Carol Goodden: “La idea d’un restaurant al SoHo de Nova York amb la cuina oberta a la gent va néixer a Catalunya”

GironaEl Bòlit de Girona acull fins al 30 de maig l’exposició FOOD. La utopia de la proximitat, comissariada per Harold Berg, Eudald Camps i Carme Sais, on es relaciona la gastronomia amb la cultura i l’art. La mostra parteix del restaurant FOOD, fundat als anys 70 pels artistes Gordon Matta-Clark i Carol Goodden a l’efervescent barri del SoHo de Nova York. Ballarina, fotògrafa, artista i amazona, Goodden és la connexió entre Catalunya i el projecte novaiorquès. Actualment viu en un ranxo a Nou Mèxic, envoltada de cavalls.

L’exposició de Girona s’anomena així arran del restaurant que va cofundar al SoHo. ¿És cert que la inspiració del local va venir d’un viatge a Catalunya?

— A Catalunya vaig descobrir el bon pa i el bon crostó. El més important, però, va ser el mercat obert de Palafrugell, on vaig conèixer el producte fresc, la seva olor i el seu tacte. Vaig veure verdures que no havia vist mai abans, el bacallà i el peix fresc. També vaig poder veure com els pescadors de Cadaqués colpejaven el pop contra el moll per entendrir-lo. Vaig aprendre coses sobre vins. Aquesta educació es va expandir durant la meva estada a Madrid i els viatges per tot Espanya, però l’interès neix a Catalunya, que em va donar la idea d’un restaurant amb una cuina oberta on la gent pogués contemplar com els ingredients esdevenien un sopar.

 ¿Ens podria parlar una mica més d’aquest viatge?

— Havia marxat dels Estats Units amb 24 anys per retrobar el meu pare a Anglaterra, del qual havia estat separada des dels 5 anys. Ell i la seva esposa havien construït una casa preciosa al cim d’un turó a Mont-ras, on anaven als estius amb els seus fills. M’hi van convidar. Des d’allà uns amics de Califòrnia em van escriure i em van dir que serien a Granada, així que vaig pujar a un tren de tercera classe per a un trajecte de poques hores i resulta que va durar tres dies. Les mules que caminaven al costat del tren anaven més de pressa! Uns gitanos que cantaven i ballaven em van intentar ensenyar a beure vi d’una bota. No duia menjar, així que altres viatgers em van oferir trossos de pa i truita de patates.

Què pretenien amb el projecte FOOD?

— Per una banda, mirar d’aglutinar tota la comunitat artística del SoHo. També servir menjar fresc, pa casolà, una varietat d’aliments internacionals i canviar el menú cada dia. En tercer lloc, proporcionar un lloc de treball als meus amics artistes a qui agradava cuinar, per donar-los ingressos quan no tenien un espectacle o una representació del seu art. Gordon Matta-Clark, que llavors era el meu company de vida, també tenia l’objectiu de crear una “obra d’art viva”.

El local va congregar artistes i tota mena de personalitats del món creatiu. Deu tenir moltes anècdotes.

— Artistes, ballarins, actors, directors... Una llarga llista de personalitats dels 70, entre els quals Trisha Brown, Liza Bear, Phillip Glass, Julie Judd, Laurie Anderson i un llarg etcètera. Un dia Mark di Suvero va ser el xef convidat. Acabava de rebre una beca Guggenheim per la seva obra escultòrica i va comprar un tractor amb una pala davantera que va utilitzar per servir el sopar a través de la gran finestra del local. Una altra història divertida dels sopars amb el xef convidat era quan servíem un plat on quedaven els ossos. Els ossos passaven pel rentaplats i Hisachika Takahashi, la mà dreta de Rauschenberg, els foradava i enfilava en un cordill de cànem. El collaret es tornava al client perquè pogués “lluir el sopar”. El meu gos, Glaza, un enorme malamut de trineu, amb uns ulls preciosos com si portés rímel, també era part de la comunitat artística. Recolzava el cap a les taules i amb la seva mirada trista suplicava restes de menjar. Sovint se sortia amb la seva. Finalment, les lleis van prohibir la seva presència.

El SoHo va esdevenir el gran epicentre creatiu mundial. ¿Creu que un lloc així seria possible avui dia o la comunitat artística s’ha tornat individualista?

— No estic segura que el terme individualista sigui el més indicat. Hi ha una diferència pel que fa al SoHo i al grup d’artistes que hi van treballar a finals dels 60 i 70. En aquell moment érem més una família. Tothom assistia a la performance de l’altre, veia el seu xou, participava en la festa posterior... Era una barreja d’idees, conceptes i disciplines. Els únics esdeveniments sociològics similars al món de l’art van ser el grup de pintors impressionistes i els escriptors existencialistes de finals del segle XIX a París. També el grup d’escriptors de Bloomsbury a Anglaterra. Des dels setanta, als Estats Units sembla que no hi ha un moviment unificat en la teoria i la pràctica. Sembla que els artistes segueixen la seva pròpia pista i, al meu parer, no produeixen res. Hi ha centenars d’artistes que es graduen en col·legis artístics, sobreensenyats, desproveïts de veritable individualitat dins d’un moviment artístic, com Van Gogh va ser únic dins l’impressionisme o Matta-Clark ho va ser dins el món del conceptualisme. ¿Podria tornar a ser possible una cosa així? No si se’ns continua demanant de portar mascaretes sota l’amenaça de sanció. 

Ha practicat la fotografia i l’enregistrament per documentar les noves maneres de produir art, com la performance.

— Crec que la documentació fotogràfica d’obres, idees i representacions és una forma valuosa de comunicació. Durant la pandèmia ha quedat demostrat. Tot i això, la comunicació fotogràfica, fins i tot l’escrita, es pot interpretar malament. Però com a artista, puc afirmar que no m’importa si alguna cosa es comunica malament, ja que és igualment art deixant de banda el que hi vegin els altres. Personalment, crec que la fotografia és una commovedora obra d’art visual... O si més no, pot ser-ho. Crec que la documentació fotogràfica de l’obra de Gordon Matta-Clark és essencial per a la comprensió de la pròpia obra i cada peça és una obra d’art per ella mateixa. 

 He vist al seu Facebook que té una veritable passió pels animals i concretament pels cavalls.

— Jo, com la majoria de la humanitat, soc amant dels animals. Però és més complex. Estic involucrada en la creació artística d’una dansa amb el cavall. No en el veritable sentit d’artista, sinó en el de dansa. Això significa estar profundament connectada amb la fascinant psique del cavall. És un procés de comunicació, un esforç llarg i frustrant per aprendre a ballar fluidament amb el meu cavall. Requereix humilitat, respecte, capacitat atlètica i moltes dècades d’aprenentatge dels mestres francesos d’alta escola de doma. La diferència amb el meu passat artístic és que el que estic fent ara no és modern ni innovador. Estic recolzant-me en les savieses tradicionals.