El pres oblidat

Andrés Rabadán Escobar fa poc més d’un any que va sortir de la presó on ha viscut més de la meitat de la seva vida. Hi va entrar sent un adolescent de 17 anys i n’ha sortit amb 43, agombolat per la seva germana, i amb el repte de refer la seva vida i obtenir el perdó social per l’assassinat del seu pare i el descarrilament de tres trens de Rodalies el 1994 al Maresme. El noi a qui el periodisme trabucaire i sensacionalista de seguida va batejar com l’assassí de la ballesta, en al·lusió a l’arma que va utilitzar per posar fi a la vida del seu pare, avui és un home penedit del seu passat i turmentat pel record, però decidit a intentar ser la persona que no ha pogut ser mai. La història de Rabadán és la història de tantes persones que un dia vam decidir aparcar en una cuneta com a càstig pel mal que havien fet, i que hem oblidat perquè som incapaços de veure que són víctimes i no botxins. És la història del fracàs d’una societat que no perdona, i una societat que no perdona no és una societat lliure.

El 6 de febrer del 1994, quan Andrés Rabadán es va entregar al vigilant de Palafolls confessant-se autor de la mort del seu pare i dels atemptats a la via del tren que van provocar el descarrilament de tres combois a la línia del Rodalies del Maresme, em va tocar cobrir la informació per al diari 'El Punt', on aleshores treballava. La Guàrdia Civil i el governador civil de l’època, el vilanoví Jaume Casanovas, no van estalviar recursos ni gesticulació per exhibir Rabadán com una peça de caça major aprofitant la psicosi que els estralls a la via havien generat lògicament entre els usuaris de Renfe. El van presentar com un “psicòpata intel·ligent, fred i calculador”, els ingredients bàsics perquè la premsa de tot el país el presentés l’endemà com un autèntic monstre, l’enemic públic número u.

Però les autoritats de l’època i la Guàrdia Civil van amagar el passat fatídic d’un jove adolescent que des del suïcidi de la seva mare, Matilde Escobar, l’any 1982 vivia entre les tenebres i sota la mala influència d’un pare intransigent. “Viure amb el meu pare era un calvari”, confessava l’abril del 2008 la seva germana, Mari Carmen Rabadán, en un reportatge per al diari 'El País'. Andrés Rabadán feia temps que vivia sol amb el seu pare. José, el tercer germà, va ser el primer a marxar de casa i Mari Carmen va decidir abandonar el domicili familiar més tard perquè “no suportava més” el seu progenitor. Tot i que cap dels germans n’ha parlat obertament, darrere d’aquest patiment s’hi amaguen capítols de maltractaments i abusos psíquics i físics que mai no van ser denunciats. La processó anava per dins.

En aquest entorn extremadament vulnerable i en la més pura solitud, Andrés Rabadán va viure una adolescència obscura que va marcar una personalitat introvertida i plena de rancúnies. Sense adonar-se’n, va anar desenvolupant un sentiment d’odi i revenja contra la societat que, lluny de salvar-lo, l’havia condemnat a viure encadenat a un passat horrorós i tempestuós. Així va ser com aquell adolescent va començar a manifestar els primers brots de la malaltia que més tard li seria diagnosticada: psicosi esquizofrènica paranoide. Un greu trastorn mental que paradoxalment el va salvar de complir cap pena de presó –el Tribunal Suprem el va absoldre de tots els càrrecs– però que ha sigut l’argument per mantenir-lo reclòs durant vint anys i un dia als mòduls psiquiàtrics d’una generosa llista de centres penitenciaris del país. Ni els psiquiatres forenses que van declarar en el seu judici ni els que l’han tractat durant aquests vint anys a la presó es posen d’acord sobre l’evolució de la malaltia i les possibilitats de curació. Mentre uns sostenen que Rabadán sempre serà un malalt mental amb risc de patir brots psicòtics greus com el que el va portar a matar el seu pare, altres professionals de la medicina asseguren que està plenament curat. “No té cap malaltia mental. Està curat. És tan perillós com tu o com jo”, assegurava l’abril del 2008 una psiquiatra que el va tractar durant tres anys a la presó. Durant els primers 14 anys de reclusió, Rabadán no va tenir ni un sol permís penitenciari. La fiscalia sempre s’hi va oposar davant “l’alt risc de conducta violenta en el futur”.

Andrés Rabadán va deixar de prendre medicació l’any 2002, quan en feia vuit que estava internat. Els metges que seguien la seva evolució van considerar que el tractament farmacològic ja no era necessari, i el mateix Rabadán va confessar en aquell moment que sense la medicació se sentia millor i va començar a lluitar des de dins de la presó per intentar aconseguir la llibertat. Però tots els intents van ser en va. Si el pacient ja no necessitava tractament i l’havien declarat innocent en el judici, per què se’l va mantenir privat de llibertat fins a l’últim dia? “La situació dels presos psiquiàtrics a l’Estat és un forat negre del nostre sistema”, afirmava l’any 2008 Félix Pantoja, vocal del Consell del Poder Judicial i exfiscal de menors, en una entrevista a 'El País'. “La rehabilitació és gairebé inexistent. No hi ha permisos ni possibilitat d’accedir a un tercer grau. Els presos psiquiàtrics no tenen veu a la presó. Són els oblidats”, reblava el jurista.

El mateix Andrés Rabadán escriu en el seu llibre 'Historias des de la cárcel': “Sóc culpable, ho reconec obertament. No me n’amago, ni anava drogat ni begut. Els meus problemes de llavors no eren més greus que els vostres d’avui dia. Cavalcava desbocat sobre la meva ira. Un greu perill. La presó era necessària, no diguem que no. Em consta que, explicant això, semblo el psicòpata que he negat ser. Sí, és un carreró sense sortida, un embolic. Era i no sóc. Sóc i no era”.

Ja sigui a través de l’escriptura, la creació artística amb desenes de dibuixos pertorbadors o les hores de teràpia i converses amb els metges, Rabadán va aconseguir treure tot el dolor que acumulava dins seu i fer les paus amb ell mateix conscient que sempre portarà a sobre una llosa que el temps no esborrarà. A la presó hi ha viscut moments de felicitat –s’hi va enamorar i es va casar– i moments de desesperació que el van portar a cometre dos intents de fuga i un de suïcidi. Però Andrés Rabadán és un corredor de fons que ha demostrat prou fortalesa per superar tots els obstacles que li ha plantejat la vida.

En una intrigant carta manuscrita que em va fer arribar a la redacció del diari quan duia dos anys empresonat confessava que se sentia dolgut i oblidat per la societat. Avui, aquest oblit és segurament el seu millor aliat a l’hora d’intentar refer la seva vida des de l’anonimat. Perquè si no fos per l’anonimat, la nostra societat ni té la fortalesa ni la capacitat d’un corredor de fons per donar-li una segona oportunitat. Benvingut de nou al món real, Andrés.