Marina Escalona del Olmo: “Hi ha una generació de fills immadurs, que es creuen amb tots els drets i cap deure”

Els meus tres fills són dislèxics i tenien aquestes etiquetes que espanten tant, com és hiperactivitat i dèficit d’atenció. Em vaig passar la seva infància trucant a la porta de tota mena de terapeutes buscant una solució per als seus problemes, fins que em vaig adonar que ells no tenien cap problema, sinó que era el sistema educatiu el que no estava pensat per atendre la seva manera d’aprendre.

I constatat això, què vas fer?

— Vaig entendre que la nostra feina com a pares era estar atents per fer que els nostres fills no perdessin la fe en ells mateixos, en la seva especial forma de pensar i crear, i alimentar els seus interessos i el contacte amb el món que els envolta.

Com es pot aconseguir que els fills creguin en ells mateixos?

— Sempre dic que educar és autoeducar-se. El primer que necessita un nen per desenvolupar-se és un adult sa al seu costat. Fer-se adult és fer-se responsable de la pròpia felicitat, sense fer culpables els altres de les dificultats pròpies. En la mesura que un pare o una mare és capaç de cuidar el seu propi benestar intern, el fill o filla aprendrà una quantitat similar de recursos vitals per estar a gust amb si mateix.

Però no sempre ens sentim bé.

— Jo he passat per moments en què els meus fills han percebut les meves crisis vitals i mai els he volgut amagar la meva vulnerabilitat, perquè aquesta vulnerabilitat és el meu espai de més humanitat i creixement. Les meves febleses formen part de la meva identitat, com també la capacitat per trobar una sortida. La mirada natural i sana d’un fill és cap endavant, cap al futur, i per tenir aquesta mirada han de veure els pares en pau amb la vida, forts, confiats, capaços de cuidar el nostre per què fem les coses.

En el llibre dius que les emocions són oportunitats.

— Així ho hauríem de transmetre als nostres fills, però sovint intenten fugir-ne. Cal prendre consciència de les emocions, posar-los paraules, entendre què ens volen dir. Cada emoció du un missatge, una fita, una possible millora, un nou superpoder, però solem deixar perdre aquesta riquesa ignorant-la. Hem de voler saber què ens estan dient la tristesa, la ràbia, la por, la culpa... Un nen que sap què fer amb les seves emocions creix sentint-se molt més segur. Quan arribarà aquest tipus d’aprenentatge a l’escola?

Quines emocions vas cuidar especialment quan els teus fills eren petits?

— El gran tendia cap a la melangia, cap a la tristesa, i es perdia en circumloquis. Sempre el veia aclaparat per la seva pròpia sensibilitat, incapaç de sortir-se’n. Amb ell la feina va ser ajudar-lo a buidar-se, a alleugerir-se, a trobar una forma més neutra d’explicar-se les coses, sense que deixés de percebre que la seva sensibilitat com un valor i no com una condemna. Com a mare, apel·lava sempre a la seva creativitat, a la seva capacitat de trobar sempre un nou enfocament en qualsevol situació. El feia sentir orgullós d’això.

Amb la filla mitjana?

— Ella tendia a la ràbia i fàcilment perdia els estreps. Quan ella es queixava d’alguna cosa, jo me l’havia de mirar amb atenció perquè certament sovint sí que hi havia alguna cosa que se m’escapava. Per a ella, l’aprenentatge passava per plorar i asserenar-se, enfocar allò que em demanava des de la serenitat i no des de l’emprenyament.

I amb la petita?

— La petita és molt empàtica. Amb molta facilitat sent com a propi el dolor dels altres. Quan els amics li demanaven ajuda, solia quedar enxampada en aquestes demandes fins a sentir irritació i culpa. El seu aprenentatge va ser, i continua sent, trobar la manera de dir que no.

Pares víctimes = fills amb sentiment de culpa?

Pares invasius = fills temorosos o rebels?

— El rol patern més perniciós i estès és el de pare salvador i el resultat és una generació de fills immadurs, ja siguin febles o tirànics. Són fills que es creuen amb tots els drets i cap deure.

Fes-me una darrera reflexió sobre les emocions.

Quan atenem una emoció que ens arriba, ens transmet el seu missatge i se’n va. En canvi, si la neguem, si fugim de l’emoció, l’emoció ens persegueix, truca a la nostra porta un cop i un altre.