit de preguntes sense resposta. Demain dóna les respostes, i les preguntes les deixa per a l’espectador. Tampoc no es tracta de fer apocalipsi gratuïta, que ja hi estam tan acostumats que no fa ni pessigolles a la consciència. El que fa tan extraordinari aquest documental és el fet d’obrir una petita-gran porta a l’esperança i, a sobre, posar a les nostres mans la possibilitat de reinventar el món.
