PalmaA l’època de la transició democràtica hi havia a Palma diverses peces urbanístiques que tenien una alta tensió social. Una d’elles era el parc de la Mar, com vàrem veure al capítol anterior. Tampoc no ens hem d’oblidar del puig de Sant Pere, pendent d’un projecte integral de rehabilitació que tanmateix no es faria realitat fins avançats els anys 80, encara que hi havia un acord verbal entre l’Ajuntament, el Ministeri de l’Habitatge i el Col·legi d’Arquitectes.
Per una altra banda, aquells mesos era molt debatut el projecte de Campsa, consistent en la creació d’un altre dic a l’est de la ciutat, de 1.700 metres de llarg per 30 m d’ample i 4 m d’alt. La brillant idea era fer de Palma “un centre d’atraccions del comerç mediterrani”, segons es publicà a l’ABC el 8 agost de 1976. L’Ajuntament i els veïns del Coll d’en Rabassa s’havien oposat frontalment al projecte de fer una dàrsena a la sortida del Torrent Gros a Ciutat Jardí, projecte que, com sabem, finalment no es va fer. Tampoc no es va arribar a fer el Casino, que sí que era molt demandat per l’Ajuntament i pel qual el batle Paulino Buchens va amenaçar públicament en dimitir perquè Madrid n’havia concedit dos a les Balears però cap a Palma.
Moltes zones de ciutat, com el llit de la Riera o les estacions del ferrocarril al costat de la plaça d’Espanya, estaven abandonades, testimoni d’un món industrial que desapareixia a tota velocitat. L’Escorxador es volia esbucar i fer-lo passar a Mercapalma. El Frontó Balear del passeig de Mallorca –activitat esportiva molt popular entre els joves de Ciutat– s’eliminava per fer-hi habitatges. Enmig del passeig Marítim, les drassanes es traslladaven al Mollet, deixant un solar que es volia dedicar a zona verda, però on finalment es construïren pisos. Del 1974 al 1979 es varen fer 16.945 pisos, tots d’iniciativa privada. Palma tenia 50.000 habitants més.
El creixement urbanístic de la ciutat, totalment desbocat d’ençà dels anys 60, va intentar ordenar-se a través del pla del 1973 conegut pel nom del seu autor, el catedràtic d’Urbanisme de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona Manuel Ribas Piera. La intenció d’equilibrar els diferents barris de la ciutat era bona, però els resultats no foren els esperats, ja que el pla va ser modificat a l’alça per l’Ajuntament i la ciutat va continuar creixent de manera compulsiva.
Algunes de les reformes que el pla Ribas Piera incorporava, com l’ampliació del carrer de la Indústria eliminant-ne els molins fariners, eren una mostra del fet que el nou instrument prioritzava la circulació dels vehicles a la salvaguarda dels trets identitaris de la ciutat. A la Carta Històrica de Palma, el nostre visor cartogràfic, disponible a www.palmaxxi.com, podreu veure el gran creixement de Ciutat entre el 1956 i el 1984.
El caos circulatori també era molt comentat als mitjans de comunicació, fruit d’anys de creixement del parc automobilístic sense ordre ni control. Les places del centre històric i els carrers principals, com Sant Miquel i els Oms, aguantaven un trànsit permanent que feia inviable la convivència entre cotxes, vianants i comerços.
Sobre la situació del trànsit a Palma, Gaspar Sabater dibuixava el 1977 un panorama que, encara que hagin passat més de quaranta anys, sembla actual: “Durant el dia el parc automobilístic normal de Palma, que normalment ja és elevat, s’incrementa extraordinàriament, cosa que fa més dificultosos una circulació i un aparcament congestionats. La penetració és més intensa per les carreteres d’Inca i Manacor, que recullen respectivament el trànsit d’ambdues comarques, les més poblades de l’illa.”
