Societat 03/07/2022

De Tomeu Penya a Antònia Font

El quintet del cantant Pau Debon ha suposat l’entrada de Mallorca a la modernitat musical i ha ajudat a combatre la percepció simplista que els catalans tenen de l’illa

6 min
Pau Debon, cantant d'Antònia Font, en el concert d'Inca.

PalmaEl passat 18 de juny prop de 13.000 persones vibraren amb el retorn d’Antònia Font al poliesportiu d’Inca. Havien passat gairebé nou anys d’ençà d’un adeu que finalment ha estat temporal. A primera fila, de sobte, un grup d’al·lotes tragué una estelada. Intentaven evocar uns temps ja finits. Tanmateix, l’univers ‘antoniafontenc’ tampoc mai ha tingut res a veure amb el rock català que despuntà als anys vuitanta.

El 1968, en ple franquisme, ja s’havia sentit cantar en català al Festival Internacional de Canción de Mallorca, nascut el 1964 com a eina de promoció turística. Va ser per boca del cantautor manacorí Antoni Perera Fons, que quedà en segon lloc amb el seu enèrgic M’és ben igual. Aquells anys les festives orquestres d’hotel de grups com Los Javaloyas i Los 5 del Este contrastaven amb les combatives veus de la Nova Cançó de Maria del Mar Bonet i Guillem d’Efak.

Després de les primeres eleccions autonòmiques de 1983, Mallorca començà a sonar diferent. Alguns músics del boom turístic ja havien iniciat una carrera en solitari com el manacorí Joan Bibiloni, un eclèctic de la música funky, brasilera i el blues, o Tomeu Penya, el cantant country de Vilafranca de Bonany. El 1990, a la cançó Rock & Roll, Penya justificaria així el seu nou rumb professional: “Arribaren els anys 80 / i jo ja n’estava cansat de guiris / de cançons de patxanga / per es cap del mes cobrar / i en sa meva llengua autòctona / començà jo a composar / Mirau-vos quina cosa / sa gent me començà a escoltar”.

La Trinca balear

El 1986 aparegué un dels primers grups de rock català a les Illes, el menorquí Ja t’ho diré, de Cris Juanico. Amb gran èxit a Catalunya, tocaren fins al 2003. El 1987, a Manacor, naixien Ocults, recordats per cançons com Pa amb Oli Nacional, Mallorca Sempre i Mou es cul. El 1989, al marge d’aquell moviment, es començà a sentir a parlar d’un grup totalment irreverent: Ossifar. Fou idea de tres amics: Llàtzer Méndez, Biel Mesquida i Luis Arboledas. Quedaven per tocar durant el seu temps lliure i, entre rialles, deien que les cançons que componien sonaven tan malament com Osifar, l’empresa mallorquina dedicada a netejar fosses sèptiques. Així decidiren muntar un conjunt amb aquell nom. Li afegiren una essa en al·lusió al ‘castellorquí’, que seria el seu tret distintiu.

Aquell humor empeltat de català i castellà xocava amb la Llei de normalització lingüística que tres anys enrere havia aprovat per unanimitat el Parlament balear. Miquel Àngel Sancho fou l’encarregat de produir tots els discos d’Ossifar amb el segell discogràfic Blau, que creà el 1982 amb Joan Bibiloni. “Era –diu– un grup amant de la ironia simpàtica, lluny de l’autoodi que alguns els volgueren atribuir. La seva actitud artística no tenia res a veure amb banderes ni amb posicionaments polítics”.

Portada del disc Ossifar Da-li cebes

Ossifar fou un autèntic fenomen social. La gent es posà a copiar els seus cassets pirates. Davant aquell èxit inesperat, decidiren llançar-se als escenaris. Eren reclamats a totes les revetles dels pobles, les conegudes verbenas. Els seus concerts es convertien en autèntics shows amb cançons mítiques com En Gori Cuper té morenes, Vacasiones en Mallorca o Pasodoble de amor. El 1997 ja tocaren la glòria amb el disc Da-li cebes!, que vengué més de 12.000 còpies.

Sancho intentà sense fortuna que la popular banda fes el bot a Catalunya: “Vaig contactar amb los 40 Principales d’allà. Però em digueren que no entenien cançons com L’amo en Pep de sa Sínia o Indiana Pons en busca de la porcella rustida. Era una cosa massa local. Alguns deien que Ossifar eren la Trinca balear, però el trio català tenia un context més universal”. El grup mallorquí estigué en actiu vuit anys. S’acomiadà el 1997 amb un disc prou eloqüent: A pixar i a jeure.

L’Springsteen mallorquí

A les revetles dels pobles, Ossifar compartí protagonisme amb Tomeu Penya. El 1986 el de Vilafranca de Bonany ja s’havia donat a conèixer al Principat amb la cançó Mallorquins i catalans. A partir del 1987 Sancho també s’encarregà de produir els seus discos. Una de les seves cançons preferides és Plou, d’aquell mateix any. “En Tomeu –apunta– agradava molt perquè xerrava de qüestions quotidianes, del tot transversals. Les lletres eren seves i no de grans poetes. No el veien com l’artista intel·lectual, com Raimon. Donà una gran lliçó artística. Fins i tot el seu talent fou reconegut entre els cercles de l’alta cultura”.

A les entrevistes que concedia, Penya no estandaritzava gens, de manera que els catalans es començaren a avesar a un accent que els resultava del tot exòtic. “En Tomeu –diu Sancho– és natural. No li agraden les impostures. Varen ser els catalans qui li assignaren l’etiqueta d’exòtic d’acord amb els seus tòpics sobre nosaltres. Per ser illencs, ens veien com a persones que érem tot el dia a la platja, sense fer res”.

Tomeu Penya a la botiga de Xocolat de Palma.

Davant l’èxit que tingué al Principat, Penya sentí cants de sirena de Madrid. “Enregistràrem –assegura el productor– un disc en castellà. Radio 3 hi estava molt entusiasmat. José Miguel López, del programa Discópolis, deia: ‘Ahora vamos a escuchar al Bruce Springsteen mallorquín’. Per mi, però, en Tomeu era el nostre Neil Diamond, el famós cantautor nord-americà”. Aquella aventura en castellà no funcionà: “Ell sempre em deia: ‘No em vull morir sense provar-ho’. Quedava clar, però, que el seu públic era un altre”.

Durant tots aquells anys, mentre triomfaven Ossifar i Tomeu Penya, a Mallorca havien sorgit nous grups de rock català com els manacorins Tots Sants (1990-97), del ja desaparegut Xavier Ramis, i Fora des Sembrat (1992-2014), de Pep Suasi. Els seguirien Anegats (1994) i Oprimits (1999). El 14 de juny de 1991 ja havia tingut lloc a Barcelona un dels moments més importants d’aquell nou moviment musical: el macroconcert al Palau Sant Jordi. Davant més de 22.000 persones tocaren les quatre bandes més destacades del moment: Sangtraït, Sopa de Cabra, Sau i Els Pets.

Injecció d’autoestima

El 1997 el panorama musical illenc incorporà un grup de cinc homes amb nom de dona, Antònia Font, en record d’una amiga de la Universitat . Pau Debon era el responsable de posar veu a unes lletres oníriques escrites per Joan Miquel Oliver, l’exguitarrisa dels Fora des Sembrat. Els acompanyaven Jaume Manresa al teclat, Joan Roca al baix i Pere Manel Debon a la bateria. El musicòleg Amadeu Corbera destaca un tret distintiu de la banda: “A diferència d’altres grups de Mallorca, ells deixaren d’actuar a revetles de poble, on s’havien format, i passaren a fer-ho a sales de concert i teatres. Això implicava tot un canvi de posada en escena, de relació amb el públic i fins i tot de sonoritat”.

El 1998 Antònia Font treia el seu primer disc amb el seu mateix nom. Fou el 2001, amb el segon, A Rússia, quan feu el salt al Principat i al País Valencià. El 2002 arribà el gran single Alegria, que fou seguit pels èxits incontestables de Taxi (2004) i Batiscafo Katiuscas (2006). Coser i cantar (2007) suposà l’apoteosi del grup amb l’acompanyament de l’orquestra simfònica de Bratislava. Tothom caigué rendit a aquells tocs de bossa nova, rumba i jazz que s’allunyaven de la Mallorca agrària amb extraterrestres i robots com a protagonistes. El 2013, després de desset junts, el conjunt mallorquí de pop més universal de la història anuncià que plegava quan en realitat simplement volia descansar de tant de tragí.

“Antònia Font –apunta Corbera– va suposar la normalització de la música illenca en català”. L’historiador Biel Mayol va més enllà: “Representaren una gran injecció d’autoestima a l’històricament malmès orgull propi mallorquí. Exceptuant Maria del Mar Bonet, amb anterioritat cap proposta musical d’aquí tenia possibilitats d’assolir unes quotes tan elevades de seguiment fora”. El nou disc del quintet de Pau Debon, Un minut estroboscòpica, manté viu el que l’historiador defineix com a “utopia ‘antoniafontenca’” de grans himnes. I, de retruc, el conjunt ha aconseguit una fita inesperada: “La gran lliçó que ens han ensenyat és que la primera passa per ser un país i una llengua normal és posar-ho en pràctica, sense estelades ni lemes reivindicatius”.

Mayol està convençut que Antònia Font és el grup que, a Catalunya, haurien volgut tenir i no tenen: “Varen omplir un buit d’uns anys en què el rock català estava a la baixa i en què encara no havien sorgit grups com Manel. Varen propiciar la imatge d’una Mallorca moderna, on es pot fer molt bona música amb lletres d’un alt component líric”. De la mateixa opinió és Sancho, testimoni de l’evolució del panorama musical mallorquí dels darrers quaranta anys. “Antònia Font –assegura– ha fet una passa endavant. La sensació és que a Catalunya ens tenen una mica d’enveja davant el gran talent que tenim aquí. Allà tampoc no tenen un Biel Majoral, que ha fet una gran feina de recuperació de les nostres arrels musicals, un Música Nostra o un Joan Bibiloni”.

De l’Acampallengua al Mobofest

El 19 d’agost de 2017 el puig de la Consolació de Sant Joan va acollir la primera edició del Mobofest, el festival internacional de música independent de Mallorca. Va ser una idea del tot romàntica d’un grup d’amics del poble. Ho explica el periodista Toni Jaume, un dels actuals organitzadors del certamen: “Dins del tren començaren a parlar de la possibilitat de tenir una plataforma per a músics d’aquí que no eren tan coneguts. El referent més proper era l’Acampallengua, que es deixà de celebrar el 2012. A Esporles, des del 2012, hi havia el Tramuntana Rocks; i a Maria de la Salut, des del 1994, el Rock’n’Rostoll. Oferien, però, un altre tipus de música”.

 Per tirar endavant aquell somni el grup d’amics de Sant Joan desembutxacà 50 euros per hom per constituir una entitat sense ànim de lucre. Tenien clar el nom del festival. “El president de la Mobo –assegura Jaume– és Arnau Moratinos Bordoy. Cada estiu, quan els seus pares partien de vacances, muntava una festa per als amics a la seva casa de Sant Joan. Tothom deia: ‘Anam a la Mobo’. Era la unió de les inicials dels dos llinatges d’Arnau”. 

 La primera edició del certamen, que fou gratuïta, va ser tot un èxit. Prop de 800 persones es delectaren amb bandes com Salvatge Cor, Pistola, Ombra, Go Cactus, Catarsi o Roig. El 2018, a la segona edició, amb devers 3.000 assistents, la Mobo ja es consolidaria com el festival de referència de l’escenari balear amb artistes com Xanguito, Miquel Serra, Donallop, Da Souza, Bilo o Vaquer. “Som –diu amb orgull Jaume– la contrarèplica del Mallorca Live Festival, que va néixer un any abans que nosaltres, el 2016.

El 2019, a la tercera edició, la Mobo s’allargà dos dies i, per primera vegada, incorporà un grup internacional, el suec Billie The Vision & The Dancers, famós per la cançó Summercat de l’anunci d’Estrella Damm. “L’estratègia –apunta l’organitzador– és tenir un públic ample, que no podries estirar només amb grups d’aquí. Així els obligues a conèixer grups illencs que canten en català”. El 2021, arran d’unes desavinences amb l’Ajuntament de Sant Joan, el certamen es traslladà a un camp de rostoll de Lloret de Vistalegre. Llavors ja es feu pagar entrada. Enguany la sisena edició se celebrarà el 29 i el 30 de juliol. S’han aconseguit ajuntar 22 grups amb un pressupost de 157.000 euros.

 El 2021 Jaume, juntament amb altres organitzadors de la Mobo, tragué al mercat la revista trimestral S’Altra Música: “El nostre referent és la web 40 putes, en funcionament del 2011 al 2015. Donam difusió als músics d’aquí, que a Catalunya ja comencen a tenir en compte. Ja no ens tracten com els amics indígenes de sempre”. S’Altra Música està ben atent a veus illenques de gran projecció com Maria Jaume, Marga Rotger, Joana Gomila, Taverners, Jorra Santiago, Maria Hein o Cabot.

stats