Reportatge
Suplements 20/10/2021

L'última batalla de Casaldàliga

Un any després de la mort del Bisbe dels Pobres, el seu llegat de lluita social continua viu al Brasil, però la seva última batalla en defensa dels indígenes xavante podria tornar-se a perdre

18 min
Líder indígena

Du l’arc i la fletxa en una mà, mentre amb l’altra clava cops a l’aire per donar força a les seves paraules. La indignació li encén la veu quan parla de Jair Bolsonaro: “Ningú coneix la cultura de valentia del poble xavante, es pensen que ens poden intimidar, però nosaltres morirem aquí!”, crida el cacic Damião, el líder dels indígenes xavante que viuen a Marãiwatsédé, al nord de l’estat brasiler de Mato Grosso, prop de São Félix do Araguaia. La corona de plomes i els traços vermells sobre la cara subratllen també la tradició guerrera dels xavante. Però la lluita d’aquest poble indígena per la seva terra nota avui un buit desolador. És l’absència que ha deixat un dels seus guerrers més il·lustres: el bisbe Pere Casaldàliga. “Ara estem sols. Ja no ens queda ningú igual, no hi ha ningú que tingui el coratge que ell tenia per enfrontar-se fins i tot a les amenaces de mort. Ell va lluitar molt pel nostre poble”, lamenta el cacic, que durant anys va tenir un fidel aliat en Dom Pedro, com el coneix tothom a la regió. Fa només un any que Casaldàliga va morir, però la seva última batalla, la que va lliurar al costat del Damião fins a aconseguir que el poble xavante pogués tornar a la seva terra de Marãiwatsédé, aviat podria tornar-se a perdre.

L'ARA visita la terra indígena de Marãiwatsédé, on el poble xavante va poder tornar gràcies a l'ajuda de Pere Casaldàliga

“La guerra ja és aquí”, diu el Damião, i em mostra un vídeo al mòbil on es veu com fiquen dins d’un remolc el cos d’un indígena mort per un tret de bala. Els fets són de fa només uns dies en un poblat dels karajà, una altra ètnia indígena de la mateixa regió. Agents de la policia acompanyats de membres de la Funai (Fundació Nacional de l’Indi, l’organisme governamental responsable dels temes indígenes) van anar a buscar l’home fins al seu poblat indígena per detenir-lo. L’acusaven de ser un lladre. Però ell s’hi va resistir, i el van matar. “Que la policia mati a trets un indi al seu propi poblat no havia passat mai amb els anteriors governs. Només el govern actual ho permet, això”, denuncia el líder dels xavante, i diu ben clar que en les properes eleccions, l’any que ve, pensa votar per Lula. Si és que finalment s’hi presenta. També adverteix que si la policia intenta fer el mateix en un poblat xavante, trobarà una reacció molt diferent. Els karajà no són un poble guerrer. Els xavante sí.

Però la seva batalla més important ara mateix, la que els podria tornar a fer perdre la terra que van recuperar amb el suport de Casaldàliga, es lliura al Tribunal Suprem Federal del Brasil. L’equivalent brasiler del Tribunal Constitucional espanyol està a punt de decidir si instaura o no una mesura coneguda com a marc temporal per a la demarcació legal de terres indígenes. Si s’aprova aquest marc temporal, que té el suport del govern de Bolsonaro, els pobles originaris només podrien reclamar com a pròpia la terra que ocupaven físicament el 5 d’octubre del 1988, el dia que va entrar en vigor la Constitució brasilera. Aquest nou marc de referència no només deixaria sense terra els xavante, que van ser expulsats de Marãiwatsédé per la força l’any 1966, sinó que perjudicaria desenes de pobles indígenes de tot el Brasil. Protestes massives van omplir els carrers de Brasília al mes d’agost, amb indígenes arribats d’arreu del país, per tractar d’aturar una sentència històrica que podria fer retrocedir diverses dècades la lluita pels drets indígenes. El mateix tribunal és conscient del gran impacte que pot generar la norma, que té el suport del sector de l’agronegoci i els diputats de l’anomenat bloc ruralista, i ja ha ajornat la seva decisió final fins a sis vegades.

Cacique Damiao, líder del poble xavante de Maraiwatsede

Expulsats com bestiar

Quan es va aprovar la Constitució brasilera, la data que els ruralistes volen fer servir de referència, ja feia 22 anys que els xavante havien estat “reubicats” per la dictadura militar brasilera. El Damião recorda perfectament aquell dia de 1966. Ell tenia 12 anys. “A les 8 del matí van arribar els avions [de les forces aèries brasileres] i van aterrar aquí a prop”, relata, assenyalant enllà. “En aquella època tot això era bosc tancat, no com ara”, recorda. Els militars no els van donar explicacions. Van encerclar tots els indígenes i els van conduir cap a l’interior dels avions, talment com si fossin bestiar. Poc s’imaginaven ells, mentre pujaven a aquelles naus, que estaven marxant per no tornar mai més. “Ens van portar a una altra regió, a prop dels blancs. En els primers dies, fins a 150 persones van morir, molts dels nostres germans i pares van morir, ho vam perdre tot”, relata el Damião. Els van distribuir entre diversos poblats de la seva mateixa ètnia xavante que hi ha dispersos arreu de l’estat de Mato Grosso, però, com diu el cacic, molts van morir de fam i malalties.

Una dona xavante porta el seu nadó en el cistell tradicional, elaborat per elles, que duen penjat a l’esquena amb una tira que es col·loquen al front

No va ser fins al 1992 que el Damião, ja amb 38 anys, i deu líders més del seu poble van posar en marxa la pugna per poder tornar a Marãiwatsédé. I no va ser fins al 2004 que la justícia els va donar la raó. Però encara els quedava molta lluita al davant, perquè els propietaris agrícoles que havien ocupat les terres, i fins i tot les comunitats locals que hi vivien llavors, no estaven disposats a marxar. “El pare Casaldàliga sempre deia «Aquesta és terra indígena i serà per als indígenes»”, explica la germana Fàtima, que porta vuit anys a la missió destinada a Marãiwatsédé. I Casaldàliga va defensar aquell principi fins al final.

Els terratinents havien fet construir un poble a l’encreuament de dues carreteres, Posto da Mata, amb una gran església, una escola... “Molta gent humil i senzilla hi va anar a viure enganyada, sense saber que allò era legalment terra indígena”, relata el pare Paulo Gabriel, que va viure 20 anys amb Casaldàliga i el va acompanyar també en aquesta lluita. Casaldàliga “mai no va aprovar que es construís aquell poble i es va negar sempre a celebrar-hi missa”, explica Gabriel. El resultat va ser que quan l’any 2012 hi van arribar els buldòzers del govern i la policia federal per destruir la localitat, fent efectiva finalment la demarcació legal indígena, unes 500 famílies van haver-ne de marxar. “Va ser una tragèdia, però no hi havia alternativa -diu Gabriel-, era terra dels indígenes”. Allò li va generar a Casaldàliga molts enemics. Per primer cop no eren només els terratinents, sinó també els posseiros (comunitats camperoles pobres establertes des de feia anys en aquella terra) els que s’oposaven a la posició del frare claretià. “Quan el conflicte era entre terratinents i pobres, sempre era molt clar quin era el nostre bàndol. Entre indígenes i terratinents, també. Però quan el conflicte és entre indis i posseiros pobres, com va passar a Posto da Mata, és molt dur. Però la posició del Pere va ser sempre molt clara: aquella terra tenia un propietari, que era el poble indígena”, recorda el pare agustí, company estret de Casaldàliga.

I van arribar les amenaces de mort. Ja n’havia rebut moltes durant el seu mig segle de lluita per les comunitats pobres del Brasil, però aquest cop va ser especialment dur. “Les amenaces dels terratinents van ser terribles, molt violentes, van fer barricades per impedir que els fessin fora”, explica Gabriel. La policia va alertar Casaldàliga que l’amenaça sobre la seva vida era molt real. Li van recomanar que s’amagués. Entre finals del 2012 i principis del 2013, ja amb 84 anys i malalt de Parkinson, Casaldàliga va haver de marxar de São Félix i amagar-se durant un mes en un monestir de l’estat de Goiás. “Jo el vaig anar a visitar al monestir, i ja estava molt debilitat, el Parkinson havia avançat molt, però encara aconseguia comunicar-se”, relata Gabriel: “El poble xavante deia «Aquest bisbe té coratge». Va ser la seva última gran lluita. I era una lluita de David contra Goliat, però va guanyar”.

Un Crist indígena

Avui un gran Crist de pedra, similar al de la famosa estàtua de Rio, és l’únic que queda dempeus al lloc on hi va haver Posto da Mata. Un record del conflicte que va enfosquir durant molt de temps aquella terra, i un homenatge a l’únic que uneix indis i posseiros, la fe catòlica, la mateixa que va moure sempre Pere Casaldàliga. Convertits al catolicisme per les primeres missions, els xavante són creients devots i tenen fins i tot els seus propis capellans xavante. A l’aldea de Marãiwatsédé, la primera que es va refundar amb la tornada dels xavante, hi ha una església dins d’una gran cabana circular feta d’obra i uralita. La presideix un Crist indígena, tallat en fusta amb els trets xavante i les arracades cilíndriques que es posen els homes en el ritus d’iniciació.

Des d’aquell primer campament, els xavante han volgut dispersar-se i han creat nous poblats per ocupar les 160.000 hectàrees que formen el seu territori. Ara ja tenen 12 aldees. L’última de totes és només una cabana, on s’hi amunteguen temporalment 26 persones mentre es construeixen dues cabanes més a banda i banda. És encara l’embrió del que serà l’aldea Tsuparana Tsi’Utse, creada molt a prop del naixement d’un riu i liderada per la cacic Elisabeth. “Recordo molt Dom Pedro, quan estava molt malalt vaig poder visitar-lo a casa seva, vam resar junts i el vaig abraçar per últim cop”, diu la cacic, i li demana a la germana Fàtima que en la propera visita, la setmana següent, els porti xarop per a la tos i una lona per al sostre de la cabana, que ha volat durant la nit a causa del vent.

L’interior de l’església que hi ha al poblat més gran, amb un Crist indígena de fusta i un mural amb representacions de Crist i la Mare de Déu amb trets indígenes.
La placa que demarca Marãiwatsédé com a terra indígena.

La precarietat en la qual viuen els xavante, sense llum ni aigua corrent -tot i que alguns poblats tenen pou-, no els fa envejar gens la forma de vida dels blancs. Al contrari. “No ens hem de barrejar, volem viure separats dels blancs. És important per poder mantenir la nostra cultura, les nostres danses i els nostres rituals”, diu el cacic d’una altra aldea, Leonardo Sareteme. Els cacics de tots els poblats estan sota el lideratge comú del Damião. Sareteme és el líder del poblat Sibasassi, d’uns 80 habitants, i també hi fa de professor per als nens. Els ensenya els ritus, els costums i la ciència del seu poble, diu, a més de la llengua xavante. La majoria de nens no entenen gens el portuguès, i les dones tampoc no el parlen. Al poblat Marãiwatsédé, en canvi, un professor xavante que ha vingut a treballar-hi des de l’estat veí de Goiás sí que ensenya a parlar i escriure portuguès als infants.

Leonardo Sareteme, professor de l’aldea xavante Sibassassi, a Marãiwatsédé

Amb faldilles acolorides i samarretes esportives, les dones del poblat Sibasassi passen la tarda jugant a voleibol amb una xarxa instal·lada al centre de la mitja lluna que formen les cabanes del poblat. Alguns homes i altres dones fan d’espectadors del partit, asseguts en cadires. Una d’elles porta el seu nadó al tradicional cistell xavante que carreguen amb una cinta al cap. És el mateix tipus de cistell que fan servir per recol·lectar, que és la principal tasca de les dones xavante, primordial per a la subsistència del seu poble. Els xavante també planten mandioca i blat de moro. Ara el Damião està ensenyant als més joves la tècnica tradicional de cultiu xavante.

Germana Fatima, Franciscana en missió a Marãiwatsédé

“Necessitem ajuda per reforestar”

La natura sempre els havia donat tot el que necessitaven per viure, però ara la terra que els envolta és molt diferent d’aquella on el Damião i els més grans de la tribu van viure abans de ser-ne expulsats l’any 1966. Avui està pràcticament tot desforestat després d’anys d’explotació agrícola. Els grans cultius de soja i blat de moro dels terratinents han deixat la regió pràcticament sense arbres. Escasseja el pequí, un dels arbres fruiters típics de la zona, del qual els xavante extreuen aliments i un oli medicinal. Escasseja tot el que abans abundava. Fins i tot la pesca, a causa de la contaminació de les aigües pels pesticides. “Estem molt preocupats perquè gairebé no queden recursos naturals a la nostra terra, ho han destruït tot amb la desforestació, i això fa molt difícil la nostra vida aquí. Per això volem demanar ajuda a altres països estrangers, els que es preocupen pel medi ambient, perquè ens ajudin a reforestar”, remarca el Boaventura, nebot del Damião.

Els pobles indígenes saben que si han de rebre alguna ajuda haurà de venir de l’estranger, ni que sigui per mitjà de pressió política, perquè el govern actual del Brasil no està gens interessat en reforestar, ben al contrari. Tots els governs brasilers han apostat per l’agronegoci com a base de l’economia brasilera, encara que sigui a costa d’explotar ecosistemes únics com l’Amazònia. Però el de Jair Bolsonaro s’ha desfet de qualsevol mena d’escrúpol i ha imposat una economia depredadora de recursos que està fent créixer més que mai l’explotació agrícola i ramadera. Ha donat carta blanca als terratinents.

Mentre intenten reforestar i recuperar els seus cultius, els xavante avui han de subsistir gràcies als diners que reben de la borsa família, l’ajuda social instaurada pel programa Fam Zero del president Luiz Inácio Lula da Silva, i del que treuen de llogar part del seu territori com a pastura. Ramaders de la zona els paguen 7 reals brasilers per cada cap de bestiar que permeten entrar a pasturar a les seves terres, una xifra abusiva si es té en compte que els terratinents cobren al voltant de 40 reals per animal quan són ells els que lloguen terreny de pastura. “Només permetrem pastures, però no cultius. Ja hem rebut tres ofertes perquè lloguem la nostra terra per fer cultius [a gran escala], però això mai! Mai permetrem els grans cultius a les nostres terres, perquè ho destrueixen tot”, s’exalta el Damião.

Les dones d’una aldea xavante juguen a voleibol enmig del poblat.
L’advocada Maria José Sousa da Moraes, coneguda com a Sesse.

Els fazendeiros, que són els grans terratinents i productors agrícoles, segueixen representant una amenaça per al poble indígena. El cacic Damião no en té cap dubte. També van ser els grans enemics del bisbe Casaldàliga durant tota la seva vida al Brasil. Ho va deixar clar en la seva polèmica carta pastoral, publicada fa exactament 50 anys, el 23 d’octubre del 1971, quan el van ordenar bisbe de São Félix. La carta, titulada Una església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social, va ser tota una declaració de principis: la defensa dels més pobres i vulnerables davant dels abusos del poder. Uns valors dels quals Pere Casaldàliga mai no es va apartar i que són la base del seu llegat. La carta pastoral del bisbe Casaldàliga ha estat revisada i republicada aquest mateix 2021, per adequar-la a les noves circumstàncies del Brasil i de la regió, però el conflicte de base, que és el conflicte per la terra, continua sent el mateix. No ha canviat. És l’amenaça d’expulsió de les comunitats més pobres, que no tenen títols de propietat de la terra però tenen el dret de possessió (direito de posse ) com a habitants històrics. “Els grans grups agroindustrials intenten ampliar la frontera agrícola a tota costa, ja sigui utilitzant zones de pastura degradades o desforestant i cremant zones forestals natives. A més, amb l’especulació creixent, diverses terres en disputa han sigut objectiu de grups empresarials amb un gran poder adquisitiu, que són capaços d’avançar ràpidament en els processos, amb el resultat del desallotjament de famílies que han estat a les zones durant molts anys”, diu la nova carta pastoral. Un déjà-vu dels conflictes que va trobar Pere Casaldàliga quan va arribar a la regió, el 1968. El latifundi de fa 50 anys és l’agronegoci d’avui. Però ara s’hi sumen altres conflictes, producte dels canvis que han experimentat la regió i el Brasil sencer, incloent-hi la pandèmia de covid.

Els nens de l'aldea Sibasassí, un dels dotze poblats que van poder establir-se l'any 2012 gràcies a Casaldàliga.

La regió que abasta la Prelatura de São Félix, on va viure i treballar Pere Casaldàliga, és avui molt diferent de la que es va trobar fa mig segle el pare claretià nascut a Balsareny. El mateix municipi de São Félix do Araguaia, on va viure i on està enterrat, és molt més gran i divers. Però la ribera del riu Araguaia que el banya conserva tota la bellesa que el va inspirar a escriure els seus poemes. Han nascut moltes localitats noves arreu de la regió, estimulades per la construcció de diverses carreteres, la majoria encara sense asfaltar, i pel pas de l’autopista federal BR-158, que connecta el Brasil de nord a sud, i que en aquesta zona discorre paral·lela al riu Araguaia a uns 100 quilòmetres cap a l’oest de São Félix. Una d’aquestes viles noves és l’Assentamento Dom Pedro, sorgit precisament de la lluita liderada per Casaldàliga perquè una comunitat tradicional obtingués el seu dret de possessió sobre la terra reclamada per una fazenda. Els cartells a la carretera són avui recordatoris permanents que homenatgen el Bisbe dels Pobres. Com ho és l’avinguda Dom Pedro C. Pla (el seu segon cognom), que creua São Félix do Araguaia. Són alguns dels llegats tangibles de Casaldàliga. Però n’hi ha molts més d’intangibles.

El llegat de Dom Pedro

“Ell va obrir el cap de la gent d’aquesta regió, els va fer entendre que tenien drets i podien fer-los valer”, resumeix la Zezé, el nom amb què tothom coneix la Maria José Sousa da Moraes, l’advocada que va acompanyar el bisbe Casaldàliga en moltes de les seves lluites legals. Part del secret de la transformació extraordinària que Casaldàliga va aconseguir en aquesta regió de Mato Grosso va ser el fabulós equip de persones que va aconseguir reunir amb un objectiu comú, lluitar pels drets dels més vulnerables i marginats. Persones com la Zezé, com la Tia Irene -com es coneixia la monja Irene Franceschini, brasilera de pare italià, que va lluitar al costat de Casaldàliga des del 1970 fins que va morir, l’any 2008- o el mateix pare Paulo Gabriel. Un grup format tant per seglars compromesos amb la justícia social com per religiosos que, com Casaldàliga, van abraçar la teologia de l’alliberament i la van aplicar fins a les últimes conseqüències. Avui, l'equip que dona continuïtat a la seva tasca és el de l'Associação de Educação e Assistência Social Nossa Senhora da Assunção (ANSA), que juntament amb la Fundació Pere Casaldàliga, amb seu a Barcelona, encara treballen per ajudar els desheretats de la regió. De fet, és a la seu d'ANSA a São Félix on ens rep la Zezé.

Tot i el seu Alzheimer molt inicial, la Zezé, de 67 anys, recorda perfectament quan va sentir a parlar per primer cop de Casaldàliga. “Estava començant a estudiar dret a la universitat i vaig veure al diari de Goiânia un article que parlava del bisbe rodamon que només ajuda els rodamons. Mai havia vist parlar d’aquesta manera d’un bisbe, em va semblar meravellós i vaig pensar que l’havia de conèixer”, relata. El 1978, amb 20 anys i escaig, la Zezé va viatjar fins a São Félix per ajudar el “bisbe rodamon” en la seva lluita. “Ell em va dir: «Torna a Goiânia, acaba la carrera d’advocada i torna aquí, perquè estàs contractada»”, recorda. Encara trigaria una mica més a tornar, perquè li va sortir una bona feina a Brasília, però el 1987 Dom Pedro la va cridar perquè tenia un cas complicat entre mans, contra un fazendeiro de la regió. No ho va dubtar. “A la prelatura necessitaven advocats i allà on jo treballava ja en tenien tres. Vaig venir cap a São Félix i aquí he estat fins avui”, diu. Com a advocada, la Zezé va representar, sovint de manera voluntària, molts dels posseiros que demanaven ajuda al pare Casaldàliga.

Tal com diu l’advocada, el principal llegat que deixa el bisbe català en aquesta regió del món és una forma de resistència, una nova consciència per al poble més humil i marginat, que ara sap que pot lluitar pels seus drets i que, malgrat les amenaces i el risc per a la pròpia vida, també pot vèncer. Però no només això, el tarannà del bisbe Casaldàliga va deixar empremta en molts altres àmbits. “Aquí les dones gairebé no sortien al carrer, estaven sempre governades pels marits i es tancaven en si mateixes. Però el pare Casaldàliga les va animar a parlar obertament, va crear un club de mares i es van obrir. Jo mateixa era així, no parlava gens amb la gent, i gràcies a Dom Pedro em vaig obrir”, explica Diolice Dias, la dona que durant prop de 30 anys va treballar per a Casaldàliga. Arribava a casa seva cada matí abans de les 6 h i s’hi estava fins que feia falta. Li feia el dinar, cuidava la casa i en els últims anys del fatídic Parkinson, la Diolice era una de les poquíssimes persones que l’entenia bé quan tractava de comunicar-se. “Em presentava sempre com la dona de la casa”, recorda rient. “Dom Pedro va ser com un pare per a mi, un germà. Jo vaig criar dues nenes sense pare i ell em va ajudar molt amb elles”, relata.

Diolice Dias, mestressa de la casa de Pere Casaldàliga durant 30 anys

L’enyorança entela la veu de la Diolice, que ens obre casa seva sense dubtar-ho. “He conegut molta gent d’Espanya convivint amb Dom Pedro”, assenyala, tot i que deixa clar que el bisbe mateix deia sempre que ja se sentia “més brasiler que espanyol”. I és que des de que va comprometre’s amb la lluita dels més pobres del Brasil, el bisbe català ja no va tornar a la seva terra natal. “Jo sentia remordiments, em sentia indigne quan anava a visitar la meva família a Catalunya, perquè ell va cremar les naus i mai més no va tornar”, admet el pare Paulo Gabriel, nascut al Brasil però que té família a Girona.

Casaldàliga va assumir el compromís cristià amb els pobres de manera radical i coherent fins a l’extrem, com ho feia tot. “Vam trigar segles a tenir una nevera, i no podíem tenir televisió fins que no en tingués tothom a casa seva, havíem de mirar les notícies a casa del veí”, explica enriolat el pare agustí, que va conviure més de dues dècades amb ell. Testimoni d’aquella pobresa absoluta que va assumir com a pròpia és l’habitació on va dormir durant un quart de segle, encara intacta a casa seva. Un llit i un escriptori allargat amb dues prestatgeries plenes de llibres, ornamentat amb peces d’art religioses i indígenes. Ara sí que hi ha una televisió, petita, en una altra habitació prop del pati. Tot el que hi ha a la casa on va viure Casaldàliga està ara mateix en procés de catalogació per ser museïtzat. Per això no es permet fer-ne fotos.

La tomba de Pere Casaldàliga

Una canoa de fusta dels indis karajà, com la que va servir per sostenir el seu fèretre durant el seu funeral l’agost del 2020, guarneix el pati on va passar tantes estones. Enmig de la paret en què Casaldàliga acostumava a seure, una petita Moreneta és l’únic vestigi visible del passat català del bisbe. Al davant, un jardí amb arbres de mango i una petita capella construïda just al centre. Sota aquella petita estàtua de la Mare de Déu de Montserrat, Casaldàliga hi va passar moltes estones assegut rebent visites, sobretot els últims anys, quan ja no es movia de casa. “Quan va veure que ja estava malament va fer un últim viatge per anar a acomiadar-se de tots els pobles i comunitats que ell tractava, i així poder quedar-se a casa”, explica la Diolice. Això va ser, diu, ja fa deu anys.

“La seva mort, el 8 d’agost del 2020, va ser només un detall, perquè ell va anar morint a poc a poc. El germà Parkinson, com en deia ell mateix, va ser un veritable martiri”, explica el pare Gabriel, i recorda que quan eren més joves acostumaven a fer broma de totes les amenaces de mort que va aconseguir esquivar una vegada i una altra. “Li dèiem que sempre havia volgut ser un màrtir però que moriria amb 90 anys i al llit, i així va ser: va morir amb 92 i al llit... Però un dia li vaig dir: «Volies ser màrtir i Déu t’ha escoltat», perquè els últims deu anys van ser un martiri total”, recorda el frare agustí, que avui viu a Chapada do Norte, a Minas Gerais.

Va ser un martiri, però, que Casaldàliga va entomar amb la mateixa enteresa i coratge que li recorda el cacic Damião. “Mai el vaig sentir queixar-se ni renegar, ni tan sols quan gairebé ja no podia caminar ni parlar”, explica també Rainaldo Piau, un dels quatre cuidadors que en els últims anys feien torns per ajudar-lo a casa seva. Piau passeja pels carrers de São Félix en bicicleta, amb una crossa a la mà per la seva artrosi. El municipi que va captivar Casaldàliga és cada cop més gran, obert i amable. Comença a semblar una ciutat, però no cal allunyar-se’n gaire per tornar a trobar la terra vermella característica de la regió, la que va donar nom a la biografia del bisbe escrita per Francesc Escribano, Descalç sobre la terra vermella.

Aquesta és una zona de transició, on es troben la sabana tropical d’El Cerrado, que ve de l’est, i l’Amazònia, que arrenca aquí cap a l’oest. Dos ecosistemes preciosos de l’estat brasiler que resisteixen també l’embat del latifundi reconvertit en agronegoci. Mostres de la vegetació típica dels dos biomes hi són encara presents, malgrat l’abast immens de la desforestació.

El seny i la rauxa

“La lluita per la terra continua, no ha acabat. Al contrari. Han millorat les carreteres, l’educació, la salut, el nivell social, Dom Pedro va aconseguir portar llum a aquesta terra, progrés, però queda molta feina per fer, encara. Ell també ens va ensenyar a no acomodar-nos: ara no podem frenar”, afirma el Rivandro, el jove pare agustí que des del desembre encapçala la catedral de São Félix, a qui hem enganxat en un assaig del cor. Ell assegura que la prelatura de São Félix, avui sota el lideratge del bisbe d’origen italià Adriano Ciocca Vasino, manté intacte el seu compromís amb la teologia de l’alliberament, tal com la defensava Casaldàliga. Avui, de fet, aquesta ideologia religiosa -que defensa una Església pobra que treballi per als pobres- ja no ha d’enfrontar-se al repudi combatiu del Vaticà, com li va passar a Casaldàliga en temps de Joan Pau II. Aquella teologia, nascuda poc després del Concili Vaticà II dels anys 60, que va ser denunciada com a “subversiva” i marxista des de Roma, va ser per a Casaldàliga un exercici de consciència que va haver de defensar també amb dents i ungles. “Ell era un home mogut per una fe molt profunda i totes les opcions polítiques eren conseqüència d’aquesta fe”, explica Paulo Gabriel, que ho defineix com “una espiritualitat d’ulls oberts i amb els peus a terra, que no és pas aliena a la realitat històrica”.