Coses que ja sé de tu

BarcelonaEl primer que vam saber de tu és que ja eres aquí. Que, per fi, t'havies aferrat a nosaltres. Després vam saber el teu sexe, el teu nom i, fins i tot, els centímetres del teu fèmur. Sense necessitat de sortir de la panxa també vam descobrir aviat que tenies tendència al singlot i que no hi havia res com la música de Max Richter per relaxar-te a la nit. Una nit de Nadal et vam conèixer els ulls, les mans, els peus i el plor. Amb el temps, també t’hem descobert el somriure, la veu, la manera de caminar...

Encara ara, que estàs a punt de fer dos anys i ja hem d’anar amb compte amb el que diem perquè saps repetir-ho tot, m’impressiona el procés de conèixer-te. De veure dia a dia com es forma una persona, un caràcter, una consciència. I, per sort, és un procés que no s’acaba.

Ara que estàs a punt de fer dos anys -els "terribles dos", algun dia parlarem sobre les denominacions apocalíptiques que donem a les etapes de la criança-, ja sabem que no hi ha res que t’agradi tant com el gaspatxo -gapatxo!, en el teu fascinant llenguatge incipient-; que la vida és millor si saludes la lluna abans d’anar a dormir i que trobes un plaer indescriptible -i preocupant, no ens enganyem- veient com cauen joguines del balcó.

Sabem, també, que quan arribes als llocs primer ets observador -com el papa, diuen-, però després molt sociable -com la mama, esclar-; que t’encanta cantar; que prefereixes fer les coses per tu mateix que no que t’ajudin; que no importa quants avions, trens, cotxes, motos o bicicletes hàgim vist, perquè sempre que ens en creuem un els cridarem i els assenyalarem; que farem tres quarts del mateix amb les vaques, elefants, girafes, micos o conills; que si poguessis triar on anar cada dia, sempre seríem a la piscina.

L'única cosa que val la pena

També hi ha coses que tu ara ja saps: que cal cridar "Visca" quan s’acaba Coti x Coti; que no és tan divertit com semblava això de tirar coses pel balcó -d’acord, això encara no ho saps, però estaria bé que no triguessis gaire a saber-ho-; que els gelats estan amagats al congelador; que no hi ha ningú tan divertit com la mama.

I, tanmateix, encara són més les coses que no sabem i, impacients, ja voldríem saber. Voldríem saber, per exemple, si t’agradarà anar a l’escola de grans. Si hi faràs amics. Si seràs amable amb ells. Si et continuarà agradant llegir. Si, tot i que algun dia -em temo que inevitable, però espero que molt llunyà- remugaràs per culpa del teu pare -o, pitjor, renegaràs de l’Atleti-, comptaràs amb mi.

Però durant el viatge, esclar, sobretot hem après coses sobre nosaltres. Que res era tan important. Que teníem més paciència de la que pensàvem. Que no era tan fàcil portar un diari del teu dia a dia. Que era possible fer passes enrere a la feina per fer-ne endavant a casa. Que el vertigen no és pujar, sinó baixar, però que entre les coses que ja sé de tu, la principal és que passar temps al teu costat és l'única cosa que val la pena.