"No practico sexe amb els meus amics"

Stephanie López es mostra molt efusiva sobre les qualitats del seu marit. "És un home amb caràcter, bondadós i íntegre. És un pare afectuós i em tracta amb respecte", assegura. Però és el seu millor amic? “No!”, respon contundent aquesta dona de 43 anys que viu en una illa de Hawaii. “No practico sexe amb els meus amics –diu–. No pago factures amb els meus amics. I et puc garantir que si ho fes canviaria completament la dinàmica de la relació”.

La creença que la teva parella ha de ser el teu millor amic darrerament apareix pertot arreu, tant a les xarxes socials com a les targetes de felicitació. "No és estrany buscar una parella romàntica que compleixi més enllà del paper de cònjuge, progenitor o amant", diu Alexandra Solomon, psicòloga clínica i presentadora del pòdcast Remaining love. “Volem algú que ens cuidi i ens entengui –afegeix Solomon–. Bé, això és exactament el mateix que volem en les nostres amistats. Realment anhelem aquest mateix sentiment d’afinitat i admiració”.

¿Però és irracional esperar que la teva parella sigui també el teu millor amic, o és la forma més elevada d’intimitat?

El rol canviant de la parella

Jennifer Santiago, de 42 anys, i el seu marit són millors amics. La parella, que van començar a sortir a l’institut, s’han separat breument al llarg dels anys, prenent-se temps per conèixer-se millor i esbrinar què volien a la vida. "Però la nostra amistat de base sempre ens ha tornat a unir", diu la Jennifer, que viu a Orlando. “Sempre hi ha hagut un buit quan fèiem una pausa –recorda–. Ens vam adonar que realment ho fem tot junts!"

Històricament aquest és un enfocament relativament nou de les relacions romàntiques, segons Eli J. Finkel, psicòleg social i autor de The all-or-nothing marriage: how the best marriages work. Fins a mitjan segle XIX, el matrimoni als Estats Units girava principalment al voltant de garantir que els cònjuges tinguessin les seves necessitats bàsiques cobertes (com el menjar i l’allotjament), el que el doctor Finkel anomena “l’era pragmàtica”. Entre el 1850 i el 1965 el matrimoni va entrar en “l’era basada en l’amor”, en què la funció principal de la relació era l’amor i la companyia. Des de llavors ens trobem en l’“era d’autoexpressió”, en què el matrimoni no només tracta d’amor, sinó també de creixement personal. "La relació matrimonial ha assumit cada vegada més responsabilitat per les nostres necessitats socials i psicològiques", afirma el doctor Finkel.

Establir expectatives realistes

¿És bo o dolent que moltes persones actualment esperin que les seves relacions romàntiques compleixin tants rols a les seves vides? Això depèn de “si la teva relació pot complir amb aquests objectius”, diu Finkel, que també és copresentador del podcast Love factually.

Està “encantat” que hi hagi persones que diuen que volen que la seva parella romàntica sigui també la seva millor amiga. Però suggereix que considerin alguns ítems. Per exemple, no esperar que la teva parella sigui el codirector executiu de la llar, que comparteixi la cura dels fills, que sigui el teu company sexual exclusiu i alhora el teu millor amic. “No vull que sembli que renyo a ningú –diu Finkel–. Només vull que la gent sigui conscient que cada expectativa addicional que afegeix a la seva relació ve amb l’oportunitat de crear més proximitat i també amb el risc que la relació no suporti el pes d’aquestes expectatives".

El psicòleg suggereix alliberar-se una mica d’aquesta pressió. Pots recolzar-te en altres amics per obtenir suport emocional? ¿Estàs bé amb la proximitat emocional amb la teva parella, però no necessàriament tenint la vida íntima més activa junts?

Solomon creu que l'amistat, especialment la més propera, no és un requisit per a la intimitat a llarg termini. "Però tampoc fa mal", diu. Agradar a la teva parella –ella ho descriu com admirar-la, trobar-la divertida, preocupar-se pel seu punt de vista i passar-ho bé simplement estant junts– pot “alleujar” els altres reptes de relació que una parella podria afrontar, diu l'experta. La psicòloga admet que tot i que adora el seu marit des de fa 26 anys, ell no és el seu millor amic. “La meva millor amiga es diu Ali i viu a Seattle. Ho ha sigut des que teníem deu anys", diu.

Per a Adam Fisher, president de la divisió de psicologia de parella i família de l'Associació Americana de Psicologia, mantenir un vincle romàntic fort pot dependre de saber gestionar les expectatives i discutir-les clarament. Fisher tenia un mentor que descrivia el matrimoni i les relacions com una gran amistat amb sexe. Tot i que pensa que aquesta és una aproximació “molt viable” per a una relació, diu que de cap manera és l'única. "Les parelles necessiten algun tipus d’adhesiu (compromís, valors compartits, sexe, finances), alguna cosa", diu, però no cal que sigui l'amistat.

La Stephanie opta per sortir del paradigma de la parella com a millors amics o amigues. "Crec que posem masses expectatives i responsabilitats sobre les nostres parelles. No soc aquí per ser-ho tot i fer-ho tot per tu", diu.