Debut literari

Quentin Tarantino: "Porto la paraula 'problemàtic' enganxada al pit, com una condecoració"

7 min
El director de cinema i novel·lista Quentin Tarantino

BarcelonaQuentin Tarantino no n'ha tingut prou canviant la història del cinema de les últimes tres dècades gràcies a pel·lícules com Reservoir dogs (1992), Pulp fiction (1994) i Maleïts malparits (2009): dos anys després d'estrenar Hi havia una vegada a Hollywood debuta com a escriptor amb una novel·la que parteix dels mateixos personatges de la pel·lícula per expandir-ne l'univers a un ritme picat i addictiu. Publicada a Columna i Reservoir Books pocs dies després que als Estats Units, Hi havia una vegada a Hollywood recupera l'actor de westerns en decadència Rick Dalton, el seu xofer i especialista en escenes d'acció Cliff Booth i l'ombra amenaçadora de Charles Manson, que juntament amb la seva família va voler sacsejar els fonaments de la societat capitalista de finals dels anys 60. L'acció de la novel·la transcorre el 1969 a Los Angeles, una ciutat marcada per l'èxit mundial de la indústria cinematogràfica, tan glamurosa com inhòspita.

Tarantino despenja el telèfon des de Los Angeles, ciutat on viu amb Daniella Pick, la seva dona, i el seu fill Leo, que va néixer el febrer del 2020, poques setmanes abans que la pandèmia de covid-19 sacsegés el món.

Després de llegir aquesta primera novel·la seva li he de preguntar com és que ha esperat tants anys per escriure.

— Feia anys que hi pensava, però tenia molta feina dirigint pel·lícules i escrivint guions. Després de la feinada que va suposar Hi havia una vegada a Hollywood, quan va ser hora de sortir a vendre la pel·lícula per tot el món em vaig adonar que els personatges i la història continuaven fascinant-me. Normalment passa al revés, quan acabes una pel·lícula i et toca anar a festivals... tens ganes de girar full.

Va tornar als personatges i a la història per explicar-los d'una altra manera.

— Sí. Vaig créixer llegint adaptacions novel·lístiques de pel·lícules i em va semblar que una bona manera d'estrenar-me seria agafant el guió que ja tenia i donar-hi una altra forma. No volia debutar de forma pretensiosa. De cap manera! [riu]

A la novel·la queda més clar que tant el Cliff com el Rick són perdedors.

— El Cliff ha acabat sent un personatge apartat del seu món, sí. El Rick està passant un mal moment en la seva carrera com a actor, però es veu a si mateix pitjor de com el veuen els altres. El Cliff, per exemple, no pot entendre que el Rick estigui tan decaigut: li encantaria ser al seu lloc. Té una bona casa i una vida envejable, què més vol?

La novel·la li ha permès aprofundir en els gustos dels personatges. El Cliff té devoció per les pel·lícules de Roberto Rossellini i venera Toshiro Mifune, actor fetitxe de Kurosawa. De fet, quan compara els cinemes europeu i japonès amb el nord-americà de després de la Segona Guerra Mundial, aquest últim li sembla "infantil".

— El Cliff pateix molt durant la Segona Guerra Mundial. Hauria pogut morir al camp de batalla, però sobreviu, i quan torna als Estats Units es troba amb totes aquelles pel·lícules de Hollywood tan innocents. Li sembla que els nord-americans són, encara, com criatures. Com poden fer pel·lícules tan infantils? Quan, a la dècada dels 50, veu per primera vegada pel·lícules japoneses a les sales d'art i assaig que comencen a proliferar, li sembla que ells sí que han sabut traslladar al cinema la vivència de la guerra. Tracten el seu públic com si fos adult. No com criatures.

Sembla que, en aquest cas, l'autor comparteix l'opinió del personatge.

— Sí. El cinema de Hollywood d'aquells anys estava pensat perquè les pel·lícules les anés a veure tota la família: pare, mare, els fills adolescents i els que encara eren petits. Les grans novel·les del moment, si s'adaptaven al cinema i contenien sexe i violència, calia aigualir-les. Els productors americans creien que el públic no les voldria veure, si eren massa crues. A Europa i al Japó, per sort, això era diferent.

Si comparo la novel·la amb la pel·lícula -potser està mal fet- diria que tant el Rick com el Cliff tenen més ombres. El Rick pateix un trastorn bipolar i el Cliff té un paper lamentablement decisiu en la mort de la seva dona. ¿És una manera de fer evident que com més ens endinsem en les vides dels personatges més dolor i traumes hi trobem?

— Segurament sí. També té a veure amb les diferències a l'hora d'explicar una història a través del cinema o d'una novel·la. Una pel·lícula hi guanya com més ambigua i misteriosa és: a l'espectador li agrada sortir del cinema amb preguntes que no li han quedat resoltes. En el cas del Cliff, la percepció del personatge és diferent si penses que ha matat la dona o que és innocent. En una novel·la, en canvi, aclarir l'ambigüitat pot fer guanyar punts a la història que expliques. Et permet anar més enllà, fer que els personatges siguin més inquietants.

Qui va pensar que la novel·la seria menys fosca que la pel·lícula es va equivocar. El seu món creatiu no és, ni de bon tros, moralment elogiable. ¿Està en perill, en un context on la correcció política torna a estar a l'ordre del dia?

— Quan parlem de ficció, un personatge problemàtic és interessant. Em sembla un adjectiu més positiu que negatiu. M'agrada que el pes del passat i els problemes que un personatge arrossega li impedeixin prendre decisions clares. Després de 30 anys de trajectòria puc dir que els personatges problemàtics són una de les meves especialitats. Porto aquesta paraula enganxada al pit, com una condecoració.

Fotograma de la pel·lícula, amb Brad Pitt i Leonardo DiCaprio.

La novel·la està ambientada a Los Angeles el 1969. En aquells moments vostè tenia 6 anys i hi vivia. Com l'han influït creativament els seus records personals?

— El motor creatiu tant de la pel·lícula com del llibre van ser precisament els records personals. Els fets històrics que hi apareixen van passar, però els destaco perquè tenen a veure amb mi. Un dels bars on el Rick entra era el lloc on el meu pare adoptiu tocava el piano. Jo hi havia anat un parell de vegades en aquella època i em va semblar que estaria bé homenatjar-lo. Per això quan el Rick entra al bar... el pianista és el meu pare adoptiu [riu].

En els últims 50 anys la ciutat de Los Angeles deu haver canviat molt. Si li demanés per alguna cosa que troba a faltar de llavors, què em diria?

— Suposo que és més agradable quedar-te a casa mirant devedés sense haver d'aguantar la publicitat dels canals de televisió. Fa cinquanta anys no em molestaven, els anuncis! De petit m'encantava quedar-me fins tard veient pel·lícules antigues. A finals dels 60, però, la paraula que tothom deia era groovy: els pentinats ho eren, i la música, i els cotxes...

I, al mateix temps, era un moment en què personatges com Charles Manson i la seva família podien arribar a ser una amenaça.

— Sí, i tant. Hi havia la família Manson, però també assassinats polítics, i la Guerra del Vietnam feia estralls. Era una combinació curiosa: d'una banda tenies tot això, i de l'altra una cultura pop meravellosa.

¿Un dels reptes d'escriure la novel·la era humanitzar una mica més Charles Manson? No vull dir, en cap cas, que el perdoni, sinó que el mostra no només com el líder boig d'una secta.

— Suposo que una de les intencions era aquesta, sí. El que no volia era que el lector arribés a sentir llàstima per ell. Escriure sobre monstres és massa fàcil. La gràcia és anar cap a una altra banda. Ni el públic ni els lectors es poden identificar amb un monstre. És més inquietant que t'expliquin la història d'un ésser humà que la d'un monstre.

El somni de Manson era fer carrera com a músic. Era amic de Dennis Wilson, un dels Beach Boys. Va tenir una gran decepció quan va fracassar artísticament.

— Tot això es pot rastrejar fàcilment en els llibres sobre Manson, no he inventat res. La família Manson té un costat horrible, no ho negaré, però al mateix temps també et trobes que una de les noies, la Squeaky, cuidava del George, el propietari del ranxo Spahn, on tots vivien. A banda dels crims, això també és veritat: la Squeaky apreciava de debò el George.

Hi ha un capítol en què una altra de les noies, la Pussycat, entra a dins d'una casa en un barri residencial i fa una performance...

— És bastant inquietant, oi? Aquesta era la meva intenció, en qualsevol cas.

La violència explícita que abunda al seu cinema aquí és més psicològica. És cert que a la pel·lícula ja era menys important que a Els odiosos vuit o a Django desencadenat, però al llibre és encara més anecdòtica. Per què?

— Són dues maneres diferents d'aproximar-se al mateix. Una pel·lícula com Hi havia una vegada a Hollywood calia encaminar-la cap a un clímax concret. Els espectadors havien aguantat més de dues hores per arribar a un punt que els sorprengués i que valgués la pena.

Per això el final de la pel·lícula el coneixem de seguida a la novel·la. És una manera d'explicar que les coses aniran per una altra banda.

— No tenia cap sentit repetir l'estratègia. El llibre té un altre arc narratiu i la voluntat és que et deixi amb una altra sensació.

Una imatge de les noies que es van deixar guiar per Charles Manson durant l'assasinat de Sharon Tate.

No farem cap spoiler, però sí que podem explicar que una de les subtrames de la novel·la té a veure amb aquella sèrie de l'Oest on el Rick participarà a l'episodi pilot.

— M'ho vaig passar de meravella escrivint els capítols ambientats a l'Oest. És una de les meves obsessions. Les pàgines sobre la família Lancer -la venjança que els dos fills planegen contra el pare, el segrest de la germana petita- són de les que més vaig disfrutar. De fet, quan vaig portar la novel·la a diverses editorials per veure si estaven interessades en publicar-la, recordo una conversa amb un editor que em va dir: els capítols ambientats a l'Oest són dels millors perquè no intentes escriure com Quentin Tarantino.

Deu ser un homenatge a alguns dels autors que apareixen al llibre, com Elmore Leonard, Marvin H. Albert o Ralph Hayes.

— Sí, els homenatges abunden en tot el que faig. Al mateix temps, els lectors que acabin la novel·la veuran que els capítols de l'Oest estan connectats dramàticament amb el final.

I ara que ja és oficialment novel·lista, el seu proper pas és tornar al cinema?

— No.

Sé que ha sigut pare recentment, potser no té gaire temps...

— [riu] Estic en un moment molt dolç de la meva vida. Soc molt feliç. El meu fill em deixa una mica de temps per escriure i estic treballant en un llibre sobre cinema, ara mateix. Hi analitzo diverses pel·lícules dels 70 que m'han marcat, combinant-ho amb records personals.

Tornarà a debutar, si tot va bé.

— Sí, però aquesta vegada com a assagista!

stats