Música
Suplements 20/06/2021

La nova generació que rima en català

Desacomplexats i sincers, han trencat amb un clixé que ignorava el català a dins del gènere. Es mouen entre el professionalisme i l’underground i sumen milions de reproduccions en ‘streaming’

9 min
Katta Lana, Yung Rajola, Lildami Queency, Cooba i Sr.Chen

BARCELONAA Catalunya tenim un mètode infal·lible per mesurar la popularitat d’un músic: aparèixer a la cançó coral de La Marató de TV3. En l’edició del 2020 hi havia Miki Núñez, Antonio Orozco, Els Catarres, Nina, Dyango. I Lildami, prova concloent que la música urbana en català ha entrat definitivament en l’imaginari col·lectiu de masses. Ha costat pràcticament vint-i-cinc anys que es deixi de pensar en la rima local com una anècdota, per començar a pensar en una escena, encara incipient, però de futur prometedor. És una qüestió de normalitat: si els joves de tot el món demanen urban, la llengua autòctona ha d’ocupar el lloc que li pertoca. El vent bufa a favor, però la clau és l’aparició d’una sèrie de músics joves, talentosos i desacomplexats que han donat un cop de puny sobre la taula. Aquests són els fets i noms clau dels versos de passat, present i futur de la música en català.

Pioners

No se sap exactament quan van aparèixer els primers rapers a casa nostra, ja que a Catalunya no hi havia bases militars nord-americanes com a Torrejón de Ardoz, on històricament s’ha geolocalitzat l’entrada del hip-hop a la Península. A principis dels vuitanta, BZN va ser el primer grup amb certa repercussió, però el disc que ho va canviar tot data del 1997: Hecho es simple, de 7 Notas 7 Colores, l’àlbum que va posar el rap català en òrbita. A finals dels noranta l’escena estatal va esclatar gràcies a grups que encara avui són referents: Sólo los Solo, Violadores del Verso, SFDK o ToteKing, llavors a La Alta Escuela. Van ser la generació d’or del rap en castellà, la llavor de tot el que va venir després.

Es van multiplicar, no només les bandes, també les sales, discoteques i botigues especialitzades. A Catalunya hi havia alguns MC molt populars i talentosos (Mucho Muchacho, Ari, Juan Solo, Payo Malo, Zemo) però faltava trobar qui s’atrevís amb la llengua del país. Tot i que Tomeu Penya ja havia fet Taxi rap, l’any 1992, és just abans d’entrar al nou mil·lenni que es grava el primer rap en català amb certa transcendència: Jo no sóc polac, del Disop.

La cançó es va rebre amb certa befa, pel missatge i l’idioma. Sense entrar a valorar-ne la qualitat,és un moment en què la llengua catalana pateix la llosa de faltar-li recorregut per ser creïble. Li faltava carrer, deia el clixé. Aquell exemple no es va estendre a curt termini, però deu anys després d’aquella cançó, de la qual tothom va riure, ja hi havia cert moviment: Porta, ElNota, Metro, Vazili, Rapsodes, El Gordo del Puru i, sobretot, AtVersaris. El duet format per Pau Llonch i Rodrigo Laviña va ser clau per mostrar a la nova generació que es podia fer rap en català de qualitat, amb consciència i fanfarroneria, tenint el mateix recorregut de qualsevol altra banda pop i actuant als millors escenaris del país. La metxa estava encesa, només faltava que explotés. I això ha passat fa quatre dies, coincidint amb l’hegemonia de la música urbana al món.

“La visibilitat i el punt mediàtic els va donar la P.A.W.N. Gang: eren innovadors i cridaven l’atenció, perquè es desvinculaven de tot el que estàvem acostumats”, diu Sr. Chen, un dels noms clau del moviment. El rap sobre la base dels anys noranta s’estava difuminant arreu, la joventut seguia demanant-ne, però també trap, reggaeton, dancehall. En aquest sentit, l’aparició de la P.A.W.N. Gang el 2011 els converteix pràcticament en el primer referent estatal del que s’anomena urban : no només són precursors directes dels millors representants d’avui de la música urbana en català, també ho van ser d’estrelles a escala estatal, com Cecilio G, Kinder Malo i Pimp Flaco.

Llavors, l’11 d’abril del 2016 una adolescent del Maresme penjava la primera cançó al seu canal de YouTube. Era en català, es titulava Pai i sonava sobre la instrumental de Work, de Rihanna. La cantant era Bad Gyal.

Quan va començar a fer 'beats' i rimes, fa una quinzena d’anys, no es podia imaginar la situació d’avui. El Sr. Chen és una institució, un dels noms més respectats del moviment. No només per la seva reputació com a productor de desenes de bandes i cantants sinó també amb el seu projecte en solitari. “Si creiem en el poder de l’art, els artistes haurien de ser les persones més riques del món”, explica. Per aquesta regla de tres, Chen hauria de ser l’Elon Musk de la música urbana catalana: la seva hiperactivitat el fa ser una de les peces més valuoses.
La Cooba va començar a fer cançons amb vint-i-dos anys, després de passar un temps punxant. L’aparició de projectes com la P.A.W.N. Gang, Lildami i Bad Gyal, que llavors no tenien segell discogràfic, la van inspirar per llançar-se a fer música casolana. El 2017 va debutar amb 'Massa money': “Vaig cantar en català des de l’inici i si em surt així de dins no ho canviaré per arribar a més gent”, diu. Les seves cançons parlen d’empoderament, diners, política i fanfarroneria. “No són exactament com jo: hi ha part personal i part mig de broma”, assegura la cantant, que aquest 2021 ha publicat 'Et dono amor'.

Una nova estrella

És agosarat dir que hi ha una escena consolidada de música urbana -el terme que ha acabat englobant els gèneres rap, trap, reggaeton odancehall - en la nostra llengua. Falten trets definitoris per arribar-hi, però és indubtable que hi ha brots verds en aquesta direcció: cada cop és més habitual i natural que cantants usin el català com a vehicular de la seva obra. “Ja té un slang propi, com passa amb l’anglès o el castellà”, explicava Bad Gyal en una entrevista a l’ARA. Ha sigut una feina de formiga, però si fa una dècada va haver-hi els normalitzadors (At Versaris) i fa un lustre els dinamitzadors (P.A.W.N. Gang), ara tenim una estrella: Lildami.

“Porto la meitat de la meva vida lluitant per aconseguir-ho”, explica Damià Rodríguez, nom real de Lildami, que amb vint-i-set anys és el gran referent del gènere al país. La clau? No posar-se cap barrera: “Estic content i em sento molt estimat, però l’ésser humà té molta cobdícia, i tot se’t fa petit massa ràpid”, diu. Rodríguez organitza grans festivals, canta la cançó de l’estiu de TV3 i col·lecciona milions de reproduccions a les plataformes de streamin g, però el 2017 ja competia a la final del concurs per a nous talents Sona9. Dos anys després va arribar el seu moment, amb Flors mentre visqui (Halley Records, 2019), que contenia un parell de senzills que el van catapultar: Pau Gasol i La dels Manel. “En sis mesos va explotar tot: va passar de ser absolutament local a sonar a tot arreu” recorda.

Martí Mora, el Sr. Chen, va ser el productor d’aquell disc: “Hi havia un buit en la indústria. Quan vam aparèixer teníem el perill de ser l’anècdota, però no va passar, sinó que han vingut més grups, vam crear precedent”. L’èxit de Lildami no ha estat un oasi i avui el panorama és més ampli que mai: Santa Salut, El Noi de Tona, Lil Russia, Will.x.o, Lauren Nine, Yung Rajola o Baya Baye són alguns dels que més sonen. I a banda de la nova generació, cal sumar-hi una colla de noms que treballen amb la rima tot i moure’s per altres circuits: Zoo, JazzWoman, Pupil·les, Tribade o Extraño Weys, deliciosa banda de Rodrigo Laviña, antic membre d’At Versaris.

“Necessitàvem que la gent fes música en català amb la consciència tranquil·la. Això està passant ara perquè ja hi ha referents”, explica Chen, al comandament del seu projecte en solitari amb el qual acaba de publicar Como no hacer un trio. Aquests referents des d’on començar a construir ja hi són: acompanyant Lildami hi ha un grapat de grups treballant amb la mateixa professionalitat, com 31 FAM, Flashy Ice Cream i The Tyets.

Els sabadellencs 31 FAM van aconseguir el 2018 l’aspiració de tota banda amb voluntat popular: tenir un himne generacional que coincidia la seva carta de presentació. Sincero va sumar milions d’escoltes, ràpidament i venint de l’estricte underground. La crew vallesana, que abraça amb encert tot l’espectre urbà -trap, reggaeton, R&B- acaba de publicar Jetlag, el seu tercer disc. També vinguts de la capital del Vallès, Flashy Ice Cream, combo format per DAAX, P.Giancana, Sneaky Flex i C.Turú, va debutar amb Brillar o morir fa dos anys. Avui el seu ascens sembla imparable.

Si els dos grups de Sabadell són deutors directes de PXXR Gvng i Mac Miller, la quarta pota, si fem cas a números i popularitat, són The Tyets, duet que no dubta en abraçar directament el pop de masses, col·laborant amb Els Amics de les Arts i Ferran Palau i decantant-se per textos amb espai per a la positivitat i la festa més desacomplexada.

Lildami és el raper en català que més ha sonat als 'mass media' en els últims anys. Des que va publicar el seu segon disc s’ha convertit en una cara habitual de televisions i ràdios del país. Aquest any ha llançat nou àlbum, 'Viatge en espiral'. “És el millor que he fet fins ara. Un treball més treballat i madur que ha de ser un incentiu per a la resta: així és com hem de sonar”, explica. El Damià ha esmicolat murs i no pensa aturar-se: “La gent ens està escoltant i això no es pot obviar. Ens pots tancar la porta, però al final l’acabem rebentant a hòsties”.
Costa molt mantenir els malucs a lloc quan la seva música sona pels altaveus. Katta Lana és especialista en bombes de rellotgeria sonores. Només cal escoltar 'Enamora de un G' per adonar-se’n i rendir-se davant d’una de les millors tornades del panorama: “Enamorada d’un puto gàngster, ell té peles per vestir amb classe A”. Natural de Vilassar de Mar i membre d’El Pecado Records, el col·lectiu feminista i musical en el qual també militen la Cooba i la Queency, aquest any ha publicat 'Can’t relate', una cançó en castellà de beats trap i desamor en estat pur.

El futur és femení

Arribats al 2021, amb un bon nombre de projectes en marxa, les diferències ja no són tan de gènere i matís com de grau de professionalització. Ja hi ha grups amb contractes discogràfics i gravant en estudis amb recursos, però alhora es multipliquen els projectes casolans que creixen des dels marges. Entre aquests hi ha les noies del col·lectiu de dones artistes El Pecado Records, un segell autogestionat amb consciència de gènere i de classe. Hi destaquen dues cantants que han vist créixer exponencialment la seva presència en escenaris i mitjans aquest últim any: la Cooba i la Queency. Juntes o per separat, i des del total amateurisme, van començar a fer música inspirant-se en noms com La Zowi, P.A.W.N. Gang, Lildami i, evidentment, Bad Gyal. “Va fer falta la seva espurna per plantejar-se l’idioma. Per a nosaltres va ser un gran exemple: el d’una noia, fent cançons en català i sense recursos econòmics darrere”, explica Cooba. La seva fórmula no guarda secrets: tenir molta presència a les xarxes socials, estar compromeses en temes polítics i socials i, per sobre de tot, fer cançons amb i per als seus amics: “Entenc la música underground com una cosa que ens fa ser lliures”, explica Francina Gorina (Queency), la que acumula més exposició mediàtica i ofertes per fer el pas a la professionalització. “Les he rebutjat, de moment em vull seguir gravant en cases i fent concerts amb les col·legues”.

El temps dirà si les noies d’El Pecado acabaran apareixent a la cançó de La Marató al costat de la Nina. O no, però sembla clar que per començar a gaudir de res semblant a una escena s’ha de fer nous passos. Hi ha talent i hi ha públic. Què hi falta? Possiblement indústria. “Cal que tinguem un segell nosaltres. Gent que cuidi, mimi, s’estimi el gènere i en conegui els codis”. Ho diu el Sr. Chen i no li falta raó. Esperarem expectants.

Un remix dels cubans Orishas i un vídeo que sabia jugar amb l’autoparòdia el va fer popular. A 'Lo camacu', cançó autobiogràfica que parla de l’arribada d’un jove de Lleida que va a viure a Barcelona, és una declaració d’intencions: escola rap, influència pop, autoconsciència i llengua viperina. 'Cor trencat', el seu primer disc, és un exercici d’estil, sabent moure’s per tots els pals del gènere, que suma textos intel·ligentíssims. “Ha sigut la meva professionalització, és un treball fet amb cara i ulls”, explica Quintí Casals, nom real de Yung Rajola, un músic que va amb la veritat per davant, sense voler aparentar el que no és.
Un dels grans orgulls de la Queency és ser la mateixa a tot arreu: a la universitat, a les xarxes socials i a les seves cançons. Tenia vint anys quan va començar a escriure, motivada pel rap polititzat, primer, i per dones com La Zowi i Bad Gyal, després. “Publicar les teves coses és un pas d’empoderament. Però has de ser capaç d’acceptar crítiques, perquè quan t’exposes sempre acabes pillant”, explica. A l’espera de la seva nova mixtape 'Pussy Roig', Queency ha cantat amb la Cooba per l’alliberament de Pablo Hasél i ha ensenyat 'Aka rip'.
Petita cronologia de la música urbana en català
  • 2007 At Versaris publiquen el seu disc de debut, 'Va amb nosaltres'. La primera referència de la nova generació.
  • 2011 La P.A.W.N. Gang ensenyen 'A-KUATRA SET' a YouTube i inauguren el trap local.
  • 2016 Alba Farelo, Bad Gyal, comença la seva exitosa carrera amb dues primeres cançons en català.
  • 2019 Lildami presenta Maleducats, un festival que es farà a Terrassa i enfortirà l’escena. Se suspendrà a causa de la pandèmia.
  • 2021 La 31 FAM publica 'Jetlag', el seu tercer disc i el treball que acosta la banda de Sabadell al pop.
La nova música urbana canta en català
stats