La darrera gran lliçó (o no)

Joan Veny és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Premi d’Honor de les Lletres Catalans i una autoritat lingüística sobretot en el camp de la dialectologia. Això li permetrà a Memòries d’un filòleg norantí prendre’s certes llicències lingüístiques ja de la primera plana –com una declaració intencions, perquè no ho torna a fer– sense que ens atrevim a esmenar-li la plana. O també és agosarat quan avala l’autoria del Curial per part d’Enyego d’Àvalos.

Tot i que segueix el fil d’unes memòries del naixement ençà, tenim més aviat un repàs de la seva producció fins al punt de posar la primera paraula del títol en franc entredit. Inclou potser excessius aparts. Per defecte d’ofici, es deixa endur irremissiblement per les bardisses per (a)mor de les paraules.

El llibre més conegut del Mestre és el long-seller Els parlars catalans (1978), fruit de les classes de Dialectologia a la Universitat de Barcelona des del 1971; curiosament, se’n reca de les errades i el troba francament superat. També remet a treballs més recents molt lloats com els vuit volums del Petit i els nou del gran Atles Lingüístic del Domini Català amb les 500 publicacions que s’escolen entre aquell i els atles. I resumeix el fruit de totes aquestes recerques com a part indissoluble de la seva vida.

Fa pensar, en concret, en la investigació diatòpica que indiqui el mot més general per fer entendre el dialectalisme mallorquí, atès que és una persona sortida de Mallorca a 17 anys (durant la dècada següent, encara hi romangué per festes i als estius). O quan revisa les diferències dialectals entre el continent i l’illa tot just arribat a Barcelona per estudiar Lletres –en aquestes hi consagraria la seva tesi doctoral. La riquesa lingüística que atresora el llibre, com no podia ser d’altra manera, aquí suma un valor afegit. Comprèn tota una extensa explicació del seu poble, Campos, que pot resultar feixuga per al llec que cerqués unes memòries convencionals. Fins i tot introdueix un apartat del parlar campaner que no podia treure en Els parlars catalans.

Es pot puntejar el mapa del país sencer amb la vintena de tesis que dirigí del septentrional de transició a Dénia i del Matarranya a l’alguerès. Promet que si Déu li subministra forces ens llegarà un aplec profús sobre l’ètim dels peixos. Convé destacar l’excel·lent epíleg de Ramon Solsona que podeu consultar en suspensió a Núvol.