12/05/2022

Memòries de Collblanc

3 min
La façana del bar Collado, sota una lona, a la carretera de Collblanc.

Que treballar per a la família no ha estat mai una bona idea és sabut des que Jesús va deixar la fusteria paterna. El meu pare era ebenista, i dels dos anys que vaig estar amb ell al taller en guardo una forta al·lèrgia als encenalls i a l’olor del vernís. Una història semblant és la que ens explica Carles Armengol en el seu primer llibre, Collado, la maldición de una casa de comidas, la maledicció de pertànyer a un negoci familiar, atrapat en una feina tan esclava i dura com la restauració. Lluny dels panegírics de gurmet i les guies gastronòmiques de moda, en les seves pàgines se’ns explica la rebotiga d’una casa de menjars casolans en un barri situat als límits entre Barcelona i l’Hospitalet, ni carn ni peix, frontera pura i dura. Jo vaig néixer molt a prop d’aquí, i entenc perfectament quan l’amic Carles diu que mai va tenir clar d’on era.

Aquest mateix matí, l’edifici on hi havia el bar-restaurant Collado seguia en peu sota una lona, a la carretera de Collblanc. Ignoro si només hi fan obres o si va a terra. Just al costat hi ha un discret mas, vagament pairal, que acull una fleca i un rellotge de sol amb la inscripció “Jo sense sol i tu sense pa no tenim demà”. L’establiment el van fundar, el 1928, uns emigrants arribats de Castelló en una casa de planta, pis i hortet posterior que es va transformar anys després en un menjador cobert amb un sostre d’uralita. Quan el Carles era petit, feia els deures a les taules del bar, i aprenia l’ofici sense adonar-se’n. Llavors, darrere la barra regnava la seva mare, mentre el pare preparava els plats de la carta, ja fos cap i pota, escudella, faves a la catalana o canelons. D’ell diu el seu fill que “formava part d’aquella generació d’hostalers de la vella escola, de cops damunt la taula, crits i ganivets volant per la cuina”.

A mig camí entre unes memòries i un estudi etnològic, veiem passar la fauna humana que habitava aquells indrets, amb el Mercat de Collblanc com a principal epicentre de la vida pública. Per les seves pàgines desfilen clients extravagants com la prostituta Loli; Onofre el captaire; el solitari dibuixant Vicenç Pañella; el paleta Antonio, que sentia veus; l’impertèrrit fumador Cousteau, sempre amb la seva bombolla d’oxigen, o el delinqüent més conegut de la rodalia, el Rubio, autor d’un sonat tiroteig davant del veí restaurant Bou. També hi surten els bojos del barri, com el Mesías, que predicava la sobrietat existencial, o el Marinero i els seus barrets de llop de mar. I els ionquis que rondaven pel Parc de la Marquesa i que venien al Collado a mirar d’escurar la recaptació de les màquines de tabac. En aquell local es donaven cita totes les ànimes trencades del barri. Com diu l’autor, “l’hostaleria és el pecat convertit en professió. Un temple on poder segregar dopamina a borbollons en llibertat”.

Malgrat desplegar una mirada tendra cap a aquest paisatge, Armengol mai cau en la melangia nyicris. I el seu retrat dels anys finals del segle XX ens parlen d’una “Barcelona que acceptava la seva foscor sense amagar-la”, i d’una família atrapada en una feina que feia olor d’oli fregit. Un microcosmos que també es va veure afectat per les ondes del tsunami provocat pels Jocs Olímpics, quan els clients i la professió van canviar. Ocasionalment, s’hi deixava caure un turista despistat, i els nous cambrers es deien Ahmed o Nelson, i eren del Marroc o de la República Dominicana. Aquells van ser els darrers temps del Collado, fins que el 2012 se’l van vendre a una nova família d’emigrants, aquesta vegada xinesos, en la qual el fill feia els deures a la taula del bar. I que, com ells abans, també van deixar el negoci. Ara, de tota aquesta història en tenim un llibre esplèndid. 