Günter Grass: el timbal era de llauna i la copa era de vidre

Mirava com Günter Grass agafava la copa de vidre maldestrament. Compartíem uns canapès certament deliciosos i no em sabia avenir de com aquell personatge, tan cultivat i bon gurmet, literàriament acreditat per un llibre titulat El turbot, cometia aquella malifeta de lesa enologia. Però jo anava per feina i d’aquella conversa n’havia de treure una contribució de país amb un titular periodístic, en aquest cas no com a informador sinó com a fabricant de missatges pel meu càrrec de director de comunicació de l’Institut Ramon Llull. Érem a la Fira de Frankfurt de 2007, en la qual Catalunya era la convidada d’honor.

La meva comesa era convertir en notícia les cordials pressions de tots els seus entorns catalans perquè el premi Nobel de literatura exposés a Catalunya les làmines que havia dibuixat originalment a carbó després d’una estada a Madremanya, i que presentava a Frankfurt. Notícia d’impacte que certament vam poder donar in situ, en el moment en el qual Grass encapçalava el rànquing dels escriptors més mediàtics per l’autoinculpació d’haver estat soldat de les SS. Ho havia escrit com una mena de catarsi personal al seu llibre de memòries Tot pelant la ceba (Edicions 62), en aquell moment un dels més venuts en català.

Hauria pogut passar desapercebut com un soldat més d’aquella mena de lleva adolescent de Hitler, que acaba la guerra com a presoner dels americans només el temps reglamentari, i aquí pau i després glòria. Però ho va voler estampar pel plom de la impremta com a penitència pública no pas per haver pres part en un holocaust que aquell noi de 17 anys desconeixia, sinó per posar al davant del mirall un poble alemany eventual còmplice per la passiva de no mirar, de fer veure que no veia i de callar davant el pitjor episodi de crims contra la humanitat dels annals de la crueltat inhumana. La “responsabilitat compartida”, en les seves paraules. Jo no li vaig treure el tema, però era tot tan en temps real que el portava dibuixat a la cara del seu autoretrat en blanc i negre, com els seus dibuixos empordanesos.

Entre dues disciplines artístiques

Günter Grass hauria pogut fer carrera com a artista plàstic, perquè d’entrada la seva formació acadèmica era aquesta i tenia molt bona mà. Era interessant, per tant, la relació que establia entre les dues disciplines artístiques que manegava, pintura i literatura. Evidentment, en el procés de l’escriptura primer et ve la imatge i encabat la dius en paraules, però en el seu cas entre la imaginació i el llenguatge verbal hi havia sovint un dibuix. Acostumava a esbossar alguns dels paisatges que volia escriure, sobretot quan buscava una metàfora. D’això sí que en vam parlar, perquè li vaig explicar amb imperdonable pedanteria que jo també relacionava dues disciplines expressives, i que en el meu cas era la música la que feia d’intermediària entre el pensament i la verbalització. El lligam que va establir entre el pols que dibuixa i el que toca el piano em va fascinar fins on el vaig desxifrar en el codi creuat de gestos més intèrpret.

Estava content de la seva relació amb Espanya, que l’havia guardonat amb el premi Príncep d’Astúries. A més a més de l’estada a l’Empordà -una mena de Corfú dels Durrell, que m’empesco a tomb de la sèrie-, havia viscut a Madrid, a tocar de la Puerta del Sol, llegant-nos magnífiques entrevistes amb el mestre Juan Cruz, i tenia Barcelona molt ben passejada, il·lustrada -i degustada!- al costat del seu amic Daniel Giralt-Miracle, que, quan parla d’ell, ho fa amb la familiaritat del nom propi: “en” Günter.

Finalment, l’exposició dels Goya de Grass -diria pensant que era un dels seus referents i hi ha una retirada en els gravats- es va fer el 2008 a la Fundació Josep Pla de Palafrugell, i la glossa, és obvi, la va fer més que brillantment Daniel Giralt-Miracle. La van titular Pels camins de l’Empordà : masies, els Pirineus, el cap de Creus, oliveres, l’església de Madremanya... L’autor d’una de les obres cimeres de la literatura contemporània europea, El timbal de llauna, s’havia fixat en els nostres paisatges septentrionals, que per a ell eren meridionals, i els retratava amb precisió septentrional, inspiració meridional, i la mateixa traça de quan buscava paraules.

Mirar-me intensament aquell home cultivat tan poc considerat en agafar una copa d’excel·lent vi em va fer pensar en la dualitat de l’essència humana, que sense sortir d’ella mateixa era capaç de tocar Bach mentre perpetrava un genocidi dins d’aquelles horribles sigles que ell va portar estampades a l’uniforme. Gràcies a l’honesta valentia del mea culpa col·lectivitzat de Günter Grass, com a les imatges de Spielberg de l’oficial SS tocant la tercera Suite anglesa mentre amuntegaven en camions els jueus sobrevivents del gueto de Varsòvia per rematar-los a Auschwitz, el que la història ja havia explicat, l’art ens ho va fer detestar encara més. El son de la raó produeix monstres, ai aquell Goya... 