El Woodstock eivissenc del disseny

PalmaPer bé o per mal, Eivissa sempre ha estat víctima de la seva fama d’illa de la llibertat. Les bases es posaren el 1912 quan l’artista català Santiago Rusiñol creà, sense saber-ho, el primer eslògan de la pitiüsa major: l’illa blanca. El terme al·ludia a les parets blanques d’unes cases tradicionals, de formes senzilles i funcionals, que el 1930 ja cridarien l’atenció al flamant GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Un dels seus principals ambaixadors fou Josep Lluís Sert.

En temps de la Segona República, Walter Benjamin faria dues estades a Eivissa (entre 1932 i 1933). L’influent filòsof alemany, d’origen jueu, es trobà amb una illa barata que li permeté oblidar la precària situació econòmica que patia al Berlín prenazi d’aleshores. Seguint la seva estela, recalaria a la pitiüsa major una legió destacada d’artistes, majoritàriament alemanys. El 1959 el nom de l’illa ja s’associà a l’art d’avantguarda amb la creació del Grup Ibiza 59, integrat per nacionalitats diverses.

Per maquillar la seva cara a l’exterior, a Franco ja li anava bé tolerar aquell petit oasi de llibertat enmig de la Mediterrània, que aviat també atragué els coneguts ‘peluts’, hippies nord-americans dissidents de la Guerra del Vietnam. El rentat d’imatge es culminaria el 1964 amb la celebració a Eivissa la I Bienal Internacional de Arte Universitario, organitzada pel sindicat d’estudiants del franquisme, el SEU. El 1968, en el marc de la seva tercera edició i en ple boom turístic, s’aconseguí una seu permanent per a un dels primers museus d’art contemporani d’Espanya, el MACE, creat feia poc.

Un congrés ‘antiburgès’

El 1969 tot aquell brou cultural fou molt ben valorat per l’Agrupació del Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives (ADI-FAD). L’entitat catalana havia presentat una candidatura al Consell Internacional de Societats de Disseny Industrial (ICSID) perquè el seu proper congrés biennal, el setè, es fes a Eivissa l’octubre de 1971. Un dels seus integrats va ser Daniel Giralt-Miracle, aleshores un jove barceloní de 25 anys convertit avui en un reputat crític d’art. Durant el congrés exerciria de secretari de premsa. “L’objectiu –diu– era debatre com el disseny pot ajudar la societat. La festa, però, va sobrepassar el programa”.

Per recomanació de l’arquitecte eivissenc Raimon Torres (1934-2013), el lloc elegit per a l’esdeveniment fou la cala de Sant Miquel, situada al nord de l’illa, al municipi de Sant Joan de Labritja. Era un enclavament apartat del brogit urbà, amb només dos hotels, el Cartago i el Galeón, dissenyats pel mateix Torres. Els seus organitzadors tenien clar que volien defugir les jornades convencionals i avorrides de les anteriors edicions considerades massa ‘burgeses’. La publicitat deia: “Aquest és un congrés obert. Serà tan interessant com vostè vulgui”.

Aquell congrés, finançat amb fons privats, s’acabaria convertint en tota una revolució contracultural sense precedents a l’estat espanyol. Els seus principals artífexs foren dos estudiants d’arquitectura de Barcelona: Carles Ferrater i Fernando Bendito. En tenir notícia de l’esdeveniment, de seguida s’oferiren per encarregar-se de l’allotjament dels assistents. Per a tots ells hi havia reservat un terreny a la mateixa cala on fer una acampada. Ferrater i Bendito, però, hi volien fer alguna cosa especial per, en plena dictadura, donar a conèixer al món la creativitat dels dissenyadors catalans. Una de les seves màximes era ‘Sigues realista, demana allò impossible’, de la revolta estudiantil parisenca del maig del 1968. El caire lúdic de la trobada estaria en sintonia amb el mític festival de rock de Woodstock, celebrat l’agost de 1969 a Nova York.

El primer que feren aquells joves universitaris fou contactar amb José Miguel de Prada Poole, professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Madrid. Prada era especialista en estructures pneumàtiques. Suggerí la possibilitat de construir a Eivissa la primera ciutat inflable del món. Seria un projecte col·laboratiu que es diria Instant City i que es podria desmuntar fàcilment en finalitzar el congrés sense deixar cap mena de rastre. En paraules del mateix arquitecte, es crearia “una ciutat amb petjades de gavina”. El problema, però, era que no hi havia cap partida pressupostària per fer-la realitat. Aleshores Ferrater i Bendito aconseguiren convèncer Aiscondel, una empresa de productes plàstics, perquè els regalàs 15.000 m2 de PVC (policlorur de vinil) de colors.

“Una metamorfosi dels déus”

Del contingut de la trobada se n’encarregà el filòsof Luis Racionero, que acabava d’arribar de passar una temporada a la universitat de Berkeley. Ell fou el pare d’un manifest, en forma d’invitació, que es feu arribar a totes les universitats del món. Estava escrit en paper de seda per minimitzar el pes i el preu de l’enviament. Tenia un to força esotèric: “El món s’està preparant per a una metamorfosi dels déus. S’abandonen els valors i arquetips de la cultura vigent i s’adopten noves formes de vida, nascudes d’una altra visió del món [...]. La ciutat instantània és el problema de disseny més apassionant que es planteja la nostra generació. Ciutat per a nòmades que apareix en un lloc sagrat i es dilueix amb els últims cotxes que l’abandonen [...]. Els joves de la Nova Cultura ens reunirem a Eivissa per estar junts, sentir música, dansar i construir l’espai en el qual habitarem per uns dies”.

A final de maig de 1971, la preparació d’Instant City coincidí a Eivissa amb la celebració de la I Setmana de la Moda Adlib, la internacional marca d’alta costura promoguda per la ‘princesa’ sèrbia Smilja a redós de la influència hippy a l’illa. El 20 de setembre ja començaren a arribar els primers neòfits universitaris. Les previsions es desbordaren. En total hi hauria més de 1.000 congressistes i devers 500 estudiants d’arquitectura i disseny procedents de 40 països. “Eren joves –remarca Giralt-Miracle– d’esperit pioner i disposats a gastar-se els diners per viure una aventura intel·lectual i social. A la platja també hi corria la droga, però era ben utilitzada”.

Cadascun dels assistents era convidat a ajudar en la construcció d’aquella utopia inflable amb una grapadora, una cinta mètrica, un retolador i un grapat de tires de policlorur de vinil. L’estructura gravitava al voltant d’una cúpula central, des d’on sortia un gran túnel fet de franges taronges i blanques. Perpendicularment, hi havia altres túnels més petits que, a tall de carrers, distribuïen la gent en habitacles de mides i colors diferents.

Per tal que no s’escapàs l’aire, els accessos, coneguts com a “esfínters”, tenien un tancament especial. Es volia donar la sensació que era com entrar dins l’úter matern. A fora s’improvisaren vàters i dutxes a l’aire lliure. En dues setmanes ja estigué aixecada la ciutat, que es mantingué inflada gràcies a un sistema de ventilació i sobrepressió. La infraestructura, amb forma de cuc gegant, resultà ser molt bonica, però no del tot còmoda. “L’absorció de l’aire pel ventilador –assegura l’antic secretari de premsa– generava molta d’humitat, de manera que alguns preferien jeure a la platja”.

“Comuna ‘hippy’”?

El noticiari franquista NO-DO es faria ressò d’aquella subversiva proposta cultural. Ben atents al seu desenvolupament hi havia agents de la Guàrdia Civil. “S’ho miraven astorats –recorda Giralt-Miracle. De seguida s’adonaren que no ho podien controlar. No s’atreviren, però, a aixecar cap fusell”. Altres observadors atònits foren els pagesos eivissencs, que ja duien uns anys convivint amb els costums llibertins dels ‘peluts’. Els més crítics amb Instant City no dubtaren a titllar-la de “comuna hippy que bevia del Maig del 68”. La màgia que desprenia aquell reducte de llibertat seduí els ‘seriosos’ i benestants congressistes que s’allotjaven al hotels Cartago i Galeón de la cala. Molts d’ells s’animaren a treure’s la corbata per baixar a la platja a gaudir de la festa.

“Allò –recalca l’investigador– va ser un experiment sociològic molt interessant. Es feien rotllanes a la platja per parlar d’arquitectura i disseny. Hi solia haver un delegat que després pujava als hotels per comunicar a la sala plenària els temes tractats per aquells joves universitaris”. El 20 de setembre, quatre dies després de la clausura del congrés, es desmantellà Instant City per reciclar-ne el material. “Hi hagué pagesos –recorda Giralt-Miracle– que, amb cúters a la mà, retallaren grans trossos de plàstics que reutilitzaren per tapar pallers i tractors. També hi hagué assistents hippies que després s’acabaren instal·lant per aquell redol”. L’antic secretari de premsa, avui de 78 anys, es mostra orgullós d’haver participat en aquella espècie de Woodstock del disseny: “No hi tornaria a haver un congrés com aquell pensat per donar més veu als joves que no pas als professors. Altres congressos posteriors no acceptaren tanta informalitat ni una participació tan alternativa”.