Tancament de temporada amb motos

PalmaEn Ruggiero acaba d’entrar les cadires de la terrassa dins el local, lligades amb les cadenes i els panys. N’ha deixada una a fora per asseure-s’hi a fer un cigarret i un drambuie, els darrers fins d’aquí a mig any. S’ha acabat la temporada i en Ruggiero tanca el Lucky’s Pizza&Pasta, que explota durant els mesos d’estiu en una localitat costanera de Mallorca. La localitat en qüestió és bonica perquè està a vorera de mar i, al mateix temps, al peu de les muntanyes. Ho té tot per triomfar, i triomfa. Collons si triomfa. En Ruggiero va saber de seguida que aquell era el lloc millor per obrir-hi el Lucky’s, i efectivament ho era. En Ruggiero no s’equivoca, en aquestes coses, es deia en Ruggiero a si mateix.

“Bevent drambuie t’assegures que ningú et prengui la copa”. Això li ho solia dir, rient, en Jose, un dels moters. Un licor de whisky amb mel i herbes: és cert que el drambuie no està de moda, i que no és per a tothom, però en Ruggiero, als seus trenta-vuit anys, no està per hòsties (això també s’ho diu en Ruggiero a si mateix). Sí, trenta-vuit anys, però ha rodat i ha viscut molt més que d’altres que en tenen setanta i que han estat uns cagats tota la vida. Ell, no. Ell no ha vingut a aquest món per passar-hi desapercebut. Ha viscut a tres continents, ha corregut amunt i avall, ha passat per llocs estrets i per vies amples, però ell sempre ha cregut en la predestinació. És una paraula que diu, de vegades, quan es vol burlar d’algun dels seus amics, o quan vol fer riure alguna a qui vulgui tirar pa. Els diu: mira’m aquí, i s’assenyala amb el dit enmig del front. Tant si són homes com dones, és important que vagin col·locats. Quan ha aconseguit que concentrin l’atenció en el seu front (costa una mica, perquè els peguen rialles), aleshores ve la part difícil: “digues predestinació”, els demana. Més rialles, aleshores en Ruggiero insisteix, sil·labejant: “Pre-des-ti-na-ci-ó”. A les quatre o a les cinc de la matinada, amb una alineació d’elements correcta, era un joc infal·lible.

La predestinació d’en Ruggiero era triomfar, i aquell horabaixa, tancant el Lucky’s a finals d’octubre, sentia (no: sabia cert, estava convençut) que ho havia aconseguit. El Lucky’s era una màquina de fer doblers; ara, però, li arribava el moment del descans. Com havia sentit que feien els pagesos a la Campània, on ell havia crescut, convenia deixar reposar un temps la terra fèrtil. Fins a març o abril, perquè, a pesar que sempre parlin de l’estiu, la temporada alta és generosa: de Setmana Santa fins a finals d’octubre, ben bé mig any, o set mesos i tot, de bon temps i caixes espectaculars. Les caixes, i, encara més, tot allò que circulava fora de la caixa. Tot el dineral que no constava enlloc, i que es movia dins i al voltant del Lucky’s en forma de pastilles, cristalls, ratlles i porros.

En Ruggiero s’asseu, amb la copa de drambuie i la cigarreta encesa, a contemplar la posta de sol. Fa ben bé l’efecte que la mar engoleix el sol, i que necessita fer esforços amb la llum per empassar-se’l. Les drogues, pensa en Ruggiero, són collonudes. Mallorca és collonuda. Almenys durant l’estiu, clar. Alguna vegada ve durant l’hivern, per controlar que tot estigui bé al Lucky’s mentre el té tancat, i el panorama realment fa pena. Fosca a mitjan horabaixa, vent, un ambient grisós, de plom. Ningú als carrers, només brutor. Els locals –el Lucky’s el primer–, tancats. Qui ha de voler obrir a l’hivern, i per què? Per servir els mallorquins? Aquests no gasten ni un cèntim: ell, almenys, en sis anys de dur el Lucky’s, no n’ha conegut cap, de mallorquí. Bé, sí, els de les motos, però aquests són a part. En general, els mallorquins són uns avorrits. I uns aferrats, segurament. O ho són o ho sembla: en Ruggiero no ho sap per això mateix, perquè tampoc els ha conegut. Ni ganes. És un ciutadà del món, en Ruggiero, un cosmopolita. No va sortir de la Campània per fer-se amb els pagesos d’una puta illa.

Perquè és una puta illa collonuda, la molt cabrona, pensa en Ruggiero, i riu sol. Encara no ha decidit què farà els propers mesos, encara no sap on passarà l’hivern, les festes, totes aquestes merdes. Comença per a ell l’estació del nomadisme, anirà encara no sap on, però recorrerà el món i tornarà dels seus viatges amb nous tresors per vendre’ls al Lucky’s a altres criatures com ell, vingudes de mil llocs del món. Criatures especials. Trobarà a faltar els moters, sempre els troba a faltar perquè les festes amb ells són de puta mare. Molts són polis, els tios! De la Nacional i de la Guàrdia Civil. Corren per les muntanyes a tota llet, donant gas a fons a les motos, jugant-se-la contra els autocars de turistes, els excursionistes i els penjats que van de pícnic amb les famílies. Quan es cansen, baixen i s’aturen al Lucky’s Pasta&Pizza i es posen fins al cul. Els veïnats els posen denúncies, però quines denúncies, si la poli són ells? En Ruggiero riu tot sol quan hi pensa. Avui li han explicat que hi ha hagut tantes queixes que ha fet falta presentar un informe de la Direcció General de Trànsit, però l’informe deia que les motos circulen per la muntanya a la velocitat correcta i que en cap cas no superen els 35 km/h. S’ha xapat el cul de riure, pensant en el Jose i en tots els altres de la penya. Aquelles motos són bèsties autèntiques, a 35 no aguanten ni el ralentí. Flipes de com les fan volar per dins la muntanya, com les fan tronar que sembla que davalli el dimoni. No sé de què es queixen aquests veïnats, pensa en Ruggiero mentre s’aboca un altre drambuie, si és guapo de collons veure córrer les motos així. Sí que en deuen ser, d’empardalats, aquests mallorquins. Bé, que es fotin. L’any que ve, la Setmana Santa cau a finals de març i ell serà aquí amb les nits màgiques del Lucky’s. És la predestinació.