21/11/2021

Jesús Aguirre y Ortiz de Zárate, el duc d’Alba que ja ho era abans de ser-ho

3 min
La duquessa d’Alba i Jesús Aguirre en una imatge del 1982.

Jesús ya era duque antes de casarse con la duquesa de Alba ”, va etzibar Manolo Vázquez Montalbán en la presentació del llibre Secreto a voces (1992). La susdita, Cayetana Fitz-James Stuart, es va aixecar de la cadira i va aplaudir. Efectivament, Jesús Aguirre ja no firmava amb el seu nom compost alabès sinó com El Duque de Alba, i per si no n’hi havia prou, amb l’epígraf de la Real Academia Española. Capellà secularitzat, si hagués continuat la carrera eclesiàstica hauria acabat de cardenal, i fos com fos, la Providència el va dotar per la diplomàcia i el protocol.

La dedicatòria que em va fer d’aquell poemari era ben clara: “Para Antoni Batista, viejo amigo ”. Efectivament, érem amics i tenia la seva lògica, sempre anterior al primer ducat de les Espanyes: era un intel·lectual marxista del gruix de traduir i editar l’Escola de Frankfurt, va lluitar contra la dictadura i va ser el primer -i últim- director general de Música del ministeri de Cultura. És a tomb de tot plegat que em va demanar que li fes “de introductor de embajadores ” amb en Manolo Vázquez, perquè feia molt temps que havien perdut el contacte i passar del Frente de Liberación Popular (àlies Felipe) al palau de Liria exigia un filtre, no fos cas “que me mande a hacer puñetas ”.

El palau de Liria, al carrer Princesa de Madrid, era l’escenari habitual de les nostres trobades, generalment un dinar, servit per un majordom disfressat d’almirall, amb xurreres i guants blancs, que cantava un menú variat i exquisit i baixava al celler a buscar el vi que el duc triava. “Delante del servicio me tratas de señor duque ”, tot i que quan no hi havia el “servicio ” ens tutejàvem. Un dia li vaig preguntar què li trobava a aquella dama. Em va dir que n’estava enamorat i que el sexe era “desmedido ”, com dona a entendre al llibre, carregat d’erotisme: “Tu nieve es rubia, pero yo conozco/ los hornos de su fuego, que me incendia ”. Com que no m’ho acabava de creure em va passejar pel menjador i a la sala d’estar contigua em va assenyalar uns quadres i em va dir: “Mira, un Velázquez, un Goya, este Miró que Joan pinto aquí mismo con unos rotuladores... ” Aleshores va aixecar les espatlles i va obrir les mans, amb la connotació del llenguatge no verbal: “Hi ha l’amor, i després hi ha tot això altre”.

També ens vam veure un parell de vegades al palau de Las Dueñas, a Sevilla. Allà el vaig entrevistar per a La Vanguardia i va aparèixer amb una granota blava sargida: “La llevo de estar por casa y le tengo mucho cariño, porque era la que se ponía mi suegro cuando bombardeaban Londres y bajaban al refugio ”. A “mi suegro ”, naturalment, no el va conèixer. Queda constància gràfica de la granota, per si, arribats aquí, algú pensa que m’estic empescant una novel·la rosa.

El palau de Las Dueñas té set patis andalusos, un dels quals amb una inscripció entranyable: “En este patio escribió Antonio Machado los versos «Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla/ y un huerto claro donde madura el limonero» ”. Ens preníem una mançanilla que servia un altre almirall que carretejava amunt i avall una safata i una glaçonera d’alpaca entelada pel regalim del fred. I anàvem a dinar a Casa Robles. Un dia fins i tot vam passar pel barber, a Alfalfa: “¿Lo de siempre, señor duque?

Vaig ser testimoni de la culminació del protocol al Palau de la Generalitat, perquè va voler que l’hi acompanyés “por si me patina el catalán, que tengo demasiado oxidado ”. Demanava que institucionalment li parlessin en català. Primer va anar a l’Ajuntament, on es va veure amb l’alcalde Socías, i després va anar a saludar el president Tarradellas. Li vaig dir, ja tot en català: “Anem caminant, només cal travessar la plaça de Sant Jaume ”. Va respondre: “No, a la Generalitat hay que entrar en coche oficial ”. Efectivament, Tarradellas l’esperava amb la guàrdia formada a les cotxeres. Em va picar l’ullet: “¿Lo ves? ” Era en la seva etapa de director general de Música i venia a dir que s’emportava el mestre Ros Marbà a dirigir l’Orquesta Nacional i que subvencionaria com calia el Liceu, perquè considerava que la capital operística d’Espanya era Barcelona. Tot això ho va retratar el gran Joaquim Brangulí i va sortir al Diari de Barcelona. 