El túnel que engolí Gabriel Cañellas

PalmaGabriel Cañellas (PP) ha estat el primer president democràtic del Govern balear i el que més temps ho ha estat, 12 anys (1983-1995). També, però, té el trist honor d’haver estat el primer president que ha dimitit per un cas de corrupció. El seu malson començà el 30 de juny de 1994. La brigada de delictes econòmics de la Policia Nacional escorcollà a Palma les oficines de Brokerval, una agència de valors de la jet set mallorquina. El seu director, Francesc Berga, ja havia fugit a Panamà, on seria detingut al cap de quatre mesos.

Les investigacions d’aquella trama, el major escàndol financer de la història de les Balears, acabaren destapant les irregularitats del projecte estrella del govern de Cañellas: el túnel de Sóller, iniciat el 1990. Els seus tres quilòmetres escurçarien els 15 de l’estreta i perillosa carretera del Coll que havien de recórrer sollerics i fornalutxers per poder anar a Palma. El promotor de la infraestructura, Antoni Cuart Ripoll, n’havia aconseguit l’adjudicació i explotació després d’haver pagat al PP de Cañellas 50 milions de pessetes. Es tractava d’un antic soci del dirigent conservador a Salinera Española. L’interès per aquella via subterrània li venia perquè també tenia pensat construir una marina esportiva al port de Sóller.

Aviat Cuart es trobà damunt la taula una denúncia d’una de les quatre empreses que inicialment tenien la millor puntuació per aconseguir la concessió de les obres del túnel. La seva promotora, tanmateix, acabaria fent fallida. Així, la desitjada drecera de la serra d’Alfàbia no es pogué inaugurar el 1992, tal com estava previst. El 1994 qui continuà amb la seva execució va ser Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), propietat de les germanes Koplowitz.

Aznar, preocupat

Abans que la notícia del cas túnel de Sóller saltàs als mitjans de comunicació, l’inquer Tòfol Soler, aleshores president del Parlament, ja n’estava informat per contactes seus a la banca. “Durant la campanya electoral del maig de 1995 –recorda–, Cañellas em digué que ho estava passant malament, que tenia un inspector d’Hisenda i la Policia al damunt”. Aquells comicis donaren la primera majoria absoluta a les Illes a ‘l’amo en Biel’. El seu partit, però, perdé el Consell de Mallorca. Amb tan sols dos diputats, Maria Antònia Munar (UM) presidiria la institució insular amb el suport dels partits d’esquerra.

La victòria de Cañellas fou encara més agredolça amb els detalls de la investigació policial sobre el túnel de Sóller que els diaris anaven publicant. Tot plegat fou aprofitat per Izquierda Unida (IU), un partit que en aquelles eleccions obtingué per primera vegada representació parlamentària. Eberhard Grosske, el portaveu de la flamant formació, no dubtà a presentar una querella per prevaricació continuada i suborn contra el president del Govern i els consellers que adjudicaren la polèmica infraestructura.

Des de Madrid, el PP estatal estigué ben pendent d’aquells moviments judicials. Llavors, el seu dirigent, José María Aznar, a l’oposició, no aturava de retreure al president del govern espanyol, el socialista Felipe González, els nombrosos casos de corrupció que l’esquitxaven. En una sessió al Congrés, González el contraatacà recordant-li la seva passivitat amb el cas del túnel de Sóller. Amb unes eleccions generals a un any vista, Aznar, convertit en apòstol de la regeneració ètica, s’hagué d’esforçar per ser coherent. Així, decidí enviar a Palma dos emissaris perquè verificassin els suposats fets delictius per boca de gent de l’entorn de Cañellas.

Soler no fou una de les persones entrevistades per aquella comitiva. En la nova legislatura repetia com a president de Parlament. Estava impacient. “Passaven els dies –afirma– i veia que Aznar no s’havia dignat a felicitar Cañellas per la seva primera majoria absoluta. Jo aleshores tenia contactes amb la cúpula estatal del partit arran dels meus anys com a membre de l’executiva del Partido Demócrata Popular (PDP). Vaig avisar Cañellas que aniria a Madrid per esbrinar què passava. M’hi acompanyaren Rosa Estaràs i Joan Huguet”. Soler es reuní amb Aznar sota l’atenta mirada dels seus dos escuders, Francisco Álvarez-Casos i Mariano Rajoy: “Em digué que la informació recopilada pels seus enviats no era gens bona. Qui, però, demanà el cap de Cañellas va ser el seu assessor, Miguel Ángel Rodríguez, avui al servei de la presidenta de la comunitat de Madrid Isabel Díaz Ayuso. No el podia veure ni en pintura”.

“Pel bé d’Espanya”

Hi hagué uns quants viatges més d’aquella delegació balear a Madrid per evitar la destitució del seu dirigent. En representació d’Eivissa, s’hi afegiria María Luisa Cava de Llano. L’11 de juliol de 1995 Cañellas fou convidat a anar també al despatx de Génova. Segons les cròniques periodístiques, Aznar el rebé amb una sentència contundent: “Gabriel, te n’has d’anar pel bé d’Espanya. No pots ser una pedra en el meu camí cap a la Moncloa”. “Li digué això –apunta Soler– mentre es fumava un puro amb Rajoy i Álvarez-Cascos. Cañellas estava molt enfadat. No entenia per què havia de dimitir dos mesos després d’haver guanyat unes eleccions”.

A l’avió de tornada a Palma s’inicià la partida per trobar substitut al gran factòtum dels populars illencs. “Joan Huguet s’hi oferí. Cañellas, amb tot, li digué que no podia ja que ell també estava sent investigat per un pagaré del túnel de Sóller que havia cobrat el PP de Menorca que presidia”. En la travessa la persona que tenia més punts era Rosa Estaràs. Amb tan sols 29 anys, ja era vicepresidenta i portaveu del Govern. “Ella, però, s’autodescartà perquè aleshores la seva prioritat era casar-se i formar una família”. El següent nom que sonà per presidir el Consolat de Mar fou el del mateix Soler, que en la primera legislatura havia estat conseller d’Economia i Hisenda. “En un primer moment vaig declinar l’oferta. Finalment, després que se m’insistís molt, la vaig acabar acceptant”. Mentrestant, Cañellas es dedicà a despistar la premsa dient: “Si el PP m’envia a galeres, per ventura no l’acat”. El 15 de juliol, però, sorprenia tothom presentant la dimissió davant la junta regional, que, tanmateix, no l’hi acceptà de cap de les maneres.

“Llavors –recorda Soler– alguns l’animaren a fundar un altre partit regionalista. Ell s’hi negà en banda. Insistí que no volia anar en contra d’un partit que ell havia ajudat a crear [el 1989 la seva antiga Alianza Popular passà a dir-se Partido Popular]”. D’aquella assemblea en sortí un full de signatures demanant a Aznar la continuïtat del dirigent balear. La consigna, però, de Madrid era inalterable. Així, el 17 de juliol un Cañellas abatut anunciava en roda de premsa la seva dimissió irrevocable.

Culpables

El 30 de juny de 1997 el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) acollí l’inici del mediàtic judici. Feia quatre mesos de la inauguració de la infraestructura que l’havia provocat. El responsable de tallar-ne la cinta havia estat Jaume Matas. Des de juny de 1996 assumia la presidència del Govern després que Cañellas hagués perdut la confiança en Soler, el qual acabà presentant la dimissió. El totpoderós ‘l’amo en Biel’ s’assegué a la banqueta dels acusats juntament amb el seu exconseller d’Obres Públiques, Jeroni Saiz, l’exsecretari general del PP, José Antonio Beranstain, i l’adjudicatari del túnel, Antoni Cuart. L’objecte del delicte eren els 50 milions de pessetes que Cuart havia abonat a la Fundació Illes Balears, una entitat privada que el 1988 havia creat Cañellas. Una part d’aquells doblers havia anat a parar a la tresoreria del PP balear i una altra es destinà a sufragar les despeses de campanyes electorals.

En representació d’Izquierda Unida, l’acusació particular al judici anava a càrrec de tres joves advocats, Maria Duran, Jaime Bueno i José Luis Valdés. “Cañellas –assegura Duran– estava convençut que no li passaria res. Negà haver fet cap irregularitat i insistí que ell no s’havia quedat cap dobler per a ús personal”. El juliol de 1997 es dictà sentència: mentre Saiz fou absolt, Cañellas, Beranstain i Cuart foren considerats culpables de delictes de prevaricació i suborn impropi. Els tres, però, acabaren sent absolts perquè els fets havien prescrit només per tres mesos. “Tot i així –assenyala Duran–, allò va ser una gran victòria per a nosaltres perquè poguérem demostrar que havien delinquit. I això que ells tenien els millors advocats de les Balears, entre ells Rafel Perera”.

Soler conclou amb la següent observació: “Per desgràcia, en aquells temps la corrupció estava bastant generalitzada, ja que encara no hi havia cap llei de finançament de partits polítics. Presentar-se a unes eleccions era molt car. En tot cas, estic segur que més d’una ‘mossegada’ acabà en alguna butxaca particular”. Tanmateix, després de Cañellas, el PP balear encara hauria d’escriure el major episodi de la història de la corrupció a les Balears. Fou durant el segon mandat d’un megalòman Jaume Matas (2003-2007) embogit de poder, que sí que acabà a la presó. Ja el 1999 havia intentat guanyar les eleccions sense èxit comprant vots d’argentins censats a Formentera.