05/10/2021

Com estimular els nadons

2 min

Fa molts anys que està de moda estimular els nadons. Ja es parlava del tema quan jo mateix era gairebé un nen. Van sorgir boles de colors vius i diferents textures, que feien sorolls més o menys molestos; tubs amb embuts amb els quals l’embarassada podia comunicar-se amb la seva panxa; fitxes que podies passar vertiginosament davant els ulls d’un bebè; “mantes d’activitats” amb un munt de coses enganxades que el nadó xuclava indistintament; teclats que permetien a un nadó de pocs mesos, que mou les cames a l’atzar, “aprendre a tocar el piano”; revistes plenes d’articles amb fotos a tot color en què els experts explicaven com l’estimulació augmentava la intel·ligència; DVDs amb el nom d’Einstein (que ni havia autoritzat l’ús del seu nom, ni havia estat especialment estimulat a la seva infància); un suposat “efecte Mozart” que et convertia en un geni si escoltaves la seva música; seminaris on les mares aprenien a estimular adequadament, o professionals que se n’encarregaven directament (que la mare, per molt que vagi als seminaris, no ho acaba de fer bé). He vist embarassades dansant al so de la música i colpejant rítmicament la panxa amb la pandereta (no sé si el pobre nen sortia amb més intel·ligència, o simplement amb fòbia a les panderetes). He vist una mare plorar durant tres dies després d’una visita rutinària al centre de salut (“¿Aquest nen ja fa adeu amb la maneta?” “No”. “¿Ja fa palmes, palmetes?” “No”. “¿Ja fa ralet, ralet?” “No”. “Això és que està poc estimulat!”).

Fa tant de temps que estimulem els nens, que els primers genis superintel·ligents ja haurien d’estar guanyant premis Nobel a dojo.

Al mite de l’estimulació s'hi va afegir el mite del “temps de qualitat”, que implica que existeix un altre temps de “baixa qualitat”. Molts pares intenten que cada hora, cada minut del dia sigui “de qualitat”, una contínua voràgine de llum, soroll i moviment.

En realitat, els nadons necessiten un temps d’atenció directa (com tots els pares han sabut donar durant mil·lennis, petons, cançons i paraules amables, sense necessitat de fer cap curs ni de recórrer a cap professional), i un temps molt més llarg de repòs, de sentir-se segurs i tranquils envoltats dels braços estimats. I, més tard, un temps per poder jugar sols (o avorrir-se sols) sabent que els pares estan a prop, disponibles però no intrusius.