Álvaro Bilbao: "Els problemes venen de pares molt absents o que no han sabut posar límits"

BarcelonaPrimer ens va explicar com funciona el cervell dels infants, després ens va instruir en això d'educar amb disciplina positiva, sense crits ni càstigs, i ara s'atreveix amb la temuda adolescència. El neuropsicòleg Álvaro Bilbao, pare de tres fills, un dels quals entrant en l'adolescència, acaba de publicar Prepárate para la vida. 7 claves para orientar a jóvenes y adolescentes (Plataforma Editorial), en què dona eines als joves i els seus pares per transitar aquesta etapa de canvis.

Com són els adolescents d'avui dia?

— Estic força en contra del mite que els adolescents són conflictius i problemàtics. La immensa majoria són meravellosos la major part del temps, motivats, curiosos, amb ganes d'aprendre, són més col·laboratius que en la nostra època, més oberts a altres cultures... Però a causa dels canvis hormonals tenen la metxa més curta que quan tenien 10 anys, són més impulsius, necessiten tenir contacte amb experiències de risc, fer el gamberro, separar-se dels pares i vincular-se a persones de la seva edat. Amb 10 anys les persones de referència són els pares i als 14 ho són els amics.

Cert, però dur per a pares i mares.

— Sí, ja no és un nen, ara és com un adult, necessita privacitat i tenir el seu espai i has de trucar a la porta abans d'entrar a la seva habitació. No és la mateixa relació.

¿I això els costa d'acceptar a les famílies?

Els costa molt. Ens fa molta por canviar el xip, perdre la influència sobre el nen, la capacitat de controlar-lo, i ens costa canviar la manera de relacionar-nos amb ells. Als nens petits els dius què han de fer i amb els adolescents has de confiar que ho facin. Pots influir-hi, però no manar tant.

Vostè parla d'educar amb disciplina positiva, però hi ha qui això ho confon amb educar sense límits. Com seran d'adolescents els nens que han sigut criats sense límits i hiperprotegits? Com els afecta?

— Afecta de moltes maneres. Pot ser que els costi més acceptar límits i normes, que tinguin més dificultats per prendre decisions, per autocontrolar-se, o més problemes pel que fa a l'autonomia o a tenir confiança, però això no és a causa de la disciplina positiva sinó per l'educació positiva sense disciplina. Quan la gent pregunta als meus fills com és créixer amb mi sempre diuen que el seu pare és més estricte que els pares dels seus amics. Hi ha una part important de disciplina. Els nois d'avui dia tenen més seguretat. Donar amor i no posar límits és fer-los un mal servei, s'ha de buscar l'equilibri.

Què podem fer mentre encara són nens petits per després tenir una adolescència més plàcida?

— És molt estrany que hàgim fet un bon treball durant la infantesa i que en l'adolescència hi hagi problemes greus. De aquellos lodos estos barros. Això t'ho dirà qualsevol. Els problemes acostumen a venir del fet que els pares no han sabut posar límits, perquè hi ha hagut poca disciplina, perquè no han sabut fer-se respectar o fer entendre al nen coses importants o perquè hi ha hagut problemes de vinculació. És a dir, pares molt absents que no han passat temps amb ells, no han tingut temps de conversa, no van junts a passejar ni tenen el costum de xerrar i crear vincle... Les dues coses més importants són el vincle i la disciplina.

Com els afecta l'ús de pantalles?

Els que ara són adolescents –14, 15, 16, 17 i 18 anys– van viure el boom de les pantalles. L'any 2010 la majoria de pares i mares pensaven que no hi havia res millor per als seus fills que donar-los una pantalla. Estava estès i s'estimulava: "Que llest, que amb 5 anys ja sap fer anar una pantalla". Ara sabem que no és així, que com més tard millor. Les pantalles els provoquen obsessió, desplacen altres activitats molt importants com conversar, estar avorrit i entretenir-se i els fan comparar-se entre ells. Se senten més atacats en la seva autoestima, tenen més dificultats per regular-se i menys recursos, perquè passen menys temps fent altres coses que els van bé a nivell cerebral.

¿Està a favor d'endarrerir l'edat del primer mòbil?

— Estic, sens dubte, a favor que s'endarrereixi. Només cal veure els joves que surten de l'institut mirant el mòbil i després a casa es passen moltes hores mirant pantalles. Al final de l'any són moltes hores de no estar fent altres coses. Si jo m'enfado amb els meus pares i els hi dic que són uns pesats, ho expresso amb gestos i amb llenguatge verbal però si ho dic en un whatsapp ho estic expressant amb l'hemisferi esquerre i no amb el dret, que és el de les emocions, i és més difícil processar les emocions i comprendre'ns.

Com es pot connectar amb un fill adolescent?

— Hi ha dues tècniques molt importants que apliquem a la consulta. La primera és que la relació que vagis construint amb aquell infant sigui de valoració i d'estima positiva. Si tens uns pares que cada cop que et veuen et diuen que ho fas malament i et menystenen, t'allunyaràs i no voldràs escoltar-los. Sempre que hagis de tenir una conversa difícil comença amb alguna connexió, amb alguna cosa genuïna, pregunta-li pel dia, explica-li alguna cosa teva, no el vegis com un subjecte al qual has de dirigir, fes que t'interessi la seva vida de debò i després comenta el que sigui o les tasques que hagi de fer. Ens enviarà a passeig molts cops, però no pot ser que cada cop que hi parlem sigui per dir-li que apagui el mòbil, que es posi a estudiar o a fer els deures... S'ha de canviar d'estratègia. No pensar en un enemic al qual has de reduir sinó en un amic al qual has d'ajudar a entendre les coses. Hi ha molts pares que estan angoixats perquè els seus fills passen molt de temps amb el mòbil. Fa esport, treu bones notes i només li dius això del mòbil. I si proves amb "M'encanta com ets! Per cert, ja portes una hora amb el mòbil, per què no m'ajudes amb el sopar?"

Parles de la importància que reconeguin les seves emocions i que els hi posin nom. Tenen més intel·ligència emocional que generacions anteriors?

En alguns aspectes, sí. Entenen el concepte de relació tòxica, d'escoltar les emocions... però també han cultivat menys la paciència i la tolerància que nosaltres, perquè han sigut una generació més protegida i els hem donat més vegades el que volien, els hem donat més atenció. Quan jo era petit, si volia veure David el gnomo m'havia d'esperar una setmana. Ara ho poden mirar de manera immediata, és la gran diferència. Depenem tots molt de les xarxes socials, però els falta aquella connexió un a un, amb el teu millor amic, amb qui parles, amb qui passeges una estona, surts... i això protegeix molt dels problemes de salut mental. També han passat menys temps amb els seus pares que el que hi hem passat nosaltres.

Parles del temperament. ¿Una línia vermella és no deixar que ens parlin malament?

— Les bases es posen quan són nens i es posen amb l'exemple. No s'ha de consentir això, però també hi ha pares que potser li han llançat al fill la motxilla per les escales o li han tirat al cap el plat de menjar per respondre malament. Sí, és una línia vermella, però és molt important l'exemple. Molta insistència, constància i posar conseqüències, també. Molta gent confon la idea de disciplina positiva o d'educació en positiu i es pensa que és no posar límits. Em trobo pares que em segueixen a mi o a altres comptes d'Instagram i els veig que els falta la part de disciplina, de límits i de normes. Els límits són fonamentals.

Per què han augmentat les temptatives de suïcidi entre els adolescents? ¿I els trastorns alimentaris? Com podem ajudar-los?

— Si parlem de trastorns d'ansietat, estrès, depressió, ara es detecta més que abans. Però les dades de suïcidis són clares, no és que ara es detecti més sinó que ara se suïcida més gent. I té a veure amb molts factors. Però està molt relacionat amb el bullying. Abans, quan algú patia bullying, el patia de 9 h a 17 h, el que durava l'escola, i avui dia, amb el cyberbullying, es pateix assetjament a través de les xarxes socials i es té menys espai per refugiar-se. I, pel que fa als trastorns alimentaris, avui dia els joves consumeixen moltes xarxes socials i hi ha molta obsessió pel culte al cos. Si no tens germans grans no tens altres models de gent jove i els agafes de les xarxes.

¿L'adolescència és tan temuda com diuen?

— Per a mi és una etapa bonica, perquè veus els teus fills enlairar-se i obrir-se a la vida. Als 12 anys comencen a tenir el seu grup d'amics, a descobrir la vida... Però fins i tot els nois més amorosos tindran moments de voler estar sols a la seva habitació, i hem d'entendre que és un procés psicològic voler separar-se dels pares i que cal acceptar-ho.

¿I vostè com ho porta?

Jo crec que ho porto bastant bé, però també em costa que el meu fill estigui amb el mòbil o passi més temps a la seva habitació. Abans vèiem una pel·lícula tots junts i ara vol quedar-se a casa dels seus amics i de vegades respon... d'aquella manera. El seu cap i les seves emocions ara estan en altres llocs, però per a això l'hem educat. No espero que es quedi amb mi tota la vida. Els pares i mares han de ser madurs i entendre que ells han de construir la seva vida i nosaltres la nostra. L'objectiu de l'adolescència és que la relació no quedi tan malmesa com perquè els nostres fills no vulguin tornar a casa per Nadal quan siguin grans.