Malgrat ser conegut com un dels narradors més importants de la literatura catalana, Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) és, en realitat, poeta. Ha estat des de la radicalitat de la poesia, i dels incendis verbals com una festa de la pell i de l’intel·lecte, des d’on l’autor ha erigit poderosos artefactes literaris en els distints gèneres que ha tocat, sempre amb un tremendíssim alè líric. Ara la prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda, coordinada pels insignes Antoni Clapés i Víctor Sunyol sota els segells Cafè Central i Eumo Editorial, publica el súmmum de versos de Biel Mesquida, Carpe Momentum, un llibre que vol infantar nova vida en les paraules de sempre: “Agafaré els mots tous i envellits / desgastats pel comerç quotidià / els esmolaré amb pedra de veu / fins que els senti nous de trinca”.
Orquestrat com un llibre de llibres, es llegeix talment una plagueta de lectures i devoraments textuals, però també com un itinerari constituït a partir d’instants en què la mateixa poesia esdevé epifania lingüística autoconscient. El xoc que presenten els poemes és incisiu. Per una banda, Mesquida té una marcada tendència a l’expansió exaltada, a l’explosió de significats i a l’alliberament de l’ordre lingüístic a través d’una rica creació neologística. Per l’altra, els poemes són sintètics, d’una dotada economia de recursos, per aquest motiu són breus, contundents, vibrants. La col·lisió d’aquestes dues forces antitètiques, l’explosió contra la implosió, genera que la lectura sigui en tot moment com una llima invisible que escapça el greix del cervell: “Osc els mots fins que dic el que no hi ha”.
Percy Bysshe Shelley assegura que els poetes són els legisladors no reconeguts del món i té raó: la poesia de Carpe Momentum s’entén com l’eina incisiva que permet a un sobirà del mot extreure el màxim del suc de l’instant. Que s’hagin arreplegat tants poemes en un volum gruixut constata la dedicació plena, al llarg de dècades, a una escriptura minuciosa que s’engrandeix en els esclats expressius d’alta volada. Sense cap mena de dubte, és en la brevetat i en la intensitat on Biel Mesquida ha donat el millor de la seva obra: en contes, en poemes, en fragments. Llegeixo Carpe Momentum com les infinites Fulles d’herba whitmanianes d’un autor en estat de gràcia, d’un poeta gran que no cau en el messianisme però sí en l’èpica del gest quotidià, de l’esclat oracular i de la metaliteratura amplificada: “Alimares per sentir-se / en el portaveu de la cèl·lula / com l’Ezra Pound radiant vers”. Aquest és un llibre important.
