Tecnologia

Anna Navarro: "L'èxit professional va d'estudiar, de ser bona persona i de treballar en equip. I no ser 'gilipolles'!"

6 min
L'olotina Anna Navarro Schlegel és vicepresidenta de Procore i una de les directives més influents del món tecnològic.

[Aquesta entrevista ha estat actualitzada el 2 d'abril de 2024]

Orgullosament olotina de naixement, alemanya per amor i nord-americana per assentament. Anna Navarro Schlegel (Descals abans d’adoptar el cognom del seu marit per infiltrar-se en la cultura dels Estats Units) ha estat arreu i és una mica de tot, des de filòloga de formació fins a enginyera de carrera. Aquest dimarts ha fet públic que serà la número dos de Carles Puigdemont a a les eleccions del 12-M, una aposta amb la qual Junts vol reforçar el perfil econòmic de la candidatura. Però abans de llançar-se a la política, Navarro va ser vicepresidenta de producte, mercats internacionals i globalització de Procore, una plataforma per al món de la construcció a la qual va aterrar des del gegant NetApp motivada pel repte de digitalitzar el sector més tradicional de tots. La seva aventura per la gran empresa comença per Cisco als anys 90, encara que la llavor de l’enginyeria l’havien posada les màquines de la planta de Nestlé on treballava el seu pare. Després Xerox, VeriSign, VMware i NetApp l’han fet la directiva que és avui. Això, diu, i la cultura catalana, que revisita convidada per Eurecat i l’AI & Big Data Congress, celebrat a Barcelona la setmana passada.

¿És en aquest currículum que es recolza la revista Analytics Insight per anomenar-la la dona més influent en el món de la tecnologia?

— Això és de finals de l’any passat. Com que estava a NetApp (número u en tecnologia del núvol) i no hi havia gaires dones, em va tocar.

No sembla que li faci gaire il·lusió.

— És el primer [premi] que es va conèixer a Catalunya, em va sorprendre molt [que transcendís].

Sempre agrada una història d’una catalana triomfant pel món.

— Ja, però... només et dic que a casa meva gairebé ni saben el que faig. Sabien que guanyava molts diners, que viatjava molt, que tenia equips molt grans... però quan van veure aquesta revista van dir: “Nena, què es això”. És que no ho explico gaire.

Com ha viscut ser dona en un món com el de la tecnologia? ¿O als Estats Units és més habitual?

— Allà està igual de malament. Bé, depèn de quina empresa: a Apple hi ha més noies que entenen els telèfons, però si vas a NetApp la cosa es complica. Dades, núvol, centres de dades... ¿A quina nena li agrada això? I no pots estar dalt d’una tecnològica si no entens com va el món de la virtualització, de la intel·ligència artificial, de les dades, del núvol... Jo tot això ho he hagut d’anar estudiant.

Precisament es diu que un dels factors que expliquen que les dones no arribin a aquestes posicions és la manca de referents femenins.

— Veig moltes noies molt preocupades de sortir, de la família, de la moda, les revistes, les pel·lícules, de viatjar, de passar-ho bé... Està molt i molt bé, però no veig gaires dones que treballin tot el cap de setmana o fins a les deu del vespre.

¿I homes, sí?

— Només el 2% de les dones estem tan boges per fer-ho. Has d’estar obsessionat per la innovació.

¿I no n’hi ha cada cop més?

— Els números estan estancats i amb el covid han anat enrere. Als Estats Units, els nens estan anant ara a l’escola per primer cop en tota la pandèmia: estaves a casa i els nens per allà.

Però una cosa és que no puguis per com està muntat el sistema, i l’altra que no hi hagi dones motivades.

— Pots estar motivat, però quan veus les hores, els problemes, com et pressionen, les decisions... I que pots espifiar-la moltíssim: estàs portant empreses que mouen milers de milions de dòlars. Aquesta responsabilitat no la vol tothom. Per ser directora has de funcionar ja com a directora. És molt i molt difícil fer el salt de gestor a director, gairebé impossible saltar a director sènior i encara més passar a vicepresident. Cada vegada són més hores, les respostes són més difícils...

I més pressió, imagino.

— Moltes presidentes o vicepresidentes del meu entorn han patit atacs de cor, ictus... això és molt real.

¿I als homes no els passa?

— Els passa igual però ells són més, troben més amics, van més a jugar a golf... Els meus amics van de cacera. Jo mai a la vida hi aniria i és en aquests viatges que prenen les decisions. Sempre els ho diem: “Al lavabo, sisplau, no parleu de feina”.

Has de treballar el doble, doncs.

— Són negocis, i negocis molt forts, no parlem d’una parada de gelats. Parlem d’empreses que estan en 150 països, amb molts treballadors, que a més són públiques [estan a borsa] i en què les accions han d’anar cap a dalt.

¿Paga la pena?

— Si jo ho he fet es pot fer, però requereix molt de sacrifici i has d’estar molt bé a casa. Paga la pena perquè he ajudat moltíssima gent, he construït cinc pobles a l’Àfrica...

Quines lliçons ha après?

— Que he de fer ioga, que he de dormir i que has de tenir una parella molt i molt bona. Jo tinc quatre fills (un d’autista i dos d’adoptats), però he tingut moltíssima ajuda. Les superdones no existeixen: fa vint anys que tinc una senyora a casa que ho fa tot. Els valors de la societat catalana també m’han ajudat moltíssim, de ser més de preocupar-me per la gent. Com a líder has de donar pau a l’equip: jo puc treballar tant com em doni la gana, però ells que pleguin a les 17.00 hores, que no s’enduguin l’ordinador de vacances i que, si estan malalts, estiguin malalts.

Què aconsellaria en una masterclassa futurs empresaris?

— Quan parlo als Estats Units els dic que vaig pagar 500 pessetes anuals (3 euros) per estudiar a la Universitat de Barcelona, que vaig estudiar el postgrau en un país comunista [Alemanya de l’Est] i que m’han votat tres anys seguits la dona més influent en el món de la tecnologia. Es queden al·lucinats que no hagi anat a Yale o a Harvard, però és que això va d’estudiar, de ser bona persona i de treballar en equip; i de no ser un gilipolles.

Com es veuen Espanya i Catalunya als Estats Units?

— Pensa que el 80% dels ingressos de qualsevol empresa americana són el Japó, Alemanya, el mateix mercat dels Estats Units, Austràlia i Anglaterra. Aleshores hi ha 110 països més que porten molts cèntims. El que poden aportar Catalunya o Espanya a una empresa nord-americana allà en diuen peanuts [aquí en diríem engrunes].

¿Són dos entorns molt diferents, Silicon Valley i el mercat català?

— Allà hi ha moltíssima inversió, capital i mà d’obra i gent molt i molt ben preparada. Aquí hi ha gent molt i molt ben preparada, però el que falta és inversió. Són ecosistemes diferents, tots dos molt bons. Catalunya necessita que ens deixin una mica en pau, que ens deixin invertir, que no ens retallin els pressupostos... A més aquí la política és un desastre i la gent està molt dividida. Als Estats Units o ets de Trump o ets de Biden, i això facilita molt les coses.

¿No és molt limitant, això?

— Tothom pot tenir l’opinió que vulgui, però quan parlem del bé de la societat, tanta opinió és molt difícil, per això en les empreses a les reunions dels de dalt no hi entra gaire gent: imagina que hi entressin vint persones i cadascú hi digués la seva. Els temes no es poden portar d’aquesta manera, perquè estaries tot el dia discutint i no fent la feina.

¿Veu a Catalunya ingredients per ser un epicentre tecnològic?

— I tant! De fet, ja està passant. Catalunya té molts recursos: parla molts idiomes, s’hi viu molt bé, els lloguers de les oficines comparat amb Londres o Amsterdam estan més barats...

Què ens separa de Silicon Valley?

— Allà hi ha molta obsessió i bogeria per la innovació, és un no parar, molta gent treballa els caps de setmana, als vespres... No hi ha l’equilibri de vida que hi ha aquí. A Catalunya vivim molt millor que als Estats Units, i la societat s’ajuda molt més.

Parlant de política... fa poc va celebrar la Diada penjant a Twitter una foto amb una estelada. ¿És possible pronunciar-se políticament sense pagar un cost empresarial?

— M’és igual, tinc 53 anys, si no puc dir el que penso... Jo vaig votar per Joe Biden i soc d’Olot i m’estimo molt el català, i els meus fills són mig alemanys i he viscut a l’Àfrica... No m’agraden els països que volen colonitzar-ne d’altres, no m’agraden les polítiques que volen reduir idiomes.

Això no treu que hi hagi un risc de boicot.

— Sí, això passa. Però, ¿com vols viure la teva vida si no pots explicar-te?

stats