El pare de l'Spectrum que va fracassar amb el cotxe elèctric

A mitjans dels anys vuitanta, les llars catalanes es dividien en dos bàndols: els de l’Spectrum i els del Commodore. Bé, cal precisar que la majoria de les famílies estaven a la posició dels no-alineats, perquè la informàtica casolana en aquells moments estava encara a les beceroles.

I és que els esmentats Spectrum i Commodore van ser els primers ordinadors personals que van penetrar a l’àmbit domèstic. El primer era una capseta negra, amb les dimensions d’un llibre convencional, tecles de goma i sense pantalla, perquè s’havia de connectar al televisor. La versió més popular disposava d’una memòria RAM de ni més ni menys que 48 kilobytes, moltíssim menys que el més petit dels dispositius actuals. L’artífex d’aquesta computadora tan mítica va ser l’enginyer britànic Sir Clive Marles Sinclair, que ha passat, de ple dret, a la història de la informàtica.

Tot comença amb un Sinclair infant inventant tota mena d’andròmines en època escolar per després fer-se enginyer i muntar la Sinclair Radionics a la dècada dels anys seixanta, amb la qual va comercialitzar una ràdio en miniatura que no tenia altaveus i funcionava només amb auriculars. Sens dubte, va heretar les habilitats del seu pare i del seu avi, tots dos enginyers. Després va venir la calculadora de butxaca i el televisor de dimensions reduïdes, anomenat Microvision. Com es veu, al darrere de tot hi havia una obsessió per la miniaturització i la reducció de costos.

Però el gran salt va arribar el 1980, amb la sortida al mercat de la llegendària ZX80, una computadora personal amb 1 kilobyte de memòria RAM. Va ser tot un èxit comercial i el preàmbul del producte amb el qual coparia el mercat tant europeu com espanyol: l’ordinador ZX Spectrum, que hem esmentat al començament del text. L’arribada a l’Estat va ser gràcies a un acord en exclusiva amb Investronica, la firma d’informàtica d’El Corte Inglés, el seu partner local. El 1983, i amb anuncis que deien “Valia la pena esperar”, es presentava el producte destinat a triomfar, el ZX Spectrum, que s’oferia en dues versions, una de 16 kilobytes per 39.000 pessetes i una altra de 48 kilobytes per 52.000 pessetes (240 i 313 euros, respectivament), que no era pas poca cosa a l’època.

Una de les peculiaritats d’aquest ordinador és que era captiu d’un únic llenguatge informàtic, el BASIC, fins al punt que venia amb les instruccions del codi ja predefinides al teclat. Aquesta característica va permetre crear un gran planter de veritables nadius digitals, a diferència de generacions posteriors que s’han limitat a saber passar pantalles amb el dit índex.

Es va fer milionari, va crear molts llocs de treball i va situar Cambridge com a epicentre de la informàtica mundial, però malgrat l’èxit, el cap de Sinclair continuava en ebullició. En aquest estat d’eufòria, el 1985 es va llançar al seu nou projecte: un cotxe elèctric que podia córrer a fins a 24 quilòmetres per hora i que costava prop de 400 lliures esterlines. El seu nom era C5 i la veritat és que semblava més un tallagespa que un automòbil. Lluny de ser un altre èxit, les vendes del cotxe elèctric de Sinclair van ser un desastre i això va significar la seva tomba empresarial, perquè al cap de cinc mesos del seu llançament comercial la companyia ja es va veure atrapada pel deute acumulat.

Aquesta circumstància va provocar que Sir Clive hagués de vendre l’empresa que havia creat a un dels seus rivals del moment, els també britànics Amstrad, una firma d’informàtica fundada per Lord Alan Michael Sugar (la marca prové de les seves inicials, afegint-hi trading). L’import de la transacció va ser de 5 milions de lliures i la firma de Sinclair va quedar integrada dins d’Amstrad com a divisió de recerca i desenvolupament de nous productes.

Els darrers anys de la vida de Sinclair van estar més vinculats al pòquer –n’era un gran jugador i havia participat en tornejos emesos per televisió– que no pas al món empresarial. Va morir durant la pandèmia, el 2021.