Suplements 19/04/2021

James Rhodes: "Desperteu-vos! El feixisme no és política, és el pitjor de la humanitat"

5 min
James Rhodes, al pis de Madrid on viu
Disponible en:

MadridJames Rhodes (Londres, 1975) rep l’ARA al seu espaiós pis de Madrid, on la sala d’estar comparteix espai amb un imponent piano de cua que toca cada dia quatre hores. S’ha convertit en el refugi del pianista el darrer any de pandèmia, el temps que porta sense fer un concert. Es mor de ganes de tornar a trepitjar Barcelona i confia ser-hi per Sant Jordi per firmar el seu cinquè i últim llibre, Made in Spain. Cómo un país cambió mi forma de ver la vida (Ediciones B, 2021). És l’altra cara d’Instrumental (Blackie Books, 2015). Si en el primer relatava els abusos que va patir durant la infància, ara escriu una llarga carta d’amor a Espanya, el país on viu des del 2017 i que assegura que li ha salvat la vida. Però no tot és una lluna de mel: al llibre també relata els atacs que ha patit per impulsar la llei de protecció de la infància.

Què passa l’abril del 2016 després d’un concert a Gijón?

— La meva a vida a Londres era una merda, m'hi havia passat el pitjor. I vaig començar a fer concerts a Espanya. Gijón, Barcelona, Sant Sebastià, Madrid... Cada ciutat era un miracle. El menjar sempre era increïble, a cada concert hi havia gent meravellosa, càlida, acollidora, plena de bondat i després d'uns mesos em vaig preguntar per què havia de tornar. No hi tenia res a fer, a Londres: és tres vegades més car, molt brut, sempre plou, el menjar és una porqueria, la gent és racista... Llavors vaig trucar al Jan de Blackie Books, l'editorial on publicava aleshores, i li vaig preguntar si coneixia algú al sector immobiliari. No sabia si a Barcelona o Madrid, però no tardaria en mudar-me. I aquí estic ara.

Per què va optar per Madrid?

— M’encanta Barcelona, era l'opció inicial, no sé si va ser un error... Però al final va ser per la meva xicota, que també s'instal·lava aquí. Hauria estat una bogeria mudar-me a Barcelona tenint-la a Madrid.

Parla d’Espanya com una “comunitat”. Ben o mal avinguda?

— Espanya està dividida en 17 comunitats, no sempre ben avingudes. Però a mi viure en una “comunitat” em dona un sentit de llar, el que sento que m'ha donat Espanya: una família. És una prova que Espanya està feta d'aquestes coses: de comunitats, d'amistats... Com quan et diuen “t'acompanyo en el sentiment” en comptes de “lamento la pèrdua”, com diem en anglès. ¿Hi ha un idioma més empàtic al planeta?

Però hi ha un moment que diu que passa de la “innocència” a la "maduració”. Com va ser el despertar?

— Bé, encara continuo despertant... [Riu]. El llibre és la meva manera de donar les gràcies a Espanya, que m’ha canviat la vida, i el meu amor continua sent molt profund. Però el problema va ser ficar-me en política. I per la cosa més senzilla, més humanitària... La llei de protecció de la infància. Hauria de ser la cosa més normal del món, no és que parlem de Catalunya... I en això sí que no m’hi vull posar.

Amb què va trobar-se després de reunir-se amb Pedro Sánchez l’estiu del 2018 a la Moncloa?

— Et veuen en una foto amb un polític i de sobte ets un roig. Tant se val el context. Espanya és força esquizofrènica: he pagat un preu que ni et pots imaginar per posar-me en política, gairebé no ho explico. Els cops que he rebut de part de la dreta mediàtica... D’El Mundo, l’ABC, La Razón, El Confidencial... Per fer un cosa com protegir els nens! Hi ha un periodista que una setmana diu “aquest tio és meravellós, un pianista increïble, un escriptor increïble”, i literalment una setmana més tard surt una foto meva amb Pedro Sánchez o amb Manuela Carmena i et diuen que ets un fill de puta, el pitjor pianista del món... ¿On està la integritat d'aquests periodistes, i la seva professionalitat?

Relata reticències en l'àmbit musical de directors, com el de l’Auditori de Madrid. ¿Creu que són fruit d'aquesta crispació?

— Bé, no crec que les mogudes de la música clàssica siguin per la llei, però sí que té a veure amb el que passa entre la dreta i l'esquerra. Aquesta idea que hi ha de la música clàssica com un art superior per als pijos és molt de dretes. Les dones grans amb els seus abrics de pell que van per l’Auditori de Madrid... I de sobte tens algú que va amb texans, que toca i parla. I llavors surt aquest paio que dirigeix l’Auditori i diu que soc “perillós”. Perillós! És Bach, Déu meu! No pots dir que la música clàssica ha de canviar i alhora dir que no t'agrada el públic que va als concerts perquè vols el del barri de Salamanca. Són aquests franquistes fills de puta que...

¿Ha notat, doncs, les ferides de la Guerra Civil i la dictadura?

— Naturalment, et fa pensar sobre si les coses realment han canviat gaire. Si hi hagués un altre Lorca avui en dia, ¿seria també empresonat, censurat o perseguit? Probablement sí. Hi ha més gent creativa empresonada aquí que a la Xina, perquè hi ha una falta de llibertat d'expressió. No sé quines raons tenen, però el que sí que sé és que és meravellós que la llei de protecció de la infància s'hagi aprovat i que estigui tocant al Liceu, al Palau, a l'Auditori amb les entrades esgotades, amb un públic nou, jove i en texans. I els altres que es fotin.

¿Creu que hi ha marxa enrere en això? ¿S’imposarà la demanda?

— Amb la música soc molt optimista, però tot comença per l'educació i, òbviament, això no passa només a Espanya, passa a tot arreu. L'educació creativa és complicada, perquè no hi ha diners i en aquests moments hi ha una generació sencera de nens i nenes que no tenen ni puta idea de qui va ser Bach o no han escoltat mai tocar una orquestra, i això és molt trist, perquè el que estem dient és que si la teva família té calés podràs aprendre a tocar un instrument, però si no és així, ho sento. Em pregunto quants Albéniz, Javier Perianes o Rosalía ens estem perdent perquè no s’han donat oportunitats. S’han de posar més diners.

Al llibre també repassa la relació amb la seva mare. Un dilluns del 2019 moria, el dimecres l’enterraven i el divendres tenia un concert. ¿Com es pot gestionar això?

— Va ser una bogeria. Però per mi, quan va morir la meva mare, vaig perdre l'últim vincle real amb Anglaterra i vaig sentir que podia tallar-lo, i ara soc aquí i puc rebre amb els braços oberts el fet de ser espanyol. Espanya m’ha ajudat a aprendre a perdonar, i això també em va ajudar en els últims mesos de vida de la meva mare, que van ser una bogeria perquè també sentia l'assetjament dels mitjans espanyols.

Arriba l’estiu del 2020 i tanca els dos temes que han agitat la seva vida: la llei de protecció de la infància, ja aprovada al consell de ministres, i tenir cura de la seva mare. Quin és ara el pròxim objectiu?

— Vull ajudar la gent, perquè sempre ha sigut la meva motivació. Però també vull estar un temps fora del focus mediàtic i concentrar-me en el piano. Hi ha moltes coses a fer: amb l’educació musical, la cultura, però també amb la injustícia econòmicament parlant. Quan veig Isabel Díaz Ayuso esmorzant amb Rocío Monasterio, la líder de Vox a Madrid, exploto. ¿Com podem quedar-nos-ho mirant i pensar que això està bé? Són les dues dones més perilloses d’Espanya! Aquesta gent està boja!

Però això significarà tornar-se a ficar en política.

— No, desperteu, això no és política! Això és feixisme i el feixisme no és política. [Javier] Ortega Smith, [Santiago] Abascal, Monasterio... no són polítics. Són pinxos, feixistes, racistes... Són el pitjor de la humanitat emmascarats de polítics.

stats