El selfie com a pràctica artística

El selfie és l’autoretrat contemporani, pensat per compartir i deixar constància del ‘jo vaig ser aquí’. El selfie estival és la recreació de l’escenari de vacances normativitzat a través d’uns cànons estandarditzats del que es coneix com un escenari paradisíac, de platja, ciutat, entorn exòtic o muntanya. Representacions de societats definides per un context capitalista hiperconnectat.

La imatge autorepresentada de la felicitat, en soledat, parella o grup d’amics, que pugui encaixar amb l’ideal de benestar de la imatgeria col·lectiva. L’experiència simplificada i banalitzada, fruit d’una dependència tecnològica de la qual és difícil fugir. Una lògica fàcil i infantilista de la biografia fraccionada que es comparteix a l’espera de likes, comentaris i nous followers.

‘Memorable’

L’autoconstrucció identitària a través de les xarxes homogeneïtza el que es presenta com a memorable. Fotografies de peus amb la mar de fons, parelles besant-se a una posta de sol o grups d’amigues compartint una paella copen la xarxa.

Els reportatges als quals ens tenien acostumats les celebrities d’anys o dècades passats -per exemple, el posat anual d’Ana Obregón a la Costa dels Pins- ha passat a la història amb la democratització del mitjà i les xarxes. Qui no ha vist alguna postura absurda esperant una ona per aconseguir la foto desitjada? Obregón, en canvi, aquest estiu ha compartit un selfie a les xarxes amb el seu fill, que està superant un càncer.

Els autoretrats de Rembrand i de Tamara Lempicka, al seu estudi o en un Bugatti verd, poden ser considerats els predecessors de la cultura de l’autofoto, amb la diferència que aquells i els de molts altres artistes plàstics aspiraven a deixar el seu segell personal en autorepresentació.

Amb la pràctica més quotidiana, contemporània i entesa, s’ha augmentat el volum d’imatges i s’ha estandarditzat l’estil. La cultura del narcisisme del clic té uns patrons definits i bastant identificables. Una perspectiva lleument zenital, els llavis tancats, per ressaltar-ne el volum i marcar pòmuls, el que ja s’ha denominat com a duck face o cara d’ànec. En estudis sobre la comunicació animal dels micos caputxins, la cara d’ànec és exposada per les femelles en la fase prèvia a l’emparellament.

La humorista Celeste Barber evidencia l’absurd d’aquestes postures de models i famoses a les xarxes realitzant versions maldestres i divertides dels posats en el seu compte propi d’Instagram.

L’artista plàstica Jenny Odell el 2010 va realitzar el projecte Travel by Approximation: A Virtual Road Trip, en què recorria els Estats Units a través d’internet, un viatge que volia realitzar en persona i va fer a través de Google Street View, bases de dades com Panoramio, Picasa i Flickr, i llocs de reserva com Yelp, TripAdvisor i CitySearch. Durant un any real i gairebé dos mesos virtuals, l’artista es va moure d’un lloc a un altre. Per construir la narrativa del viatge va utilitzar Photoshop per integrar la seva imatge a les fotografies.

Per part seva, l’estudiant d’Amsterdam Zilla Van Den Born, el 2014, quan tenia 25 anys, va convèncer la seva família i amics que realitzava un viatge per Tailàndia, Cambodja i Laos mostrant-los autofotos amb gent local, a les típiques atraccions i a les platges paradisíaques dels llocs. En realitat, Van Den Born mai va sortir de la seva habitació. El projecte era el seu treball de final de carrera, amb la finalitat de mostrar la falsedat que es pot extreure de les imatges de les xarxes socials.

L’autora Remedios Zafra, al llibre Una habitación propia conectada, fa una al·lusió a Una habitació pròpia de Virginia Woolf per reivindicar l’espai d’internet com a emancipador, on desenvolupar la pròpia identitat, també des de la ficció. El selfie pot ser una construcció, cadascú decideix de què.