Voldria trobar la meva manera de viure el dol

PalmaPassam a cercar la meva padrina i enfilam directament cap al cementeri. Ja fa dies que va ser Tots Sants. L’explosió de flors ara llueix més aviat com un quadre de natura morta que ens recorda que ja feim tard. Tanmateix, si no fos per la padrina, ni ma mare ni jo visitaríem mai aquest lloc. Em deman si, quan ella ja no ho pugui fer, alguna li prendrà el relleu. Si fos per mi, ni tan sols sabria trobar la porta d’entrada per accedir-hi amb el cotxe, així que és ella qui, cada pic, em guia: “No, nina, tira més endavant. És una porta molt grossa, la veuràs”. Per trobar el bloc on es troben els nostres familiars també he de menester les seves indicacions: “El segon carrer a l’esquerra”. Aparcam el cotxe i ens organitzam per decidir qui visitam primer. Mai no em deixarà de sobtar com irromp el sentit de la practicitat en moments en què aparentment t’hauries de guiar per l’instint o la impulsivitat. És com si l’intent de posar seny ens anestesiàs un poc les vísceres.

Ens posam mans a l’obra i dividim les tasques: ma mare intenta separar les flors, jo vaig a buidar l’aigua del gerro i a posar-ne de nova, mentre la meva padrina intenta dirigir els nostres moviments, com una orquestra. La corda amb què han fermat el ram és tan forta que no l’aconseguim llevar de cap manera i començam una competició per qui troba la manera més fàcil de fer-ho: “Abaixa la corda, així, cap avall”, diu la meva padrina; “Treu les flors, una per una, cap amunt”, dic jo; “Donau-me alguna cosa per tallar la corda”, diu ma mare. De cop i volta, ens trobam totes tres intentant tallar la corda que envolta les flors amb les claus de casa, sense gaire èxit. Mentre observ volar pels aires alguns pètals per mor del sacseig, intent recordar quin era el propòsit de tot això. És com si ens haguéssim oblidat de per què érem allà. O és que volem oblidar perquè hi som? Gestionar, resoldre i encarregar-nos de les coses ha estat la manera amb què hem après a mostrar afecte. I fins i tot aquí no ho sabem fer d’una altra manera.

Quan hem aconseguit alliberar les flors, les col·locam ben estufades i dedicam uns minuts a observar el resultat i, ara sí, recordar els nostres difunts. Quedam callades, gairebé a les fosques, perquè ja són les sis de l’horabaixa, i ma mare, dissimuladament, treu el mòbil per posar-hi un poc de llum. Pareix que m’ha llegit el pensament. Així que allà ens trobam, totes tres, mirant un nínxol il·luminat per la llanterna de l’iPhone. Més que solemne, anar al cementeri de vegades em resulta una experiència esperpèntica, a estones decadent. Tot és tan protocol·lari que arriba a semblar una performança, una coreografia dirigida. Tot és tan postís que ens delatam nosaltres mateixes a cada gest o cada frase espontània, vertaderament sincera. “Bé, anem. Tanmateix, ells no ens poden veure. I jo els tenc tot el dia al cap”, diu la meva padrina, en senyal que amb cinc minutets ja n’ha tingut prou. Amb ella sempre ha estat així, el seu dol sempre ha guiat el nostre, massa protagonista perquè la resta en trobàs un de propi. La seva pena sempre ha estat més grossa, tan grossa que semblava que la resta no podíem sentir-la també. El seu lament ha sonat més fort. Les seves llàgrimes han arribat abans. I així com arriben, se’n van. Giram coa i canviam de tema. Ma mare demana on estan enterrats els padrins de part de son pare i la meva padrina li indica el número del nínxol exacte, encara que mai no hagi tornat a posar-hi flors d’ençà que és vídua. Aleshores comença tota una explicació detallada sobre què van fer amb les restes del meu repadrí, amb el mateix to que faria servir com si xerràs de fer una reforma a ca seva: “Al padrí Miquel el varen enterrar, però amb el temps va quedar fet un desastre, així que fa uns anys el varen treure, el varen ficar dins una bossa i el varen deixar més endreçat”. Amb ella, xerrar dels morts acaba sent una qüestió pragmàtica, com si el més important fos l’acció en si mateixa –i fer-la bé– que no el motiu de l’acció.

Potser és per això que, estant allà, em costa sentir alguna cosa quan record a qui pertanyien les restes que tenc davant. M’agradaria tenir el meu propi ritual, més enllà de les flors de plàstic, de la frase poc eloqüent ‘no t’oblidam’ i del mateix colom gravat per defecte en la majoria de les làpides. No em suggestionen les cerimònies buides, les representacions forçades, com un dinar de família que es repeteix diumenge rere diumenge sense ganes ni sentit. Voldria relacionar-me d’una altra manera amb la mort, triar el meu format de dol, decidir si realment crec que hi ha un més enllà, i renegar del tot –o no– de la meva espiritualitat.