Suplements 12/08/2021

David Garcia i Rubert: “No tinc tendència que em caiguin bé genocides i imperialistes”

L'arqueòleg protohistòric treballa al jaciment de Sant Jaume d'Alcanar i és un gran divulgador per xarxes

4 min
David Garcia i Rubert, arqueòleg protohistòric en un parc de Barcelona

BarcelonaAl perfil de Twitter d'en David hi diu: "Estudio humans protohistòrics; ni t'ho imagines com arriben a ser d'apassionants". I em temo que no, que no ens ho imaginem gaire. Ell de seguida fa autocrítica: "És que els arqueòlegs de vegades ens expliquem fatal. Hi ha dues races molt perilloses que es creuen omnipotents, els arqueòlegs i els arquitectes, que ens pensem que per ciència infusa sabem de tot". Una de les seves dèries és millorar la divulgació, i tant ho fa rigorosament des del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica de la Universitat de Barcelona com amb els seus enginyosos fils de Twitter (seguiu-lo!). Ell se'n surt de meravella: escoltar aquest arqueòleg és tan emocionant que hauria de convalidar crèdits universitaris. "Ens cau la bava quan anem a Anglaterra, Escòcia i Irlanda, però el nostre patrimoni protohistòric els dona moltes voltes en la qualitat, i en canvi ells viuen d'això. Per què? Perquè des dels castells als últims poblats, o Stonehenge mateix, està molt ben cuidat però sobretot ben explicat". Ell creu que, si saben enganxar el públic, les institucions i els recursos vindran al darrere. "Si ens expliquem com acadèmics, genera anticossos i avorriment. Tenim potencial per fer divulgació rigorosa, atractiva i divertida. Sabem tantes coses!"

Aquests dies en David està excavant amb pic i paleta el jaciment de Sant Jaume d'Alcanar, una residència aristocràtica fortificada de la primera edat de ferro (és a dir, entre el 800 i el 500 aC, abans dels ibers). Fa 25 anys –sí, 25!– que dedica les vacances a llevar-se a les 5 de la matinada per fer això: "És el que té barrejar devoció i feina. Per ser arqueòleg has de tenir dues característiques: paciència i curiositat. Els resultats, si arriben, és a mitjà o llarg termini. És com un meló: et pots trobar que estigui molt malament o sigui un Bollo". El seu és dels dolços. "Això vol dir que a la gent de l'època els va anar molt malament i els van cremar o destruir i, per tant, tot va quedar allà. I això és molt fato i molta informació per enriquir el discurs que podrem explicar. Perquè a vegades s'oblida que un arqueòleg és un historiador, no un catxarròleg. Classificar trastos en vitrines és avorrit i no és fer història. El que em sembla apassionant és, a partir dels trastos i estructures que trec de terra, poder veure els humans que hi ha al darrere. Som una barreja de periodistes, criminòlegs i antropòlegs del passat".

Quan li demano a en David que m'acoti la protohistòria dins la prehistòria, m'explica que va des de la primera globalització fins a l'arribada dels romans (del 800 aC al 50 aC). L'inici el marca que els indígenes del territori que avui és Catalunya entrin en contacte amb gent de fora, comerciants mediterranis, que aquests sí que escriuen i, per tant, deixen informació sobre els indígenes dels quals no hi havia rastre escrit. En la primera edat de ferro van ser els fenicis de la zona de l'Estret de Gibraltar que van pujar per la costa i van fer un acord amb el cabdill o cabdilla d'Alcanar per obtenir plom a canvi del seu vi.

Al llarg de la conversa ensumo certa rivalitat dels professors protohistòrics amb altres civilitzacions. I confessa: "Jo amb els romans no puc; perquè no tinc tendència que em caiguin bé genocides i imperialistes, però és que aquests van acabar amb els meus ibers". I l'altra magarrufa és amb "el mite de l'arribada dels grecs i Empúries, és horrorós!" Diu que les arrels del mite es troben en la creació del nacionalisme català al tombant del XX, que, com passava en tots els països en aquella època, va triar els episodis que més convenien del passat i es va quedar amb el món medieval (per Jaume I, Guifré i companyia) i el món grec. "Perquè permet diferenciar més Catalunya d'Espanya, perquè a la Península només hi ha colònies gregues a Roses i Empúries. I per la visió idealitzada dels grecs com a referent de democràcia i llibertat, i després els romans com els seus hereus". Ell defensa a capa i espasa –o pic i pinzell– els seus protohistòrics: "Són percebuts com els primitius, els unga-unga que van ser civilitzats pels grecs i romans, i això és fals".

Alcanar, un cas únic

Com que és tan interessant el que en David m'explica no puc deixar d'esplaiar-me amb Alcanar. Els fenicis van arribar aquí 150 o 200 anys abans que els grecs. Tenien una cultura radicalment diferent de la dels indígenes (per cert, que els habitants d'aquella època no tenen nom però des del GRAP en diuen "els pobles dels rius" perquè tots giren al voltant de l'Ebre, la Sénia, el Matarranya i l'Algars), però es van entendre perquè tenien interessos comuns. Els fenicis comerciaven amb bronze amb el Pròxim Orient i necessitaven el plom que hi havia a les mines del que seria el Baix Aragó (també pujarien a fer negocis al Penedès i Sant Martí d'Empúries). Als oriünds el vi fenici els servia com a producte preuat per fer intercanvis amb altres poblats indígenes.

La hipòtesi del GRAP és que, del que avui és Catalunya, Alcanar és el primer territori polític organitzat, complex, jerarquitzat i estructurat amb cinc assentaments (avui jaciments) que tenen diferents funcions: punts de control, atalaia, el poblat més gran de la costa que va de Peníscola a Roses (amb 500 persones) i el palauet fortificat del senyor o senyora. "Tot això és resultat dels acords amb els fenicis", diu Garcia, perquè els indígenes venien de l'interior i van emigrar a la costa per mantenir aquest contacte. Els acords van durar 200 anys, fins que "l'enveja del cabdillatge de Vinaròs i Benicarló", que no podia tenir via directa amb els fenicis, provoca una guerra a sang i fetge –la primera que està documentada a Catalunya– que guanya. Això és el final del cabdillatge d'Alcanar "i la nostra joia", afegeix l'arqueòleg, perquè tot allò queda intacte 26 segles. "Tenim la photo finish", diu.

Per als que hàgiu gaudit tant com jo, un premi final. Agafeu la llibreta, que em recomana quatre jaciments protohistòrics imperdibles per visitar: òbviament la Moleta del Remei a Alcanar, la ciutat ibèrica del Puig de Sant Andreu a Ullastret, els Vilars d'Arbeca i la ciutadella ibèrica de Calafell.

stats