El poder transformador de la lectura

Quan era petita, m’agradava molt una pel·lícula que es deia Curtcircuit. Hi sortia un robot fabricat amb finalitats militars que patia (sorpresa!) un curtcircuit que li alterava la programació. Aconseguia escapar-se de la base on el tenien, i acabava vivint amb una noia molt simpàtica que li ensenyava coses útils i boniques de la vida. Una d’elles era llegir. En Número 5, aquest era el nom del robot, podia fer-ho a una velocitat demencial: si sabeu de quina pel·lícula parlo, potser recordareu l’escena en què s’empassa tota una enciclopèdia en pocs segons, passant les pàgines a tota pastilla. “Dades, més dades”, deia, quan acabava. A mi, aquella velocitat de lectura m’impressionava molt, pensava que era una sort, poder llegir tan de pressa. Segurament, en aquella època no era capaç de veure que, per a ell, el que llegia eren això, “dades”.

Feia temps que no hi pensava, però m’ha vingut al cap després de veure un reportatge del Telenotícies en què parlaven amb la Cinta Mascarell, una usuària de la biblioteca de Tortosa a qui qualifiquen de “devoradora de llibres”. Efectivament, en va arribar a agafar (i llegir) 457 en un any. Explica que la velocitat de lectura la té gràcies a un curs que va fer a l’empresa on treballava d’administrativa, i que la va anar agafant llegint documents i gràcies a la seva mirada fotogràfica. Un cop jubilada, ja només es dedica als llibres. I l’omplen, això queda ben clar al reportatge, però el meu cap se n’ha tornat a anar cap a una altra banda.

Tot i que aquesta velocitat em seria molt útil, em dic que jo no podria llegir així. Em fa l’efecte que la lectura acaba esdevenint una cosa mecànica, i és exactament el que no vull que sigui. Per a mi, els llibres són una cosa viva, igual que les experiències de lectura, que varien d’un títol a un altre, perquè cadascun demana una cosa diferent. I també hi ha, és clar, el que passa després de la lectura, el que cada llibre et deixa, que jo necessito temps i espai perquè es col·loqui. Com que tampoc em vull passar de romàntica, diré que és veritat que hi ha molts llibres que s’obliden al minut d’haver-los tancat, que amb sort t’han entretingut, que ja és molt, però que després passen sense pena ni glòria. Però ¿i tots els altres? Quina cosa tan misteriosa i fascinant, quan, d’alguna manera, acabes incorporant un llibre. Això ho explica molt millor que jo el filòsof i professor Joan-Carles Mèlich. Busco un llibre seu que d’alguna manera parla d’això, La lectura com a pregària (Fragmenta). No el trobo. Potser l’he deixat a algú? Buscant refrescar-me la memòria, en cerco informació a Google i topo amb una reflexió de l’autor, que transcric amb certa llibertat però sense traïdoria: “L’autèntica lectura, si és lectura, comença al final, quan has acabat el llibre. És com les bones classes, comencen quan acaben, quan un alumne surt per la porta. Si surt i no passa res, no ha estat una bona classe, encara que el mestre n’estigui content. Amb la lectura, és el mateix. Si després de llegir un llibre, el poses a la biblioteca i adeu, no passa res. La lectura et transforma. Si no et transforma, no hi ha lectura”.