Ciutats Globals
Suplements 01/06/2022

Cuba viu un nou èxode: "En lloc d'evolucionar, la situació ha involucionat"

Set mesos després de les protestes de l’11 de juliol, les més importants viscudes a l’illa des del triomf de la Revolució el 1959, la celebració dels judicis contra els manifestants i l’agreujament de la situació econòmica del país empenyen a l’exili els seus joves més crítics.

Patricia Simón
8 min
Detenció d’un manifestant durant les protestes de l’11 de juliol  davant del Congrés de l’Havana. A l’esquerra, una jove pels carrers de la capital cubana.

“En lloc d’evolucionar, la situació ha involucionat. Els moviments de la societat civil estan en espera i continua havent-hi moltes persones preses, fins al punt que la Fiscalia ha hagut d’admetre que manté diversos menors detinguts set mesos després de les protestes. Estan jutjant alguns manifestants per sedició. Així que molta gent està marxant del país, estem vivint un nou èxode, però en aquesta ocasió de professionals joves”.

Raúl Prado té 36 anys, es va llicenciar en dret, però mai ha exercit. És un reconegut director de fotografia a Cuba i el juny del 2021 es va convertir en una de les cares més visibles de les protestes més importants que ha viscut l’illa des de la Revolució de 1959. Desenes de mitjans internacionals van reproduir l’escena en la qual diversos homes vestits de civil el llançaven al remolc d’un camió juntament amb altres artistes detinguts quan demanaven davant la seu de la televisió estatal poder explicar les causes de l’esclat social.

El matí de l’11 de juliol centenars de persones van manifestar-se pels carrers de San Antonio de Baños, a 100 quilòmetres de l’Havana. La pàgina de Facebook La villa del humor havia fet una crida a mobilitzar-se contra el govern pels continus talls de llum i l’escassetat d’aliments que pateix el país, immers en la seva pitjor crisi en dècades. Les imatges van córrer per les xarxes socials i van desembocar en mobilitzacions simultànies en més de 60 poblacions. La resposta governamental va ser detenir centenars de persones, tot i que mai va fer pública la xifra exacta. D’aquestes, 790, segons ha admès la mateixa Fiscalia del país, han començat a ser jutjades al gener per desordre públic, desobediència, resistència i, fins i tot, sedició, un delicte que pot implicar penes de fins a 30 anys de presó. Entre els imputats, 81 menors d’edat. Més del 70% dels acusats han estat en presó preventiva fins ara.

La repercussió internacional de les protestes va afavorir que els perfils més reconeguts fossin alliberats durant les hores següents. Aquest és el cas de Raúl Prado, que dues setmanes després ens va rebre a casa seva. Encara sota arrest domiciliari ens va explicar com la pandèmia ha acabat d’enfonsar l’economia precària del país: “Sense turisme no hi ha ingressos. I és evident que tenim el problema del bloqueig i de les restriccions econòmiques dictades pels Estats Units. Però contra això no podem fer res. Però sí un munt de coses en l’àmbit pràctic: donar terres als pagesos, permetre que venguin les seves produccions, autoritzar que la gent importi i exporti per crear negocis...” Prado parla des del minúscul menjador del seu apartament mentre al carrer es manté la vigilància policial. “Volem que aquest país tracti a tots els fills per igual. El que no pot ser és que negui una part de la població i que, a més, la margini, i els anomeni «cucs» o «mercenaris» simplement perquè fa públiques les seves protestes”, ens explicava en referència a les reivindicacions polítiques que es van sentir als carrers l’11 de juliol.

Tot i la situació política i econòmica, la capital cubana ha tornat a poc a poc a la normalitat després dels pitjors mesos de la pandèmia.

Totes les persones entrevistades aquells dies coincidien en una frase: “Ja no aguantem més”. Al bloqueig nord-americà que porta asfixiant l’illa des del 1960 s’hi sumava l’impacte de les 243 mesures addicionals aprovades per Trump poc abans d’abandonar la presidència, la creació d’una nova moneda per part del govern cubà, la Moneda de Lliure Canvi, a la qual només poden accedir els que reben remeses de l’exterior, i l’impacte global de la pandèmia: Cuba importa el 80% dels aliments, la majoria -paradoxalment- dels Estats Units, que es van encarir més d’un 30% només durant el 2020, segons les Nacions Unides; l’enviament internacional de contenidors ha augmentat de preu un 50%, segons estimacions de Reuters. Per tot això, les importacions es van reduir gairebé un 40%, cosa que ha provocat falta de combustible, fertilitzants i pesticides, i ha perjudicat també la fràgil producció local, segons xifres oficials. El resultat a mitjans del 2021 va ser la sensació d’un imminent col·lapse: no arribaven gairebé medicaments, ni aliments, mentre la factura de la llum, de l’aigua i del transport públic s’encaria també més del 30%.

Mesos després, la situació no ha fet res més que empitjorar. “No hi ha vida. Necessitaries moltíssims diners i ni així podries resoldre tots els entrebancs que et trobes cada dia per fer vida normal. És com si treballessis amb un software molt vell que per fer qualsevol cosa et demani pitjar deu vegades la mateixa tecla. I així, cada dia”, explica la Judith, que prefereix donar un nom fals per evitar represàlies. Aquesta jove de trenta anys fa temps que veu com la majoria dels seus coneguts abandonen el país. Ella no ha pogut fer-ho fins ara perquè el govern cubà la va incloure a la llista de regulació migratòria. Segons l’última actualització de l’Institut Patmos, del març del 2020, hi havia registrades 247 activistes, periodistes i líders religiosos a qui estava prohibit viatjar fora de Cuba. Segons afirma la Judith, va ser inclosa en aquest grup com a càstig pels seus articles econòmics crítics amb la gestió governamental del sector agrícola i ramader del país. Aquesta restricció del moviment ha estat utilitzada durant dècades pel sistema castrista contra els que considerava crítics o no prou afins. Sovint no se’ls comunicava aquesta mesura, que només descobrien quan anaven a les oficines ministerials a sol·licitar el permís per viatjar.

Tanmateix, després de les protestes de l’11 de juliol, totes les persones consultades per aquest reportatge coincideixen que el govern de Miguel Díaz-Canel sembla haver canviat d’estratègia. El periodista Abraham Jiménez Enoa, que ha cobert i publicat sobre el descontentament social en diversos mitjans internacionals, com elWashington Post, era un dels afectats per aquesta restricció a la lliure circulació. Tot i això, el desembre del 2021 va rebre una trucada en la qual li comunicaven que podia sol·licitar el seu passaport. Després de mesos de detencions i interrogatoris aleatoris, d’amenaces anònimes i d’assetjament policial, són a Barcelona. “El més trist no és tant voler marxar, com que pràcticament no et pots quedar, ens estan fent fora”, explica la periodista, que estudia quin és el millor destí per al seu exili.

“Estem en el punt en què és exili o presó”, opina Raúl Prados, que sosté que, almenys, cinc participants en les protestes han estat portats, directament, de la presó a l’aeroport. “Volen que marxem”, afegeix. Ell mateix, que aquest estiu descartava abandonar el seu país, ara no acaba de fer el pas per por que un cop sigui a l’estranger el govern no li permeti tornar. “Tinc un pare de 84 anys i una mare de 70. Necessito poder tornar per veure’ls”, tem el que acaba de rodar una pel·lícula amb el director més prestigiós del país, Fernando Pérez. Durant vuit mesos de feina ha guanyat 2.000 dòlars. El peso cubà és la moneda més devaluada del món, fins i tot per davant de la líbia, segons la consultora nord-americana Bloomberg. Un dòlar s’arriba a canviar per 100 pesos, xifres properes a las del conegut com a Període Especial, que va començar després de la dissolució de l’URSS, i durant el qual va caure fins als 120 pesos. El salari mínim a Cuba són 2.100 pesos.

A l’emergència econòmica la Judith hi suma la resposta política que s’ha donat a la indignació popular. “A l’abril s’aprovarà un nou Codi Penal que castiga amb uns quants anys de presó els responsables d’entitats que reben finançament internacional. La majoria dels mitjans independents a Cuba funcionen gràcies al suport d’entitats com la Fundació Sueca pels Drets Humans o el Pulitzer Center. Així que hauran de tancar”, denuncia per via telefònica, amb un to d’esgotament. Aquesta mesura és calcada de la Llei d’Agents Estrangers que va aprovar el 2021 el govern de Daniel Ortega a Nicaragua amb la finalitat d’aplacar el moviment opositor que va néixer a les protestes del 2018. Amb el bloqueig del finançament i les donacions internacionals a la societat civil i a les ONG, el règim sandinista ha silenciat els òrgans d’expressió del sector crític de la població i provocat un èxode massiu de joves i defensors dels drets humans, que temen ser empresonats.

Una joventut sense horitzó

“Anar a la universitat de manera gratuïta, com passa aquí, és el somni centreamericà. Però la vida no es queda aquí. No pots demanar a la joventut un compromís amb el passat quan tu ja no signifiques res per a ells, quan no els has donat drets i llibertats elementals, i no tens res a oferir-los en tot el que és material. I, encara menys, quan ho fas d’una manera repressiva perquè el món ha de ser com els hi imposes. Aquest país ha quedat aturat en el temps i ha perdut el somriure”, sosté Juan Pin, periodista i un dels treballadors de la cultura més reconeguts a Cuba.

Pin va ser un dels artistes que es va poder reunir amb el govern cubà després de la mobilització que van precedir a les protestes de l’11 de juliol. El 27 de novembre del 2020 uns 300 artistes joves es van concentrar davant del ministeri de Cultura per protestar contra la detenció de 14 membres del Movimiento San Isidro, alguns dels quals feien una vaga de fam per la condemna a 8 mesos de presó del seu company, el raper Denis Solí.

“Reclamaven llibertat d’expressió, que el ministeri de Cultura intervingués perquè la policia deixés de pegar-los i perquè pogués obrir les seves galeries particulars i exposar les seves obres. És l’única manifestació en la qual l’oposició demana al sistema que els accepti. El 27 de gener els joves van anar a demanar-los el mateix i el ministeri de Cultura i els seus funcionaris els van agredir. És increïble”, explicava Pin a la seva casa familiar l’estiu passat. Ell segueix defensant la revolució que va acabar amb la dictadura de Batista, però no el règim autoritari que acabaria implantant.

Detenció d’un manifestant durant les protestes de l’11 de juliol davant del Congrés de l’Havana

“L’embargament és real, però també ha estat la justificació de tota aquesta burocràcia corrupta i lladre”, sosté qui també va ser un membre destacat de l’anomenada Generació Guillem Tell”. Arran del tema homònim del cantautor Carlos Varela, a principis dels anys 90 un nodrit grup de joves va reclamar públicament el dret a la participació política dels fills de la Revolució. Trenta anys després, segueix sense aconseguir-lo.

Mentrestant, la ciutat de l’Havana torna a poc a poc a la normalitat després dels pitjors mesos de la pandèmia. Els nens i nenes han tornat a les aules després de més d’un any confinats a casa seva i els restaurants reobren les portes a l’espera que torni el turisme. Tot i que algunes no les van tancar, ni el juliol ni l’agost de 2021, quan es van superar els 9.000 contagis diaris i es va fregar el centenar de morts diàries per coronavirus. Llavors, al cor de l’Habana Vieja, joves musculats vestits amb roba de marxa degustaven plats de menjar fusió amb begudes d’importació en l’únic local en què, en aquells dies, es podia consumir a l’interior. Eren fills de l’elit política del país, la descendència dels quals, majoritàriament, resideix als Estats Units i Europa. El mateix destí dels joves que es veuen forçats ara a l’exili. Mentrestant, al carrer, Mercedes i Audis de la gamma més alta circulaven entre un paisatge automobilístic propi del segle anterior. Són els cotxes que van començar a arribar a l’illa després dels acords aconseguits entre la presidència de Barack Obama i Raúl Castro. La creixent desigualtat també és un greu problema en la societat cubana.

Els nostres municipis davant els reptes globals

Ciutats Globals és una iniciativa del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, impulsada amb el suport de la Diputació de Barcelona, que amb una sèrie de podcasts vol mostrar, a través d’un grapat d’històries, el protagonisme dels nostres municipis en molts reptes globals.


El Prat de Llobregat i la ciutat cubana de Gibara col·laboren des de fa dues dècades per poder garantir un servei de qualitat a la seva població. En aquesta quarta entrega coneixereu un exemple de la cooperació tècnica que molts ajuntaments catalans tiren endavant, en aquest cas gràcies a l’empresa d’aigües municipal i enfocada a posar en valor la gestió pública, eficient i racional, d’un recurs escàs a banda i banda del mar.

stats