Suplements 05/03/2022

No és amor, noia, és abús!

Com identificar les relacions tòxiques entre adolescents i sortir de l’espiral del control, la possessió i la dominació

5 min
Hi ha estratègies de dominació que comencen en els àmbits més superficials de la vida

“Qui et vol el bé et farà plorar”. “L’amor tot ho pot i tot ho arregla”. “Busca la teva mitja taronja per estar completa”. “Si es posa gelós(a) és perquè t’estima”. “Els pols oposats s’atrauen”. “L’estimo tant que tot l'hi perdono i ja el canviaré”. Aquests i altres mites erronis sobre l’amor i la parella s’han gravat a foc en l’imaginari col·lectiu de diferents generacions i, malauradament, encara continuen pesant entre una part dels adolescents que comencen a tenir relacions afectives i sexuals. El perill? Confondre l’amor amb l’abús emocional i quedar atrapada –sí, encara són elles, les noies, les que ho pateixen més– en una relació tòxica. L’objectiu d’aquest text: identificar els abusos des de ben petites i aconseguir les eines per sortir de l’espiral del control, la possessió i la dominació que exerceixen alguns nois adolescents cap a les seves parelles heterosexuals. 

Jordi Royo, director clínic d'Amalgama7 i doctor en psicologia especialitzat en joves i adolescents, explica quines condicions reuneixen les parelles tòxiques en edats primerenques. “Els amors adolescents solen ser viscuts amb tanta intensitat que en molts casos es confon l'amor amb la dependència, la confiança amb el control extrem, la intimitat amb l'aïllament, o la diversió amb consums poc apropiats”. Royo subratlla que aquesta intensitat té a veure amb l’etapa en la qual “descobreixen la seva pròpia identitat personal, defineixen la personalitat i s'impulsen en la recerca constant de la maduresa, des de la seva pròpia immaduresa, atès que es troben en un període de transició constant”.

Els especialistes denominen relació tòxica aquella en què es creen dinàmiques nocives d'un cap a un altre o recíprocament. Aquestes relacions sempre tenen un denominador comú, explica Royo: “La dependència emocional d'un membre de la parella cap a l'altre, i aquests rols, que solen ser el de submís i el de dominant, es poden intercanviar en el transcurs de la relació”. Quan la relació es fa crònica “és normal veure ja un patró de dominador i dominat, on el primer sotmet segons la seva voluntat l'altra persona –habitualment, noia–, que és incapaç d'allunyar-se d'aquesta persona que li provoca conseqüències negatives”, prossegueix el psicòleg. 

Els senyals d’alerta

Quan l'adolescent està submergida en una mala relació i el seu rol és el de submissió, es poden veure una sèrie de senyals que poden advertir els pares que la seva adolescent no està vivint un bon moment. Royo detalla que, en primer lloc, s'observa l'aïllament: deixa de banda amics, familiars, ja no li interessen les activitats grupals, no queda amb les seves amistats i només es relaciona amb la seva parella. A més, hi ha una “disminució del rendiment acadèmic: l'adolescent no té ganes d'estudiar, ni superar-se, ni motivar-se; canvis bruscos d'humor que solen accentuar-se al nucli familiar amb moments de plors, de ràbia i d'irascibilitat; desmotivació general i desil·lusió crònica, res no li fa il·lusió, no viu el seu futur pròxim amb alegria, no planeja res, no fa res que li provoqui benestar”, alerta. A més, hi ha un augment de l’ús de pantalles, especialment del mòbil. “És el principal mitjà de comunicació dels adolescents i on la parella pot donar curs a batalles infinites. I es poden produir també canvis en la seva manera de vestir, que indiquen que han estat amonestats per la parella per portar un tipus de roba determinat”, apunten des d’Amalgama 7. I, en casos més extrems, poden aparèixer senyals de maltractament físic: “Agressions físiques en forma de marques al cos com blaus, esgarrinxades, ferides…”

Els amors adolescents solen ser viscuts amb tanta intensitat que en molts casos es confon l'amor amb la dependència

Els senyals d’alerta també s’aprecien quan la parella abusadora no amaga, en presència d’altres, “males contestacions que inclouen faltes de respecte d'un membre cap a un altre, el menyspreu davant de qualsevol situació, on en comptes de donar valor a la parella se'ls resta...” L'aparició de tots aquests senyals ha de posar en alerta la família i l'entorn per, amb el suport si cal de professionals en salut mental, ajudar l'adolescent a aturar i allunyar-se definitivament d’aquesta relació tòxica. 

La masculinitat tradicional

Per què continuen produint-se aquests abusos en parelles adolescents? Segons l’informe No és amor , de l’ONG Save the Children, a partir de les investigacions de Cristina Sanjuan i Valentina Pozzoli, la masculinitat tradicional i dominant “està influïda per una gran quantitat d’estereotips, idees preconcebudes i mites sobre què significa ser home”. Dins d’aquests elements, “el que es prioritza i és el més bàsic en el procés de socialització és el de la força, que implica que els nois han de sacrificar el seu món emocional i ocultar la seva vulnerabilitat si volen ser acceptats en el club de la masculinitat”.

Això es tradueix "en una cultura del silenci i de falta de comunicació que limita les estratègies de resolució de conflictes o la gestió d’emocions negatives, que acaben resolent-se amb violència”, exposen les autores. Aquest vincle entre masculinitat i violència “té conseqüències nocives per al desenvolupament dels nens, a més de ser la base de la violència de gènere en les relacions afectives”, argumenten. 

Aquesta situació, alerten Sanjuan i Pozzoli, “dona lloc a estratègies de dominació que comencen en els àmbits més superficials de la vida, els micromasclismes; aquestes actituds no són evidents al començament d’una relació, però el seu efecte i mal es va fent visible a llarg termini”. Exemples n’hi ha a cabassos: obtenir la contrasenya de mòbil de la parella a partir del xantatge emocional ("si no em dones la contrasenya és perquè tens alguna cosa a amagar"), espiar-ne el contingut, controlar tots els moviments de la parella mitjançant trucades, missatges ("On ets? Per què no em contestes?"), rebre malament les noves amistats ("A mi aquest/a no em cau bé"), no permetre espais individuals tant físics com psíquics ("Què faràs sense mi?", "Si jo no hi vaig, tu no hi vas"), criticar o prohibir la indumentària de l’altre ("Així aniràs vestida?") o criticar i desqualificar l’altre ("Tu no hi entens d’aquests temes, no vals per a res"). 

Royo explica que un dels factors més habituals en una relació tòxica entre joves heterosexuals és “la immaduresa". "Molts adolescents –detalla– comencen relacions de parella per fer una incursió més ràpida a la societat adulta. El món està fet majoritàriament per viure'l en parella, i aquest ímpetu per voler avançar es viu des de la mateixa immaduresa. Un altre factor de risc que moltes vegades veiem en aquest tipus de relacions és el consum de substàncies poc apropiades: alcohol, cànnabis, cocaïna… Això, sumat a la normalització que les xarxes socials i certs programes de televisió han fet d'actituds summament tòxiques, genera un còctel que de vegades pot arribar a confondre l'adolescent sobre quins comportaments són correctes i quins són perjudicials dins d'una parella”, conclou Royo. 

Mites i realitats de les relacions de parella (segons Save the Children)
  • Els pols oposats s’atrauen Mite: Les persones amb visions i gustos diferents, i fins i tot enfrontats, es complementen millor i la relació és menys monòtona. Hi ha una certa emoció en el conflicte. Realitat: Com més coses es tenen en comú, la comprensió i el desenvolupament de projectes i vida en comú és més fàcil per a la parella.
  • La fal·làcia del canvi per amor Mite: Encara que hi hagi hagut episodis de violència, el perdó i l’amor de la víctima poden fer canviar l’agressor. Realitat: Aquest canvi no es produeix a còpia d’amor i perdó i, després d’un temps, la violència torna a repetir-se.
  • La normalització del conflicte Mite: Els conflictes i les discussions al principi de la relació són normals; les parelles han d’anar encaixant. Realitat: Els conflictes continuats reflecteixen problemes més profunds i no tenen justificació.
  • El mite de la mitja taronja Mite: Estem predestinats a una persona i només amb ella serem persones completes. A la vida només hi ha un amor veritable i no s’ha de deixar passar. Realitat: La mitja taronja no existeix, i les nostres identitat i autoafirmació no poden dependre d’una altra persona. El més probable és que cada persona tingui diverses parelles, diversos amors veritables, independentment de si duren més o menys o de si són definitius.
  • La fal·làcia del lliurament total Mite: L’amor i la parella donen sentit a la vida i són la font més important de felicitat. L’amor real significa un lliurament total, una pèrdua de la identitat, la intimitat i una dependència de la parella. Realitat: L’amor és només una part de la vida i dels sentiments, i la felicitat depèn del desenvolupament de cada persona, no de les seves relacions. Perquè sigui real, l’amor no implica renunciar a la pròpia identitat, intimitat i vida pròpia.
  • La compatibilitat de l’amor amb el maltractament Mite: La gelosia és una manera d’expressar l’amor. Suportar la violència de la parella és un acte d’amor. "Qui et vol el bé, et farà plorar". Realitat: La gelosia es pot transformar en una forma de control i possessió quan es legitima. Suportar la violència no és meritori; és injust i injustificable. L’amor no ha d’implicar dolor.
  • L’omnipotència de l’amor Mite: L’amor "tot ho pot" i "tot ho arregla" i per amor "tot es justifica". Realitat: L’amor no pot substituir el respecte o la teràpia.

Proposta de lectura

1.
Calladeta no ets més maca

Nuria Prieto. Traducció de Núria Albesa

Editorial Meraki

Calladeta no ets més maca

La violència de gènere és una xacra social i la seva erradicació és una responsabilitat que interpel·la tothom. Aquest projecte, creat per la Nuria Prieto, pretén, a través del relat en primera persona, mostrar deu històries reals i properes. Les protagonistes són dones de menys de 30 anys (excepte dos casos) que han patit violència de gènere. Per a aquests relats, l’autora ha utilitzat un to molt especial: s’explica la realitat de la protagonista mitjançant perspectives paral·leles o metàfores. Aquests relats posen l’èmfasi en les primeres alarmes d’una relació de maltractament. Però també en la importància de demanar ajuda i eludir el paternalisme, que tan poc ajuda en aquestes situacions. Finalment, després del relat ficcionat s’inclou una breu ressenya de la història real, que s’amaga després de la narrativa, a més d’una biografia (algunes vegades anònima) de la protagonista; així com consells o conclusions que les noies aporten. Recomanat a partir de 12 anys.

stats